Muang Ngoi Neua. Fang i lao-lao

A Laos quedar-te tirat a la carretera ha de ser com una mena de ritual d’iniciació. Aquesta vegada tones de terra i pedres havien caigut a la carretera i calia esperar que les excavadores netegessin la ruta. En temporada de pluges això és el pa de cada dia però llavors encara no ho sabíem.

L’objectiu era descobrir el Laos més remot. De Luang Nam Tha, seguim cap a l’est fins a Nong Khiaw. Només arribar-hi el sol es tant insuportable que ens refugiem a un petit restaurantet. I com teníem tota la roba molla perquè en l’anterior parada havia plogut sobre la nostra colada, sense cap vergonya el cuñao muntava l’estenedor a la porta del local. Aquí tot et fa de forma espontània i ningú es preocupa de protocols.

                   

Passem un nit per 4 euros a un bungalow que dóna al riu amb vistes increïbles... i l’endemà la Marina s’enduia un bon ensurt al descobrir un intrús dins la seva bota. 

Intentem arribar caminant a una cova però resulta que el riu s’ha emportat el pont. Bravo un cop més per les infraestructures laosianes! Així que ens dirigim cap al nostre destí final, Muang Ngoi Neua, un poblet tant remot que només s’hi podia accedir amb una barqueta una hora riu amunt. 

El trajecte una mica incòmode, no tant perquè la barca és estreta i plena fins als topes, sinó perquè teníem una aranyota immensa i peluda al sostre, just a sobre nostre. Li vàrem senyalar amb cara de circumstàncies al laosià del nostre costat i ens va respondre amb una mirada com dient “i què?”. Suposo que per ell era com si a nosaltres un guiri ens senyalés emocionat un colom a Plaça Catalunya!

I ja al poblet de Muang Ngoi Neua, sense cotxes i amb llum elèctrica per generadors (només de 19:00 a 21:00), pillem un altre bungalow (3 euros/nit, 1’5 per persona!) i donem un passeig pels camins de terra. 

               

Però ja hem dit que aquella calor era un turment, així que no estàvem gaire per temples. Fins i tot els monjos feien una becaina. 

I de casualitat, trobem un afluent del riu principal ple de nens banyant-se. Era el que necessitàvem! L’estrany era que de molt a prop del llit del riu, sortien nens que semblaven el monstre del pantà de tant embadurnats de fang que estaven. I seguint la pista trobàvem l’origen del fangal! Allò eren com unes pringoses arenes movedisses. I els nens es van engrescar amb nosaltres i ens ensenyaven el ritual de tirar-t’hi corrents i després treure’t la merderada al riu. I vuelta a empezar! I com vàrem riure i jugar com nens grans amb aquell ramat de nens! Certament, la màgia de Laos és poder interaccionar així amb els locals.  

 

L’endemà, teníem una excursió en ment, així que entre muntanyes càrstiques i camps d’arròs, arribàvem a unes coves d’on naixia com per art de màgia un rierol. 

El més curiós d’aquest país és que, tot i que no té mar, et passes el dia en remull per voluntat o per necessitat, perquè al igual que a la jungla vàrem tenir que creuar mitja dotzena de rius! Al final ja anàvem amb banyador com guiris per Magaluf. 

I força quilòmetres i rius després ja érem a les portes d’un poblat enmig del no-res. Però d’allà sortia una música laosiana estrident d’allò més distorsionada! Allò era com una festa major! I fidels a la seva hospitalitat, ens conviden a menjar i beure! Un d’ells (l’únic que xerrava una mica d’anglès) ens explica que celebren el primer mes de vida d’un nadó. Estrany, no? Resulta que a Laos, fins el primer mes, els nascuts no tenen ni nom! 

Creuen que ha de passar aquest període perquè l’ànima es consolidi al cos i, per tant, siguin plenes persones.  I venga lao-lao (licor d’arròs) i venga aguantar a un borratxo que s’aferrava massa a les noies!

              

Sortint alegres d’allà, la primera prioritat era trobar una ombra. I la trobem a una barraca enmig d’un camp. A la motxilla portàvem “or vermell”, és a dir, pernil del bo que havien portat de Barcelona la Sara i el Juanjo per gentilesa de la mama! Després de mesos a base de noodles i arròs, allò era el més semblant a la glòria. I calor + alcohol + bon dinar = siesta!

      

Ja estàvem ben empapats del que és el Laos rural, així que era el moment de dirigir-nos a una de les ciutats més boniques del sud-est asiàtic: Luang Prabang.