Ens acomiadem de Laos: Champasak i 4.000 illes

I poca cosa més ens quedava per fer a Laos. Pakse encara tenia un punt d’interès proper, el temple de Wat Phu, a Champasak. 

Aquestes ruïnes jemers ens servirien d’entrant pel que ens esperava molt aviat a Cambodja: Angkor. I una vegada més amb la motoreta ens plantàvem, no a l’entrada, sinó a uns camps d’arròs propers. Els motiu és que els mestres de les pirules, que són la Sara i el Juanjo, coneixien un accés secret per no pagar entrada. I entre vaques i camps, saltant una tanqueta, hop! Ja estàvem a dins del Wat Phu! 

La veritat és que ens va sorprendre molt gratament. De fet hi ha poc més de tres edificis en peu però els gravats i l’estat de conservació et permet fer-te una idea del que va ser aquell temple dedicat al déu hindú Shiva. La major part del sud-est asiàtic va ser hinduista abans que budista. Simplement és un religió més antiga i l’imperi jemer, que dominava tota la península es va encarregar d’expandir. Però al igual que l’Imperi Romà, van canviar les seves creences per d’altres de més modernes i es van reconvertir a la doctrina de Buda (543 aC).

El Wat Phu et dóna la oportunitat de sentir-te Indiana Jones, totes les ruïnes tenen una aura de civilització perduda, d’antiguitat incorrupte, que et fan sentir molt especial. Això segons el nostre sentir subjectiu, clar. 

        

Els guiris tailandesos que rondaven per allà sentien més interès per fer-se fotos amb la Marina que amb els temples (!?).  

I ara ja sí, cap a la darrere aturada laosiana. El Mekong s’acomiada del seu pas per Laos eixamplant-se i formant tot un arxipèlag que varia d’extensió depenent de si és època de pluges o estació seca. En diuen 4.000 Illes (tot i que sospitem que no n’hi ha tantes!). Nosaltres vam escollir Don Det, una de les més petites amb civilització. 

La paxorra habitual laosiana aquí es multiplica fins a extrems exasperants. Això d’entrar a un restaurant i que ningú faci el gest d’aixecar-se de l’hamaca i et miren com si els hi trenquessis la pau. Millor agafar una mica el seu ritme i simplement, relaxar-se molt, que és el que vàrem fer. Jeure com a gossos bona part del dia, i contemplar com les barquetes van amunt i avall.

El dia que vam tenir més activitat vàrem pillar unes bicis, les més xungues que hem pedalat mai (vaig estar molt agraït de què me la donessin de color rosa) i en 20 minuts vam donar la volta en aquell trosset de terra. Això sí, abans de constatar que els nens de Don Det són uns malparits. 

Està malament parlar així d’uns nens, però ho són. Al contrari que a tota la resta de Laos, on sempre ens han rebut amb els braços oberts, aquí els infants locals ens han fet molts gestos despectius i, creiem, insultat. Alguna cosa els hi deuen haver dit els adults perquè es comportin així sense motiu. Potser viuen a un lloc tant minúscul que tenen por que s’enfonsi amb l’arribada del turisme (que per altra banda és la seva principal font d’ingressos). En qualsevol cas, aquesta darrera experiència negativa no eclipsa la nostra opinió de que els laosians són la gent més amable i hospitalària de tot el sud-est asiàtic. De fet, són els locals els que donen sentit a fer una visita en un dels països més verds del món.

Bolavén: A dues rodes i a l'aventura

I per seguir amb la tradició, aquesta entrada de Laos comença amb un bus! Però aquesta vegada és per felicitar la inventiva laosiana: autobusos amb llits! La iniciativa només té un “lado oscuro”. Els matalassos són per dues persones. A nosaltres ja ens va anar bé, però al guiri de darrere nostre que li va tocar compartir llit amb un laosiano desconegut igual no li va molar tant! O potser  d’allà en va sorgir una història d’amor, mai se sap.

De Vientiane, el bus ens deixava a Pakse, on la Sara i el Juanjo ja ens esperaven. D’allà el plan va ser anar a explorar l’Altiplà del Bolavén, una ruta plena de cascades, plantacions de cafè, i poblets remots.

Així que una moto per parella i a fer els més de 150 km d’itinerari en 2 dies! El bajón va ser pujar-se a la moto i que es fotés a ploure a l’instant. Això per no parlar de les peripècies que vam passar simplement per trobar un lloc on menjar. Fora dels punts turístics els locals no parlen una paraula d'anglés i sembla que tampoc fan cap esforç per arribar a saber què demanes. La mímica també resulta inútil. Així que anàvem tirant i mentrestant anàvem trobant cascades, algunes d’elles molt interessants. Honestament, no en recordem els noms....

Molta aigua, però el que volíem era menjar. Així que finalment vam arribar a Tat Lo, un poblet de quatre cases contades, on vam trobar un lloc amb un menú amb anglès i allò significava que arribaria el nostre ben merescut dinar-sopar. I esperant el plat ens fixem que sobre els nostres caps hi ha un llangardaix immens. Aquí li’n diuen geckos als dragons aquests que estan per tot arreu, però aquell era la Mare de Tots els Geckos. Descomunal, dos pams. I amb la conya de “imagina’t si ens cau a sobre” i venga tirar-li fotos. Quan ens portaven el plat calent aquell rèptil va patinar amb el sostre d’uralita i va anar a caure entre les meves cames. Parlant clar, als meus collons. I no vaig poder reprimir un crit de maricona i un salt olímpic que em va portar a dos metres d’aquella taula. Encara ara porta cua la anècdota del gecko...! La meva virilitat pels terres!   

I l’endemà quilòmetres enllà, vam aturar a poblets aleatoris on realment dubtem que mai haguessin vist per allà a un occidental. La gent s’agrupava i et mirava fixament sense cap pudor com si vinguéssim d’un altre planeta. I fixant-nos amb la seva forma de vida realment, allò era una galàxia molt molt llunyana.

       

I enmig d’aquests poblets perduts, va i punxem la roda. Estem gafats, igual que a Bali, en les pitjors situacions petem el pneumàtic. I ja sospiràvem pensant com sortíem d’aquella i a sobre plovent, quan a pocs metres d’allà veiem que uns tius reparen motos (no ens atrevirem a dir taller, basta amb veure la foto) així que per poc més d’un euro, càmera nova i tira milles! Yeah!

També aprofitàvem per tirar unes birres al dipòsit de la moto, que així guanya potència. Ho hauríeu de provar! Jajajaj! No, aquí a Laos la benzina es compra a granel a qualsevol lloc i la mesura no va per litres, va per ampolles de cervesa reomplerta amb combustible. Tal com sona. El més sorprenent és que sovint et surt més barat omplir el dipòsit així que a una benzinera. Que m’ho expliquin!

En la nostra marxa també vam descobrir el problema que tenen a Laos amb el que en diuen UXO, que són simplement bombes llançades des d'avions que no han arribat a detonar i que suposen un perill pels civils i sobretot els pagesos que treballen la terra. I d'on han sortit aquests explosius enmig d'aquestes zones rurals? Ho adivineu? Els amics yankees, com sempre promovent la pau! Durant la guerra del Vietnam, per intentar tallar els suministres d'armes i aliments pel Vietcong, van bombardejar sense pietat camps d'arrós i boscos d'aquest país declarat neutral. És un capítol de la guerra gairebé oblidat però Laos va patir un dels bombardejos més intensius de la història amb més de 2 MILIONS de tones de bombes sobre el seu territori, moltes d'elles encara en estat latent. 

I donant gràcies per haver sobreviscut a totes aquestes aventures, ja de tornada a Pakse, només ens quedava un matí plegats. La Sara i el cuñao tornaven a Rajoylandia. I com no podem estar quiets, amb aquella calor de mil dimonis no se’ns va ocórrer res millor que fer un cim  amb centenars d'escales on al capdamunt hi havia un Buda gegant. Vam suar com animals i aquell Buda... era un Buda més dels milions que hem vist fins ara! Però fins que no t'has matat a pujar, no ho descobreixes.

El Dream Team es separava... Gràcies Sara i Juanjo per aquest tram d’aventura compartida!

Vang Vieng. Farra fluvial

Tirar-te per un riu amb un flotador gegant amb el propòsit de sortir de copes és cosa estranya. Però a Vang Vieng aquesta és l’activitat estrella i l’han batejat com a “tubbing”. No sabem a qui se li va ocórrer la idea de construir bars a la vorera del riu i esperar que els clients baixin surant sobre una càmera de roda de camió. Però el concepte és un èxit que, per tots els riscos que comporta, només es podria dur a terme a un lloc com a Laos. 

Nosaltres fèiem conya que la desembocadura del riu deuria estar plena de cadàvers de guiris perquè la combinació d’un riu amb corrents importants, l’alcohol, l’accessibilitat de les drogues (als restaurants t’ofereixen sense problemes “happy pizza” amb maria com a ingredient principal), i la fauna pròpia de Magaluf que es movia per la zona, provoquen una reacció explosiva.

Parlem clar: el tubbing és una guirada però no pensàvem deixar escapar una experiència així. I tots 4 ens ho vam passar de collons! Per estalviar costos només vam pillar un flotador per parella i la conya va ser contínua. 

Ja en el primer bar per agafar la corda que et tiren per acostar-te el bar vàrem bolcar i empassar aigua. Però molt millor beure aquell líquid fangós que el xupito de cortesia que ens van oferir tan sols entrar. Just abans de fotre-li el trago ens adonem que té una mena de cent-peus gegant a dins l’ampolla. Sí, allò actuava com a formol d’un bitxo gegantí però gratis és gratis...! Després d’allò, tot era bo, inclòs el “bucket”, beguda oficial, que és un cubell de platja per fer castells de sorra ple de cubata (primeres marques, és clar!). 

Una altra particularitat dels bars és que cada un té com una atracció  per captar clients. Hi ha trampolins altíssims, tobogans gegants, cordes per llençar-te al riu, i taules enganxades amb una corda per surfejar els ràpids. Una autèntica animalada!! La llàstima és que el govern australià està fent pressió perquè molts dels seus ciutadans s’hi han deixat la pell, així que moltes estaven tancades. Ooooh! Però amb el surf-corda ja va haver-hi prou diversió.

I bucket rere bucket es començava a fer fosc i calia tornar el donut per recuperar la fiança. Així que amb molta pena deixem el darrer bar de manera triomfal: amb una patinada de cul de la Sara combinada amb una entrada al flotador fallida! Quins riures! Els tios del bar deuen haver vist de tot i més perquè en veure allò no es van ni immutar! Baixant tots feliços pel riu acabàvem la farra fluvial. No cal dir que vam fer tard per tornar el flotador i es van quedar part de la fiança, però tal i com anàvem ens va importar bastant poc. 

Però atenció, que Vang Vieng té una altra cara. L’enclau és una passada entre muntanyes gegantines de roca calcària, camps d’arròs, i moltíssimes coves per explorar. Un paisatge que recordava els dibuixos del Son Goku. 

Així que després de llogar una motoreta ens dirigim a Blue Lagoon Cave que té unes dimensions importants i un Buda. El plan era anar fent una ruta per diferents coves però després de que et fessin pagar peatges per cada pont de fusta merdós que creuaves, per cada cova que entraves, i per cada vegada que baixaves de la moto en concepte de “pàrquing”, vam anar mirant si quedava algun lloc sense cap tío en una cadira demanant diners per qualsevol cosa. I finalment, vam trobar una altra cova (vam pactar un 2x1 a l’entrada) i va resultar un encert.

Aquesta era molt més profunda i amb una absència total de llum. Era emocionant anar descobrint escaletes i galeries amb estalactites gegantines. L’assumpte es va tornar més terrorífic quan vaig veure que a les parets hi havia coses que es movien. I jo esperant que la Marina no ho veiés anava dient tira, tira. Però al final n’hi havia tants que va ser evident que aquella cova era un niu d’uns insectes albins, cecs, i fastigosos. Anava sent hora de trobar la sortida!

  

I un cop fora, ens va fer pena un ocellet atrapat en una trampa i amb la navalla, molta cura, i resant perquè el caçador no veiés com rajàvem la seva xarxa, el vam alliberar. Herois! Ens mereixíem un bon bany.

I un altre autobús infernal després ens vàrem plantar a Vientiane. No teníem cap bona referència de la capital i només hi vàrem passar mig dia. Va resultar ser una ciutat on es fa palesa la petjada comunista. Grans avingudes buides i edificis rectilinis en evident decadència. També tenen una mena d’arc del triomf a mig fer des de fa dècades (quina metàfora del país més genial!). I també ho és la seva història. Es veu que els nord-americans tenien mal de consciència per haver bombardejat sense pietat el país durant la guerra del Vietnam (els veïns també van rebre fort) així que van enviar materials perquè es construïssin una nova pista d’aterratge. I els laosians van, i es monten aquest monument. Pa chulo su pirulo. La única pista d’aterratge vertical del món!