Luang Nam Tha. Jungla, vòmits, i sangoneres

Amb molta cautela conseguim infiltrarnos per la frontera d'alta seguretat laosiana on, enmig d'un carrer qualsevol, un policia  mirava que haguessis pagat el visat i l'altre enviava missatges a la nòvia. Tenim la màxima "de tal frontera, tal país" i  una vegada més es cumplien els presagis. El nostre viatge per Laos començava tirats a una cuneta amb l’autobús espatllat. Una hora d'espera després, tots suats, i quan ja perdíem l’esperança, ens va recollir un  altre bus que ens deixava al nostre destí final: l’estació de Luang Nam Tha. Allà, seguint instruccions de l'estimada Lonely Planet, que indicava que estàvem a 100 metres del centre de la ciutat, comencem a caminar carregats amb les motxilles per camps d’arròs preguntant-nos on collons era la ciutat. I va resultar que era una errata. Estàvem a 10.000 metres, a 10 putus quilòmetres! Un tuk-tuk oportunista en veure la nostra cara de patiment, ens treia d’allà enmig.

Ja a la ciutat, encarreguem un trekking per la jungla de dos dies, passant una nit amb una tribu local. Ens agraden els reptes!

  

I, ironies del destí, l’endemà l’aventura començava més o menys igual que el dia anterior. Amb tothom fora del vehicle, però aquesta vegada perquè hi havia tant de fang a la carretera que calia empènyer! Cinc estrelles les carreteres i els transports a Laos. Pitjor que a Bolívia!

Comencem a caminar tots 4 i en cinc minuts ens trobem un riu. Al veure que el guia es treia les botes ja vèiem que enmig de la jungla no trobaríem cap pont. Però el més increïble és que com no paràvem de creuar riuets el tío ens feia caminar descalços per allà enmig. I al final va passar l’inevitable, que el cuñao va trepitjar una oruga o algun bitxo que li va posar els dits del peu com botifarres! 

Parem per dinar en una petita barranca amb un sostre de fulles de palmera i 4 troncs que fan de taula i bancs. Els plats: fulles de plataner. Els coberts: inexistents. Molt autèntic. Si vols luxes, no et fiquis a la selva!

Però just després d’haver menjat  posar-te a caminar quatre hores  per una pujada amb una calor i humitat espantosa va tenir conseqüències per mi: un tall de digestió. Sentint-me molt malament arribàvem per fi al poblet natiu on tots els nens encuriosits ens venien a rebre entre rialles. I jo que no estava per festes me’n vaig anar a un racó i vaig començar a vomitar a saco. Al acabar al darrere tenia un nen amb cara d’horror que va marxar corrents. Suposo que es pensava que els estrangers portaven la pesta bubònica al seu poble. 

          

I mentrestant Marina, Sara, i Juanjo gaudien jugant amb els nens i banyant-se al riu, jo estava fet pols estirat al terra d’una cabanya amb tot de locals que treien el cap per xafardejar a veure que feia l’infectat. Jo tal i com estava volia cridar “Foteu el camp, collons!” però no ho sé dir en laosià així que em limitava a fer-me el dormit. 

L’endemà, ja més recuperat, creuant  camps d’arròs i més jungla de bambú, vàrem concloure el darrer tram en temps rècord. No perquè després de dos dies caminant per la jungla ens sobressin les forces. Va ser perquè hi havia una infestació de sangoneres!! Et pujaven contínuament per les botes cercant la teva pell!! QUIN FÀSTIC. Amb el pal tenies que anar-les matant. Una distracció i ja les tenies a dins! La tècnica de posar-nos els mitjons per sobre els pantalons no li va funcionar al cuñao que ja se’n va trobar un parell que li xuclaven la sang. Ja ho veieu, la jungla no és per la gent de ciutat! 

I tot i que ja teníem prou aventura, encara faltava la darrera prova: posar-te en roba interior i creuar un riu molt ample i amb una corrent que se't enduia...

Havent sobreviscut tots els perills, el guia ja ens duia cap a l’hostal i nosaltres reclamant que faltava un poblat per veure. I sort que vàrem queixar-nos perquè en aquelles 4 cases hi havia una taula plena de borratxos d’ulls vidriosos que ens convidaven a beure amb ells lao-lao, un licor d’arròs que destil•len ells mateixos, fort com un tequilazo. I com que parlar no podíem, vàrem fer torns per cantar cançons uns i altres. Modestament, la meva interpretació de La Flaca, els va deixar molt impressionats, i cada vegada arribava més i més lao-lao. Les noies cantaven la cançó "L'Empordà" i al ser preguntades per què significa la lletra, s'inventen que és una cançó de germanor i amistat entre els pobles. Toma ya! Amb el puntillo ens acomiadem, i hem de dir avergonyits que passàvem una mica de pena que no ens demanessin dòlars pel que havíem begut. Però els laosians són sociables i generosos. Gent que el poc que té ho comparteix desinteressadament.

Chiang Mai i Chiang Rai. 2x2=4

Sabíem gairebé des del principi del viatge que ens trobaríem i precisament per això semblava tan llunyà com irreal. Però el fet és que el temps vola i tot just aterrar a Tailàndia ja vàrem posar rumb cap al nord per unir-nos a la Sara i el Juanjo, germana i cuñao. 

I el retrobament a Chiang Mai, ciutats de temples, va ser especial per partida doble. En primer lloc perquè poder estar amb gent estimada durant un viatge tan llarg és molt diferent que si ho fessis al tornar a casa i en segon lloc, perquè el mateix dia que vàrem quedar era l’aniversari de la Sara. Així que teníem dues coses importants per celebrar... i tantes coses de les que xerrar!

Chiang Mai és la segona ciutat més gran de Tailàndia però no té res a veure amb la boja Bangkok. En comparació sembla un poble. Té alguns detalls urbans, com gossos tenyits a lo punk, però per la resta és d’allò més plàcida. Poc trànsit i poc soroll, tot i els omnipresents tuk-tuks.

 

Després de mil abraçades, el plan va ser anar a passejar per alguns dels principals temples de la zona. Com que segons els paràmetres budistes les noies vestien de forma indigna (pantalons curts i tirants) el segurata de la porta les va obligar a posar decents als ulls de Buda amb una mena de bata-manta que amb la motxilla els hi donava un aire a lo Jorobado de Notre Dam d’allò més sexy. És curiós, els segurates de les nostres discoteques els hi haguessin prohibit entrar així però mai amb shorts i tirants.  Diferències culturals notables.  

Just abans de descubrir que a la mà teniem el pitjor mojito de la nostra vida!!

Els temples són espectaculars però el cert és que tots són bastant similars. Necessitàvem una mica d’acció, així que després de regatejar a mort (a la Sara li preguntaven si era d’Israel, la interpretació va a compte vostre) vàrem aconseguir un tour de 2 dies amb nit inclosa i un munt d’activitats que anaven in crescendo. Per començar, pura adrenalina: veure un jardí d’orquídies i un tancat cutre amb papallones (a l’aire lliure en trobaves més que a dins). 

Després tocava fer una petita excursió que va servir per poc més que suar ja que consistia en pujar a un cim a les dues de la tarda i inmediatament baixar-lo sense contemplar cap vista. La cosa començava fluixa...

Però la promesa de l’agència era dormir a un enclau on tenien elefants asiàtics. I allà si que vàrem gaudir com enanos. Pujar-te en aquell animal de més de 4 tones i anar per un riu envoltat de jungla va ser una experiència memorable! Res atura a aquestes bèsties, ni els rius ni la vegetació, són com excavadores vives. De fet els utilitzaven per arrossegar arbres talats en llocs recòndits on els vehicles no hi poden arribar. Ara els han reciclat per ser cavalcats pels visitants. 

De fet una de les activitats més divertides és banyar-los al riu. Com es veu a les fotos era idíl•lic! Però el moment es va trencar quan a l’animal de tant relaxat que estava li va donar per deixar-se anar i un trunyu d’elefant és cosa important. Per sort la corrent el va portar cap a l’altre grup que banyava l’altre paquiderm. I clar, nosaltres callats com putes. No volíem espatllar-lis el bany.

Ja entusiasmats, ens van portar a refrescar a una cascada-tobogán on vàrem córrer seriós risc de trencar-nos el cul però finalment tot va sortir bé. Una festa refrescant molt necessària. 

La cirereta del pastís va ser fer ràfting i això sí que va ser el cachondeo padre. Teníem una embarcació pneumàtica per nosaltres 4 i la vàrem liar anant directe contra les roques enmig dels ràpids i tirant-nos a l'aigua els uns als altres. El nostre capità fumava mentrestant baixàvem així que tampoc es preocupava gaire de res i ens deixava fer.

La Sara i el Juanjo tenien poc temps i si volíem veure tot Laos convenia moure’ns ràpid. Així que l’endemà sortíem cap a la frontera fent una parada a Chiang Rai, ciutat famosa pel seu temple blanc. La història d’aquest lloc encara és més estranya que el propi edifici. Un senyor va comprar els terrenys i el va aixecar ell sol amb l’ajuda d’uns amics. Això fa que trenqui la correcció política i se l’hagi fet al gust. Començant per una entrada que representa l’infern on centenars de mans dels allà condemnats apareixen del terra. Però el més surrealista és l’interior de la cambra principal on hi ha el Buda. A les parets hi apareixen pintats el Doraemon, l’Spiderman, Lara Croft, Super Man, les Torres Bessones... Això no és una ofensa i sí entrar-hi amb pantalons curts? Venga ya!