Austràlia: de Brisbane a Townsville

Us presentem la Paleta-Van. No té estil, ni és còmode. És l’antítesi de la Jucy. Vindria a ser com una furgoneta d’un paleta tunejada per dins amb 4 fustes per poder-hi dormir estirat.

A Austràlia arribàvem més a pelo que mai, sense ni tan sols reserva de vehicle. I aquesta llauna era el que sortia a millor preu, que no barata. Aquest és el país més car, amb diferència, on hem estat i estarem. La nostra ruta començava a Brisbane i el destí era Cairns, 1.750 quilòmetres en línia recta que serien gairebé el doble amb totes les desviacions que vam prendre. Aquí les distàncies són descomunals i el paisatge molt més monòton. Nova Zelanda ens sembla molt més agraïda de conduir.

El cert és que a Austràlia hem tingut molt mal temps. Teòricament juliol és un dels mesos més secs de l’any i totes les matrícules dels cotxes porten la inscripció “Queensland, sunshine state” (l’estat on brilla el sol). Fina ironia que nosaltres ens mulléssim cada dia.

Tornem a la Paleta-van. Després d’una aturadeta i cim a les Glass House Mountains (prescindibles), enfilem cap al nord. Llavors ja descobrim que el tronco-mòvil xupa  més que la Levinsky però la benzina és la única cosa més barata que a Espanya. Algo és algo. 

El tema és que arribem a Rainbow Beach, on hi ha la duna Carlo Sandblow, una muntanya descomunal d’arena que avança imparable i ja s’ha empassat bona part del bosc. Hi anem a la sortida del sol però els núvols ens rebenten l’espectacle. Llavors encara no sabíem que estar en remull seria la tònica habitual. Allà al costat hi ha Fraser Island, l’illa de sorra més gran del món. Però el clima i el pressupost no ho permetien. Així que, p’alante!

Anem al Parc Nacional de Noosa a la caça  del koala i el cangur i re de re. Tots els que vèiem eren aixafats a les cunetes de les carreteres. I clar, amb sang, no són tan guapos.

Capítol a part mereix el tema de dormir «freestyle», és a dir, fora dels càmpings. Si a NZ ens fotíem a on ens venia de gust, aquí estava prohibit a gairebé tot arreu i va passar l’inevitable tot i que nosaltres ens pensàvem que la Paleta-van passava inadvertida.

El relat del drama:

22:30, plou a fora, i nosaltres dormim a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Piquen a la porta fort “PAM! PAM! Open the doooorr!” Ja la hem liat. Un segurata amb xubasquero ens diu que pirem o ens endosa una multa de no sé quants mil dòlars. Adormits i amb mala llet cerquem un racó quilòmetres enllà.

1:30am “PAM! PAM! Open the doooorr!”(bis). El mateix tío! El miro demanant clemència. No molestem a ningú! Que no, go away or police.

I la següent nit, nova sorpresa. Ara amagats a un camí de terra envoltats d’eucaliptus tornen a picar. Cagun la puta. És un noi jove que pregunta si el nostre trastu s’ha avariat. No, gràcies. El tío torna una hora més tard amb birres i ens convida. Situació un tant surrealista. Nosaltres responem traient el ron fijiano (sólo apto para piratas) i ens muntem una festeta allà mateix. La moraleja de la història és que a tot el món hi ha capullus i bona gent. No és pot generalitzar. 

Ja hem fet la meitat del trajecte i vèiem a venir que els animals australians volien peatge, així que anem al Billabong Sanctuary, una mena de zoo però que pots sobar tots els animals i molts estan sueltos. Els cocodrils gegants, no, per motius evidents. 

Flipem amb el cassowari, una mena d’estruç prehistòrica amb colors de dibuix animat. Com a particularitat, és el mascle el que incuba els ous i cuida dels pollitos. Sí, està en perill d’extinció.

   

També el wombat, un bitxo similar a un castor gegant amb el cul blindat. A Austràlia els animals van evolucionar d’una manera diferent a la de la resta del món i els marsupials com el wombat es van fer els amos del territori. La particularitat d’aquests mamífers és que neixen encara sent embrions i es desenvolupen a la bossa de la mare. Sabeu quan és el període de gestació d’un cangur? Un mes! Neix medint 4 centímetres i ha de passar 235 dies a la bossa per acabar de desenvolupar-se. Veure per creure:

L'estrella del zoo eren els koales. Monos, no? Doncs millor quedeu-vos amb les fotos perquè foten una pudor d’espant! Els caçaven seguint el rastre d’olor! A més, com només mengen eucaliptus, que té molt poc valor calòric, es passen 20 hores al dia dormint. El alma de la fiesta!

 

L’animal més timada és el Dingo, un gos salvatge autòcton. A nosaltres ens va semblar un chucho de carrer qualsevol! Que ens tornin els diners! No, el cert, és que ens ho vam passar molt bé en aquest zoo tant particular.

Més hores de carretera i anem percebent que el paisatge sec amb eucaliptus es va transformant en verd i exuberant. Entrem al tròpic, a uns boscos patrimoni de la humanitat. Allà, anem a les Murray Falls i aprofitant unes hores de sol ens fotem un banyet al riu (lliure de cocodrils, important a tenir en compte abans de posar un peu a l'aigua). 

En aquell entorn comencem a intuir fins a quin punt és frondosa aquesta selva... Però això ja al proper post, junt amb la Gran Barrera de Corall!