Luang Prabang. La ciutat taronja

Pot sonar a conya, però una vegada més ens quedem tirats a una carretera laosiana per culpa dels despreniments. Era la tercera vegada que tocava suar a un forn amb rodes i ja estàvem per sortir del bus cridant:

Amb dues hores de retard arribem a la bonica Luang Prabang, a la confluència dels rius Mekong i el Nam Khan. Aquesta ciutat és sense cap dubte una de les més guapes de tot el sud est asiàtic. 

La petjada francesa aquí és més que evident i si no fos per la infinitat de temples budistes que s’acumulen a tot el centre urbà un podria pensar fàcilment que està passejant per un poblet europeu... això sí, amb preus impossibles. Al bufet de la foto pagaves un euro i tenies un plat per omplir! Els laosians no saben que a Catalunya tenim tradició castellera! Un gra d’arròs més i aquella muntanya de menjar s’hagués ensorrat!

A Luang Prabang el plan és simplement passejar i xafardejar per alguns dels temples, alguns d’ells força impressionants, però al final tots t’acaben semblant bastant iguals. La densitat de monjos per habitant és una cosa mai vista fins ara. A tot arreu a totes hores veus les túniques taronges. I el millor és que els joves parlen anglès i tenen ganes de practicar-lo. D’aquesta manera, preguntant directament, desvetllem l’enigma a la pregunta a la que li donàvem mil voltes: “com pot ser que hi hagi tants nens i joves monjos?”.

La resposta és que les famílies amb pocs recursos (o masses fills) porten els nens als temples i allà reben educació, sostre, i menjar gratuït. Si bé és cert que els enclaustraments no són de per vida, creiem que hi ha més necessitat que no pas vocació entre els monjos alevins, que dubtem que s’assabentin gaire dels dogmes. Simplement, no tenen alternativa però se'ls veu força feliços.

Dit això, cal ressaltar que el respecte social cap a la comunitat religiosa s’eleva a la màxima potència. I això es va fer evident quan ens vàrem despertar a les 5:30 del matí per veure un ritual que es repeteix a diari: com els monjos demanen almoina en filera peregrinant per tots els principals carrers de la ciutat. La gent, agenollada a centenars, ofereix sobretot menjar a canvi de la seva benedicció. Veure allò ens va impressionar tant que ens va treure la son de sobre. Només a Bali hem vist una  devoció religiosa tan present a la societat. 

I havent patejat per tota la ciutat només ens quedava fer el cim al turonet que hi ha al centre i des d’on es poden contemplar bones vistes... però fins i tot per pujar escales et fan pagar. I com tots 4 ja estem curtits i tenim el “cromosoma latino” ens vàrem unir fent-nos els bojos a un ramat de turistes coreans per colar-nos. Oh yeah! Des de d’alt el més sorprenent és que el panorama no evocava en absolut un paisatge urbà. A Laos sempre predomina el color verd.

Per sopar, un amic francès d’origen laosià que vàrem fer en ruta, ens va dur a una barbacoa típica que consisteix en una mena de paella en forma d’esprimidor que es posa sobre unes brases i on hi pots coure la carn crua i fer-te unes sopes. Boníssim! 

I amb el dia que ens quedava i la calor que fotia, la millor opció era llogar un tuk-tuk i anar cap a les cascades de Kuang Si. Com era temporada de pluges allò estava totalment desbordat i l’aigua no tenia exactament el color turquesa que oferien les fotografies de les agències de viatges. Però mira, va ser més salvatge banyar-se allà. I quan ja marxàvem vam descobrir una corda penjant d’un arbre des d’on et podies tirar als peus de les cascades en plan Tarzan. Menció especial pel primer salt del cunyao que es va fotre un “planchazo” d’aquest que piquen fort provocant el cachondeito de tots els laosians que passaven l'estona mirant els que s’atrevien a tirar-se!

Aquella mescla d’aigua i acció servia de preàmbul pel que ens esperava en la nostra següent aturada: la ciutat impregnada d’alcohol famosa pel “tubbing”: Vang Vieng.