Luang Nam Tha. Jungla, vòmits, i sangoneres

Amb molta cautela conseguim infiltrarnos per la frontera d'alta seguretat laosiana on, enmig d'un carrer qualsevol, un policia  mirava que haguessis pagat el visat i l'altre enviava missatges a la nòvia. Tenim la màxima "de tal frontera, tal país" i  una vegada més es cumplien els presagis. El nostre viatge per Laos començava tirats a una cuneta amb l’autobús espatllat. Una hora d'espera després, tots suats, i quan ja perdíem l’esperança, ens va recollir un  altre bus que ens deixava al nostre destí final: l’estació de Luang Nam Tha. Allà, seguint instruccions de l'estimada Lonely Planet, que indicava que estàvem a 100 metres del centre de la ciutat, comencem a caminar carregats amb les motxilles per camps d’arròs preguntant-nos on collons era la ciutat. I va resultar que era una errata. Estàvem a 10.000 metres, a 10 putus quilòmetres! Un tuk-tuk oportunista en veure la nostra cara de patiment, ens treia d’allà enmig.

Ja a la ciutat, encarreguem un trekking per la jungla de dos dies, passant una nit amb una tribu local. Ens agraden els reptes!

  

I, ironies del destí, l’endemà l’aventura començava més o menys igual que el dia anterior. Amb tothom fora del vehicle, però aquesta vegada perquè hi havia tant de fang a la carretera que calia empènyer! Cinc estrelles les carreteres i els transports a Laos. Pitjor que a Bolívia!

Comencem a caminar tots 4 i en cinc minuts ens trobem un riu. Al veure que el guia es treia les botes ja vèiem que enmig de la jungla no trobaríem cap pont. Però el més increïble és que com no paràvem de creuar riuets el tío ens feia caminar descalços per allà enmig. I al final va passar l’inevitable, que el cuñao va trepitjar una oruga o algun bitxo que li va posar els dits del peu com botifarres! 

Parem per dinar en una petita barranca amb un sostre de fulles de palmera i 4 troncs que fan de taula i bancs. Els plats: fulles de plataner. Els coberts: inexistents. Molt autèntic. Si vols luxes, no et fiquis a la selva!

Però just després d’haver menjat  posar-te a caminar quatre hores  per una pujada amb una calor i humitat espantosa va tenir conseqüències per mi: un tall de digestió. Sentint-me molt malament arribàvem per fi al poblet natiu on tots els nens encuriosits ens venien a rebre entre rialles. I jo que no estava per festes me’n vaig anar a un racó i vaig començar a vomitar a saco. Al acabar al darrere tenia un nen amb cara d’horror que va marxar corrents. Suposo que es pensava que els estrangers portaven la pesta bubònica al seu poble. 

          

I mentrestant Marina, Sara, i Juanjo gaudien jugant amb els nens i banyant-se al riu, jo estava fet pols estirat al terra d’una cabanya amb tot de locals que treien el cap per xafardejar a veure que feia l’infectat. Jo tal i com estava volia cridar “Foteu el camp, collons!” però no ho sé dir en laosià així que em limitava a fer-me el dormit. 

L’endemà, ja més recuperat, creuant  camps d’arròs i més jungla de bambú, vàrem concloure el darrer tram en temps rècord. No perquè després de dos dies caminant per la jungla ens sobressin les forces. Va ser perquè hi havia una infestació de sangoneres!! Et pujaven contínuament per les botes cercant la teva pell!! QUIN FÀSTIC. Amb el pal tenies que anar-les matant. Una distracció i ja les tenies a dins! La tècnica de posar-nos els mitjons per sobre els pantalons no li va funcionar al cuñao que ja se’n va trobar un parell que li xuclaven la sang. Ja ho veieu, la jungla no és per la gent de ciutat! 

I tot i que ja teníem prou aventura, encara faltava la darrera prova: posar-te en roba interior i creuar un riu molt ample i amb una corrent que se't enduia...

Havent sobreviscut tots els perills, el guia ja ens duia cap a l’hostal i nosaltres reclamant que faltava un poblat per veure. I sort que vàrem queixar-nos perquè en aquelles 4 cases hi havia una taula plena de borratxos d’ulls vidriosos que ens convidaven a beure amb ells lao-lao, un licor d’arròs que destil•len ells mateixos, fort com un tequilazo. I com que parlar no podíem, vàrem fer torns per cantar cançons uns i altres. Modestament, la meva interpretació de La Flaca, els va deixar molt impressionats, i cada vegada arribava més i més lao-lao. Les noies cantaven la cançó "L'Empordà" i al ser preguntades per què significa la lletra, s'inventen que és una cançó de germanor i amistat entre els pobles. Toma ya! Amb el puntillo ens acomiadem, i hem de dir avergonyits que passàvem una mica de pena que no ens demanessin dòlars pel que havíem begut. Però els laosians són sociables i generosos. Gent que el poc que té ho comparteix desinteressadament.