Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xile. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xile. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de juny del 2012

Resum Xile

   

La immensa longitud de Xile (6.435 km) fa possible que tingui el desert més àrid del món (Atacama) i climes glacials al sud, amb la població més austral del món, que no és Ushuaia sinó Port Williams. És una destinació per gaudir de la natura i també de ciutats úniques com Valparaíso.

Dies d’estada: 32

Quilòmetres recorreguts: 4.164 (dels quals 2.229 en ferry pel sud)

Despesa total (entre tots dos): 1.700 euros


- Els parcs nacionals que ocupen bona part de l’extensió del país.

- L’ascensió al volcà Villarica, amb tot l’equip que requeria.

- Els xilens, gent amigable i xerradora que t’obre les portes de casa seva.

- Valparaíso, plena de colors i contrastos.

No ens ha agradat:

- Els preus dels parcs nacionals (si són nacionals no haurien d’estar subvencionats?) amb alguns abusos com el Parc Nacional de Torres del Paine. O estafes com el Parc Nacional de Chiloé que té marcat com una excursió una carretera d’asfalt.

- El cost de vida del país, és tan o superior al d’Espanya, sobretot anar al supermercat que et surt molt més car que anar a menjar fora.

- És un país ultra militaritzat i policial, contant el nostre episodi a Valparaiso amb furgons blindats i antidisturbis a cavall i gas lacrimògen en mà.

- No sabem si era perquè era temporada baixa o què, però les informacions turístiques sovint eren contradictòries i els horaris no es complien. 

dilluns, 11 de juny del 2012

Darrera aturada: Valpo i Santiago


Un miler d’experiències després concentrades en tan sols 3 mesos, i sense ser-ne conscients del tot, ens plantem a la darrera etapa llatinoamericana. Deixem enrere els boscos, llacs, i volcans xilens per cremar els darrers cartutxos a dues de les principals ciutats del país: Valparaíso i Santiago. La primera ens ha encantat, la segona no tant.

Si per una cosa “ amb caràcter” entenem que es singular, amb estil propi, i a contracorrent, Valparaíso té molt caràcter. Començant pel seu enclau sobre nombrosos “cerros” (turons) amb incontables miradors amb vistes al Pacífic. “Valpo” és una de les ciutats del món que concentra més murals i art al carrer, i la converteixen en un gran museu a cel obert. I per arrodonir l’explosió de colors, totes les cases estan pintades diferents, a quina més atrevida, i amb estils arquitectònics diferents. Però en comptes d’un caos hortera la ciutat té una harmonia difícil de definir.

 



Però Valpo ens va rebre amb un bon ensurt. Tot llatinoamèrica està plagat de ramats de gossos de carrer que, sense motiu, sempre ens acaben seguint com si portéssim butifarres a la motxil·la. Sis chuchos ronyosos van envoltar a la Marina i es van començar a mossegar entre ells. I oju que ja ens han advertit que els cans tenen el codi gitanu, Si li fots una patada a un, tots se’t tiraran a sobre després! Així que la Marina cridava i jo tampoc sabia que fer. Uns crits després escapàvem sense tenir que posar-nos l’antirràbica!

 



A Valpo vam estar a casa d’una parella, Sebas i Peter, xilè i “gringo”. Cada setmana acullen a couchsurfers tot i tenir un pis ben petit, Sí, són gent molt sociable i xerradora, i també ens van mostrar alguns dels racons més interessants. Com per exemple, un dels molts elevadors de principis de segle, tot de fusta, que s’usa encara per remuntar el desnivell dels cerros. Realment, Valpo no és apte per les yayes. Tot són pujades i baixades pronunciades.

 


El darrer dels 4 dies que vàrem passar, vam anar a la casa del famós poeta Pablo Neruda, aquell que va escriure famosos versos com “Ya no la quiero, pero tal vez la quiero. Es tan corto el amor y tan largo el olvido”. El cas es que la seva residència era d’allò més pintoresca, plena d’objectes estranys i una distribució absurda però amb les millors vistes imaginables.  Tots plegat feia que marxéssim de Valparaíso posant-la al podium de millors ciutats llatinoamericanes. 


També pel monument més merescut però que ningú s’havia atrevit mai a fer!!



I de la capital, Santiago, tampoc teníem gaires expectatives. I així va ser, ens va deixar bastant tebis. Té llocs agradables per passejar, parcs, museus, i gran avingudes. Però al nostre parer li manca alguna cosa que destaqui, una cosa realment pintoresca. A més té uns nivells de pol·lució altíssims.  Només cal pujar a un dels cerros per comprovar el que els locals en diuen “smog”, mescla de les paraules angleses “smoke” (fum) i “fog” (boira). Nosaltres no som tant elegants i ho definiríem directament com merda inhalable! Tot i això encara era un dia prou clar i s’intuien els Andes al darrere! 


També per ser justos, cal dir que Santiago té la Casa de la Moneda, edifici que va bombardejar el dictador Pinochet durant el cop d’estat contra el president legítim Salvador Allende i que va suposar l’inici d’una llarga dictadura. 


Ens va sorprendre que aquí tenen una forma molt diferent d’afrontar aquells anys de repressió i assassinats. Acaben d’obrir el Museu de la Memòria, on s’expliquen totes les aberracions que es van fer amb documents i testimonis. Ens va deixar amb la boca oberta que ho afrontessin amb aquesta dignitat i obertura. Ens preguntem com pot ser que a Espanya tot just s’acabin de retirar els noms de carrers feixistes i que per una cosa tant elemental com obrir una fossa per identificar-ne els afusellats o per investigar els innumerables crims comesos es destitueixin jutges i sempre s’apel·li a no reobrir velles ferides. Dues maneres ben diferents d’afrontar un passat fosc: posan-t’hi llum o mirar a un altre lloc i “aquí no ha pasado nada”.

Per acabar unes imatges de dues persones que s’han portat fantàstic amb nosaltres acollint-nos a casa seva: el Nono i la Valentina. Gràcies a tots dos!




 A la foto de bar tastem el Terremoto, una mescla de vinachu blanc de garrafa, Fernet, i una bola de gelat de pinya. Estrany però entrava inacom aigua. Però l’endemà descobríem perquè tenia aquest nom... els efectes secundaris eren devastadors!


Imaginem que tots esperàveu l’entrada de Nova Zelanda. Arribarà aviat!  

dijous, 31 de maig del 2012

Llacs, volcans i grampons



Després de molt de temps la previsió meteorològica per la setmana era bona, temps solejat i temperatures moderades. Així que aprofitarem la setmana a fons. 



A Puerto Varas ens endinsarem dins del Parc Nacional Vicente Perez Rosales, ple de volcans i llacs per visitar. Decidirem a fer una excursió que pujava per la falda del volcà Osorno, amb unes pujades considerables, i al dia següent, després de dormir a casa d’una madona que ens va cuinar per sopar i berenar com si fos la nostra padrina, férem una més planera però de 20 km, que acabava als famosos Saltos de Petrohué. No és per desmerèixer aquests bots d’aigua però després d’estar a Iguazú... 

  
  

  




Com anècdota dir que al bus que ens va dur a l’entrada del parc venia amb nosaltres un grup de  dones que es passaven tot el dia cercant “murta” unes fruites vermelles típiques de la zona amb les que fan mermelada o pastissos. Com es pot veure a les fotos no ens vam poder estar i durant tot el camí n’anàvem menjant...





I per fi arribam a Pucón, el poble que totes les guies i viatgers pinten com la tierra prometida per la seva varietat d’activitats que pots realitzar. Nosaltres després de la pallissa de bus durant tot el dematí (reconeixem que ens havíem desentrenat de les distàncies argentines...) volíem reposar un dia per recuperar forces per pujar al volcà Villarica. Però un altre cop ens trobaven condicionats pel clima! Tothom ens deia que aprofitéssim l’endemà per pujar perquè sinó el temps empitjoraria i no tornaria a fer bo fins a la setmana que ve...








Ja ens teniu l’endemà amb l’equip i casco posat, botes de muntanya d’aquestes que no et deixen gairebé moure el peu, grampons i piolet a la mà a punt de pujar al volcà! Aquí si que deixarem que les fotos parlin per si soles, perquè veure la sortida del sol pujant un volcà ple de neu amb vistes a tota la serralada andina, no te preu!






 


Tot i l'equip que duiem, les ganes i el bon temps, no vàrem poder fer el cim. I és que a vegades la seguretat mana i si el guia et diu que no se pot és que no se pot. I efectivament, hi havia unes plaques de gel imponents i unes escletxes enormes. Així que ens vàrem quedar al glaciar que es forma a escasos 300 metres del cim. El que no sabem és si el guia exagerava quan ens va dir que feia tres setmanes un turista s'havia matat allà... 





L’endemà ens varem passar tot el dia en remull, i no és perquè plogués, que també, sinó perquè durant tota la tarda estarem ficats dins les termes naturals de los Posones. L’activitat volcànica és el que esclafa l’aigua de les piscines naturals. A més gràcies a que el dia estava mig núvol érem els únics!!!





 Pròxim post, Valparaiso i Santiago... civilització per fi!!!