Darrera aturada: Valpo i Santiago

Un miler d’experiències després concentrades en tan sols 3 mesos, i sense ser-ne conscients del tot, ens plantem a la darrera etapa llatinoamericana. Deixem enrere els boscos, llacs, i volcans xilens per cremar els darrers cartutxos a dues de les principals ciutats del país: Valparaíso i Santiago. La primera ens ha encantat, la segona no tant.

Si per una cosa “ amb caràcter” entenem que es singular, amb estil propi, i a contracorrent, Valparaíso té molt caràcter. Començant pel seu enclau sobre nombrosos “cerros” (turons) amb incontables miradors amb vistes al Pacífic. “Valpo” és una de les ciutats del món que concentra més murals i art al carrer, i la converteixen en un gran museu a cel obert. I per arrodonir l’explosió de colors, totes les cases estan pintades diferents, a quina més atrevida, i amb estils arquitectònics diferents. Però en comptes d’un caos hortera la ciutat té una harmonia difícil de definir.

 

Però Valpo ens va rebre amb un bon ensurt. Tot llatinoamèrica està plagat de ramats de gossos de carrer que, sense motiu, sempre ens acaben seguint com si portéssim butifarres a la motxil·la. Sis chuchos ronyosos van envoltar a la Marina i es van començar a mossegar entre ells. I oju que ja ens han advertit que els cans tenen el codi gitanu, Si li fots una patada a un, tots se’t tiraran a sobre després! Així que la Marina cridava i jo tampoc sabia que fer. Uns crits després escapàvem sense tenir que posar-nos l’antirràbica!

 

A Valpo vam estar a casa d’una parella, Sebas i Peter, xilè i “gringo”. Cada setmana acullen a couchsurfers tot i tenir un pis ben petit, Sí, són gent molt sociable i xerradora, i també ens van mostrar alguns dels racons més interessants. Com per exemple, un dels molts elevadors de principis de segle, tot de fusta, que s’usa encara per remuntar el desnivell dels cerros. Realment, Valpo no és apte per les yayes. Tot són pujades i baixades pronunciades.

 

El darrer dels 4 dies que vàrem passar, vam anar a la casa del famós poeta Pablo Neruda, aquell que va escriure famosos versos com “Ya no la quiero, pero tal vez la quiero. Es tan corto el amor y tan largo el olvido”. El cas es que la seva residència era d’allò més pintoresca, plena d’objectes estranys i una distribució absurda però amb les millors vistes imaginables.  Tots plegat feia que marxéssim de Valparaíso posant-la al podium de millors ciutats llatinoamericanes. 

També pel monument més merescut però que ningú s’havia atrevit mai a fer!!

I de la capital, Santiago, tampoc teníem gaires expectatives. I així va ser, ens va deixar bastant tebis. Té llocs agradables per passejar, parcs, museus, i gran avingudes. Però al nostre parer li manca alguna cosa que destaqui, una cosa realment pintoresca. A més té uns nivells de pol·lució altíssims.  Només cal pujar a un dels cerros per comprovar el que els locals en diuen “smog”, mescla de les paraules angleses “smoke” (fum) i “fog” (boira). Nosaltres no som tant elegants i ho definiríem directament com merda inhalable! Tot i això encara era un dia prou clar i s’intuien els Andes al darrere! 

També per ser justos, cal dir que Santiago té la Casa de la Moneda, edifici que va bombardejar el dictador Pinochet durant el cop d’estat contra el president legítim Salvador Allende i que va suposar l’inici d’una llarga dictadura. 

Ens va sorprendre que aquí tenen una forma molt diferent d’afrontar aquells anys de repressió i assassinats. Acaben d’obrir el Museu de la Memòria, on s’expliquen totes les aberracions que es van fer amb documents i testimonis. Ens va deixar amb la boca oberta que ho afrontessin amb aquesta dignitat i obertura. Ens preguntem com pot ser que a Espanya tot just s’acabin de retirar els noms de carrers feixistes i que per una cosa tant elemental com obrir una fossa per identificar-ne els afusellats o per investigar els innumerables crims comesos es destitueixin jutges i sempre s’apel·li a no reobrir velles ferides. Dues maneres ben diferents d’afrontar un passat fosc: posan-t’hi llum o mirar a un altre lloc i “aquí no ha pasado nada”.

Per acabar unes imatges de dues persones que s’han portat fantàstic amb nosaltres acollint-nos a casa seva: el Nono i la Valentina. Gràcies a tots dos!

 A la foto de bar tastem el Terremoto, una mescla de vinachu blanc de garrafa, Fernet, i una bola de gelat de pinya. Estrany però entrava inacom aigua. Però l’endemà descobríem perquè tenia aquest nom... els efectes secundaris eren devastadors!

Imaginem que tots esperàveu l’entrada de Nova Zelanda. Arribarà aviat!