dimecres, 26 de setembre del 2012

Luang Nam Tha. Jungla, vòmits, i sangoneres





Amb molta cautela conseguim infiltrarnos per la frontera d'alta seguretat laosiana on, enmig d'un carrer qualsevol, un policia  mirava que haguessis pagat el visat i l'altre enviava missatges a la nòvia. Tenim la màxima "de tal frontera, tal país" i  una vegada més es cumplien els presagis. El nostre viatge per Laos començava tirats a una cuneta amb l’autobús espatllat. Una hora d'espera després, tots suats, i quan ja perdíem l’esperança, ens va recollir un  altre bus que ens deixava al nostre destí final: l’estació de Luang Nam Tha. Allà, seguint instruccions de l'estimada Lonely Planet, que indicava que estàvem a 100 metres del centre de la ciutat, comencem a caminar carregats amb les motxilles per camps d’arròs preguntant-nos on collons era la ciutat. I va resultar que era una errata. Estàvem a 10.000 metres, a 10 putus quilòmetres! Un tuk-tuk oportunista en veure la nostra cara de patiment, ens treia d’allà enmig.




Ja a la ciutat, encarreguem un trekking per la jungla de dos dies, passant una nit amb una tribu local. Ens agraden els reptes!



  
I, ironies del destí, l’endemà l’aventura començava més o menys igual que el dia anterior. Amb tothom fora del vehicle, però aquesta vegada perquè hi havia tant de fang a la carretera que calia empènyer! Cinc estrelles les carreteres i els transports a Laos. Pitjor que a Bolívia!


Comencem a caminar tots 4 i en cinc minuts ens trobem un riu. Al veure que el guia es treia les botes ja vèiem que enmig de la jungla no trobaríem cap pont. Però el més increïble és que com no paràvem de creuar riuets el tío ens feia caminar descalços per allà enmig. I al final va passar l’inevitable, que el cuñao va trepitjar una oruga o algun bitxo que li va posar els dits del peu com botifarres! 


Parem per dinar en una petita barranca amb un sostre de fulles de palmera i 4 troncs que fan de taula i bancs. Els plats: fulles de plataner. Els coberts: inexistents. Molt autèntic. Si vols luxes, no et fiquis a la selva!







Però just després d’haver menjat  posar-te a caminar quatre hores  per una pujada amb una calor i humitat espantosa va tenir conseqüències per mi: un tall de digestió. Sentint-me molt malament arribàvem per fi al poblet natiu on tots els nens encuriosits ens venien a rebre entre rialles. I jo que no estava per festes me’n vaig anar a un racó i vaig començar a vomitar a saco. Al acabar al darrere tenia un nen amb cara d’horror que va marxar corrents. Suposo que es pensava que els estrangers portaven la pesta bubònica al seu poble. 



          


I mentrestant Marina, Sara, i Juanjo gaudien jugant amb els nens i banyant-se al riu, jo estava fet pols estirat al terra d’una cabanya amb tot de locals que treien el cap per xafardejar a veure que feia l’infectat. Jo tal i com estava volia cridar “Foteu el camp, collons!” però no ho sé dir en laosià així que em limitava a fer-me el dormit. 




L’endemà, ja més recuperat, creuant  camps d’arròs i més jungla de bambú, vàrem concloure el darrer tram en temps rècord. No perquè després de dos dies caminant per la jungla ens sobressin les forces. Va ser perquè hi havia una infestació de sangoneres!! Et pujaven contínuament per les botes cercant la teva pell!! QUIN FÀSTIC. Amb el pal tenies que anar-les matant. Una distracció i ja les tenies a dins! La tècnica de posar-nos els mitjons per sobre els pantalons no li va funcionar al cuñao que ja se’n va trobar un parell que li xuclaven la sang. Ja ho veieu, la jungla no és per la gent de ciutat! 



I tot i que ja teníem prou aventura, encara faltava la darrera prova: posar-te en roba interior i creuar un riu molt ample i amb una corrent que se't enduia...


Havent sobreviscut tots els perills, el guia ja ens duia cap a l’hostal i nosaltres reclamant que faltava un poblat per veure. I sort que vàrem queixar-nos perquè en aquelles 4 cases hi havia una taula plena de borratxos d’ulls vidriosos que ens convidaven a beure amb ells lao-lao, un licor d’arròs que destil•len ells mateixos, fort com un tequilazo. I com que parlar no podíem, vàrem fer torns per cantar cançons uns i altres. Modestament, la meva interpretació de La Flaca, els va deixar molt impressionats, i cada vegada arribava més i més lao-lao. Les noies cantaven la cançó "L'Empordà" i al ser preguntades per què significa la lletra, s'inventen que és una cançó de germanor i amistat entre els pobles. Toma ya! Amb el puntillo ens acomiadem, i hem de dir avergonyits que passàvem una mica de pena que no ens demanessin dòlars pel que havíem begut. Però els laosians són sociables i generosos. Gent que el poc que té ho comparteix desinteressadament.





7 comentaris:

  1. Eduard: He rigut molt.....jajaja i es que el teu relat ,m'ha traslladat als camps interminables d'arròs, les carreteres que encara necessiten l'empenta humana, les sangoneres que volien una xuclada de sang catalana....i van i es troben amb en Juanjo! Jeje, per lo vist li varen tocar totes les creus de la moneda......ho sento. Lo de cantar fins quedar un poc axispats, de vegades es la solució per poder descansar i oblidar haver fet “el lleó” i seguir la marxa... jaja. Així i tot em quedo amb la darrera foto del blog,on la posta de sol recompensa de totes les traves trobades i fa que enfileu el proper dia amb les ganes que aneu posant com fins ara. Seguiu així, guapos. Es fantàstic tot el que viviu. Un besote mooooooolt fort.

    ResponElimina
  2. !!Hola parella!!
    Que us pensaveu que les infraestructures de Bolivia eran les pitjós?,dons no heu comprobat que encare és pot superar.
    La foto de la frontera és boníssima,costa imaginar que pugui ser tan poca cosa.
    Quina barrabasada lo de la Lonely Planet aquesta gent no sol fallar,penso amb la cara que vau posar al descobrir l'error je,je.
    Lo de les sangoneres a que us penaveu que només passa a les pelis i reportatges? a Laos heu pogut comprobar que no és bola, que xuclan com a bèsties.
    Eduard, set veu una mica primet, ha Vietnam hauràs de començar a demanar canelons de l'avia i mongetes amb botifarra per recuperar la teva línea habitual.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  3. Hola guapos!! Feia temps q no escrivia però m'alegra saber q tot us va igual de bé i q la trobada amb la Sara i el Juanjo ha sigut memorable! Seguiu disfrutant igual o més! Molts petons meus i del David!

    ResponElimina
  4. he de confessar que és la part del blog que mes he rigut quan la llegia, les fotos fantàstiques, una passada, l'escrit del català no te desperdici. Estau ben trabucats, però estic molt orgullós de vosaltres...una besada molt forta

    ResponElimina
  5. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Vaya telaaaa! al costat vostre la nostra escapada es de resort *****!

    felicitats i ánims que aixó no ho oblidareu mai!

    ResponElimina
  7. Quin bon rotllo la presa de contacte amb Laos!! El nord prometia i aquesta excursió memorable no l'oblidarem segur! En època de pluges com estàvem si que vam patir lo bàsiques que són les carreteres laosianes, les esllavissades de terres i talls de la circulació eren de lo més habitual. Vam quedar parats de ser nosaltres els estranys i observats a molts pobles i que la gent fós amable i desinteressada. I també que hi hagués tants i tants nens! allà on et fiquessis sempre hi havia nens per jugar i riure!
    Esperem amb ganes la narració de la resta d'aventures!!

    ResponElimina