Nova Zelanda: Illa Sud segona part

Només una altra nit gelada ens separava d’un dels plats forts de Nova Zelanda: Milford Sound. Però abans vam decidir fer un cim per acabar de ser conscients de què anava Fiorland National Park. 

Doncs ja ho veieu, amb l’adrenalina a tope, envoltats de cims nevats i vistes a valls profundes, l’eufòria hem va jugar una mala passada. Com es pot comprovar, el capullu de la foto intenta esbrinar si el gruix del gel es suficient com per aguantar el seu pes. NO HO PROVEU A CASA! Efectivament, el gel es va trencar i una cama fins el genoll va tastar què és l’aigua al punt de congelació. El mitjó empapat era molt incòmode, així que vam improvitzar una bossa de plàstic que volia fer d’aïllant. Com el gos san Bernardo no venia amb la cantimplora de whisky, ens vam veure obligats a fotre’ns la cervesa per passar una mica el fred. Per sort la Jucy anava plena de birres fins als topes. Privilegis de tenir una nevera al cotxe!

                       

Imprevistos a part, posàvem rumb al fiord més famós de les antípodes.

I el paisatge abans d’arribar ja ens feia pensar que mereixeria la pena. Sense cap dubte una de les millors carreteres que hem conduït mai.

I per fi, teníem allà mateix la boca de Milford Sound amb dos muntanyes gegantines que la custodien. 

 

L’endemà preníem un ferry i ens hi endinsàvem. Hem de dir que les fotos no poden fer justícia a aquell paratge. La sensació de sentir-se diminut en una imatge no es pot plasmar de cap manera. Pel camí ens van remullar a una de les moltes cascades que s’hi aboquen i vam veure foques autòctones.

I mira, les foques eren curioses però a nosaltres ens interessava trobar un altre bitxo. El Kea, l’únic lloro alpí del món. I va fer acte de presència quan menys ho esperàvem: cuinant a dins la Jucy. Vam sentir un soroll com si caigués una pedra al sostre, i al obrir la trampilla.... EL KEA!!!! Vam sortir corrents a treure mil fotos pensant que se’n aniria en qualsevol moment però va resultar que era més mansu que un gosset falder. 

 

Era tan mono que no ens vam poder aguantar i el vam alimentar amb uns crispis, cosa prohibida per activa i per passiva. El tema es que ens vam avorrir del kea i teníem el plat a taula, així que vam tancar la porta i ell esperava a fora mirant-nos amb ulls vidriosos: en volia més! El vam tenir que abandonar a la mateixa cuneta on va aparèixer. Suposo que el kea va córrer la veu perquè la furgo es va convertir en una mena d’arca de Noé on tots els bitxos possibles demanaven crispis com a peatge.  

Però al sud no tot són fiords i neu. La costa és plena de penya-segats i platges verges. Un dels llocs més estranys és el bosc petrificat, que data del Juràssic. Allà, fossilitzada, tens la fusta a l’abast de la mà i es poden distingir troncs i arrels. Raru, raru.

 

Teòricament a la costa dels Catlins es poden veure lleons marins, dofins, i pingüins, però ni rastre. Així que seguíem buscant punts panoràmics. A destacar, el Nugget Point.

 

No ens rendim fàcilment i com a zoòlegs professionals fèiem nit a una platja que era la nostra darrera esperança per veure animals salvatges. Encara amb les lleganyes, a les 7 del matí, baixàvem a Sandfly Bay, a la península d’Otago. Quina frustració, perquè ens trobem la platja deserta, plena de troncs i algues. 

Comença a despuntar el dia, i... collons, els troncs es mouen! Estava tot ple de lleons marins! També vam descobrir perquè tenen aquest nom: quan t’acostes massa als mascles per fer una foto National Geographic et foten un rugit d’advertència que ni el lleó de la Metro Golden Meyer. I al fons de la platja, on teòricament no t’hi podies acostar, teníem pingus d’ulls grocs, en perill d’extinció. Després vam espiar-los una bona estona des de un amagatall i vam veure com tota la vida de la platja desapareixia per anar a pescar al mar.

De camí, ja cap al nord, direcció a Christchurch, paradeta a un lloc Expediente X d’aquest que només hi ha a Nova Zelanda. Una platja plena de descomunals roques esfèriques per un procés d’erosió que no ens expliquem ni entenem.

Des del Franz Joseph Glacier ja havíem vist el mont Cook, però ara el plan era acostar-s’hi al màxim. No sabíem si valdria la pena desviar-se del trajecte però una vegada més aquest país no decebia. L’únic petit inconvenient és que tot estava nevadíssim, també el treck que volíem fer. 

Però això no ens va aturar i vam pensar que per això teníem botes amb Gore Tex. El problema és que resulta que té un límit i quan estàvem molt a prop de la base tenia la mateixa sensació que quan vaig fotre la cama al llac glaçat, però als dos peus. En arribar vam fer el gitanu al entrar a un hotel de muntanya 5 estrelles i fotre les botes i els mitjons a sota del seca mans. Només tenim les botes i les xancles! Els pijus que entraven ens miràvem com si tinguéssim la lepra. Ens la bufava. Nosaltres orgullosos del nostre enginy.

I amb només un dia més de propina ens endinsàvem a la península de Banks on vàrem passar la nostra darrera nit a la Jucy.  Visita exprés i.... anava a dir cap a casa! Cap a Fiji!!!