Nova Zelanda: Illa Nord

Us presentem la Jucy  la campervan que ens permet explorar tots els racons de Nova Zelanda. És molt més que un transport. Aquí menjem, dormim, i passem totes les estones que no voltem pel nostre propi peu. 

Després de passar uns dies a Auckland, una ciutat agradable molt a la americana amb un museu impressionant amb molt de la cultura maorí, ja estàvem ansiosos per començar la ruta i aquesta vegada sense carregar la motxilla ni cercar allotjament ni restaurants. Érem lliures! I el millor de tot és que per una carambola ens donaven una furgo molt millor que la reservada (vella i barata) pel mateix preu. Yeah!

Així que una mica acollonits per això de conduir per l’esquerra (gràcies, colonitzadors anglesos!)  posàvem rumb al Far North, la punta nord. La primera sorpresa és adonar-se que les distàncies són molt més llargues del que pensàvem. De fet Nova Zelanda té una extensió superior a Gran Bretanya però a l’estar al costat de la descomunal Australia sembla petita. Qüestió de perspectives. 

La segona conclusió és que les carreteres són una merda, estretes, sense cunetes, i plenes de corbes boges en un zig-zag infinit. Però l’element vial estrella són els “One Lane Bridge”, ponts unidireccionals. Això significa que vas per la carretera nacional i de sobte es crea un duel a mort amb el tío que et ve de front perquè no hi va haver pressupost per fer un pont amb dos sentits. A veure qui és el primo que atura primer!

Seguretat vial a part, la primera parada important que fem és al bosc de Waipoua on abunden els kauris, arbres mil·lenaris de proporcions descomunals. El de la foto té 13 metres d’ample i 52 d’altura! Una serra elèctrica li feia pessigolles. El catàleg de vegetació estranya no s’acaba mai aquí a les antípodes. Al pòdium també hi ha els arbres d’una zona fangosa de Bay of Islands amb les arrels exposades per cercar oxigen. Sí, són aquests camps de punxes.

En pocs dies ja vam captar que la gràcia de Nova Zelanda és anar fent paradetes en les infinites cascades, passejades per boscos, o miradors que t’alegren els trajectes llargs i també provoquen que s’esgoti la bateria de la càmera!

 

Decidim, per falta de ganes, passar de conduir fins a l’extrem nord, el Cape Reigna. Tenim ganes de plats més forts, així que ens dirigim a la península de Coromandel, a l’est d’Auckland. Allà, una de les excursions més interessants és fins a Cathedral Cove, que amb les fotos, no cal explicar el perquè del seu nom.

I d’allà, el primer contacte amb la Nova Zelanda geotèrmica, la Hot Water Beach. Un llac tan extraordinari com una platja on, a uns punts concrets, excaves a la sorra i en surt aigua bullint!

Però sense cap dubte, el millor de la illa nord és Rotorua, aixecada a una zona on ningú amb seny hi hauria muntat mai una ciutat... és una bomba de rellotgeria! La terra desprèn fum blanc per tot arreu, i això per no parlar de la pudor a ous podrits provocada pel sofre del subsòl. Veure per creure. 

I ja a Waiotapu en quedem astorats del tot quan fan explotar el guèiser (diuen que posan-t’hi sabó, tenim la teoria que era dinamita per com tremolava tot!). Llavors encara no sabíem que allò era només el principi. L’itinerari et duia per un dels punts amb més activitat geotèrmica de la zona amb basses fumejants de colors impossibles depenent dels elements en suspensió predominants. 

Us imagineu banyar-vos a la verda fosforescent? Seria una mala idea, és d’arsènic. Qui s’hagi documentat sobre com assassinar al Mourinho sabrà que és un verí infalible. La resta té temperatures que superen els 100 ºC així que us sentiríeu com les llagostes que es bullen vives! Tot el que et rodeja a Rototua, es mira però no es toca.

Amb el subidón de Rotorua, carretera i manta, ens plantem als peus del Tongariro National Park, més conegut pel seu nom cinematogràfic: Mordor. Per sort encara no som “portadores del anillo” i no calia destruir-lo a l’interior del cràter però teníem molta il·lusió per fer el que diuen que és un dels millors treks. Despertem, dia esplèndid, però els volcans amagats darrere aquell petit nuvolet. Era una trampa.  Es va convertir en un temporal de vent i pluja. Una hora i mitja després de començar ens retiràvem xops. Mala sort i que li donguin a la Terra Mitja.

I per colmo ens sortia un altre problema: se’ns acabava la roba interior neta o, en la nostra jerga, estàvem en alerta roja. Però on estendre la roba si tot el dia et mous? A l’únic lloc possible: dins la Jucy! Llavors ens vam sentir molt gitanos perquè amb prou feines ens podíem moure allà dins i el pitjor era que allò no s’assecava. Les dificultats afinen l’enginy, així que tota la roba va passar pel salpicadero on hi surt aire calent! Toma! Perdó per tots els qui només espereu trobar paisatges al blog i us trobeu una foto dels meus gallumbos a secar! És la crua realitat de la vida nòmada!

 

Per acabar, una visita llampec a la capital, Wellington, on ens vam fotre a cuinar dins la furgo aparcats a l’avinguda principal. Ja només ens faltava dir “It’s sad to ask for but it’s sadder to steal” (Es triste pedí pero má triste é robá) però potser en anglès no té tan ganxo comercial. Ja només ens faltava embarcar-nos cap a la Illa Sud.

Ah! Tots dos vam fer els anys dins la Jucy. Pocs luxes, una mena de coca comprada al súper i una sola espelma. Sense intercanvi de regals. Honestament, l’experiència que estem vivint és més que suficient.