Gilli i Rinjani. Relax màxim, esforç extrem

Ens acostem al mig any de viatge i tant a Bali com a Java portem un ritme massa intens com per no necessitar un repòs. Així que anem a la illa a l’est de Bali, Lombok, per cercar un merescut descans. I del port, directes a les Illes Gili, tres minúscules extensions de terra on tot va molt més lent. I si tenim en compte la forta calor, que anem a Gilli Meno (la més petita i tranquil•la) i que estem en ple Ramadà i es passen el dia sense menjar, la velocitat per fer qualsevol activitat com anar dinar, et porta hores. Però aquí el millor és adaptar-se en aquest ritme i gaudir de les platges i els fons marins. 

En aquestes aigües hi ha moltíssimes tortugues marines que són perseguides per ramats de turistes amb la pell vermella que es tiren des de vaixells. Però si ets pacient, les pots veure pel teu compte. Jo en vaig poder tocar una en solitari (la Marina no i culpa les nostres ulleres cutres de piscina de la seva mala sort). 

En una illa de 2 quilòmetres de llarg per 1 d'ample té poc sentint tenir vehicle motoritzat així que la gent massa mandrosa per caminar usa uns cavalls que empenyen una carreta. Així que reina el silenci? No exactament. Si a Nova Zelanda hi ha més ovelles que persones a Gilli hi ha més pollastres. I això de què els galls canten quan surt el sol és un mite per la gent de ciutat. Els galls criden quan els hi surt dels collons i et desperten a les 4 de la matinada amb ganes d’obrir un Kentucky Fried Chicken i provocar un extermini pollastril. 

Així que aquí solet, mandra, i bona teca. Però després de 3 dies, la línia entre estar relaxat i estar avorrit es molt fina, així que fem un gir inesperat a les nostres intencions... 

Seguint recomanacions de ma germana i el cunyat, que ja ho havien fet un any enrere, decidim afrontar el repte de fer una expedició al cim del Rinjani, un volcà de 3.726 metres. La paraula excursió es queda curta quan estàs 3 dies caminant amb un grup que inclou un guia i tres portejadors que, amb les mateixes cistelles que al Ijen, carreguen el menjar (i cuinen), les tendes de campanya, els sacs, i tot el necessari perquè no la palmis en l’intent. Prodigiosa l'energia d'aquesta gent!

 

Dia 1: Per sobre els núvols

3.726 potser no us sembla gaire. Però quan comences a patejar des de 600 metres d’altitud és molt el que tens per endavant. El primer dia vàrem afrontar una pujada inacabable enmig d’una jungla que s’anava obrint a mida que pujàvem. Aquell camí ens va deixar fins al límit del cràter. Vaig arribar el darrer del grup i pobre de mí, pensava que ja havia fet el més complicat! Menjar calent per sobre els núvols, compartir cafè i conversa amb el teu grup i veure com es pon el sol en aquell enclau fa que tot tingui sentit. Tot i les pedres del terra, aquella nit, més que dormir, ens quedem en coma.

Dia 2: Fent i desfent el cràter

Amb el trenc d’alba, tots en peu. Recollim i contents ens posem en marxa: avui toca baixada. El que el guia no ens havia advertit és que era per una paret gairebé vertical amb unes baranes que no es podien tocar perquè  estaven trencades o desencaixades (trampes mortals). Després de més de dues hores arribem al llac al cor del cràter. I bruts i cansats com estàvem, què era el millor que ens podia passar?

Doncs que hi haguessin aigües termals! L’aigua bullia i era una cura miraculosa per les atrotinades cames. El guia gairebé ens ha d’arrossegar fora d’allà. Tots ens fèiem els bojos, però volíem prorrogar al màxim la següent pujada de més de 3 hores. Només us diré que al darrer tram carregava tant de pes sobre el bastó de fusta que el vaig partir en dos. Loser. Amb les cames que ja caminaven soles, assolíem el segon campament, amb un panorama espectacular. Però el millor és que allà mateix teníem el cim del Rinjani. Millor descansar. Sabíem que molts dels qui ho intentaven es rendien per l'esgotament i feien mitja volta molt a prop de la cota màxima...

Dia 3: El dia més llarg...

2:30 am. Amb el cos adolorit i encara bruts de pols pel dia anterior (ja dormíem directament vestits), teníem que afrontar el repte final. Llanterna en mà iniciem l’ascensió. Jo he de deixar els meus pantalons llargs de pijama a una anglesa del nostre grup que havia tingut la genial idea de intentar fer un 3.700 amb pantalons curts i samarreta de tirants. De medalla. No cal dir que es va retirar a mitja pujada!

I no és estrany. Quina rasca que fotia, i quanta pols s’aixecava, i com costava avançar en la foscor. El guia ens demana que seguim el camí trepitjat i que cadascú respecti el seu ritme personal pels darrers 1.000 metres. El plan era veure la sortida del sol... i no havíem caigut que encara faltaven més de 3 hores perquè això passés. Aquell tram era infernal, el terreny era arenós com una duna. Per cada dos metres endavant te’n anaves un enrere. Els dos en algun moment vàrem pensar  que no ho aconseguiríem. Era massa. Comptàvem 5 passes i aturàvem per recuperar l’alè. I el pitjor és que veies la llum de les llanternes dels que et precedien tant amunt que semblaven estrelles. Però fent la tècnica del ciclista (no mirar el que t’espera per no desanimar-te) i lluitant per cada metre, amb el sol despuntant per l’horitzó, ens arrossegàvem fins el punt més alt. Ens abracem i cridem d’alegria. Ho havíem aconseguit! 

El nostre grup té fred i a la poca estona comença a baixar. Nosaltres responem educadament que no ens hem trencat les pilotes 3 dies per fer un cim i baixar-lo 10 minuts després.

 Així que som els darrers en desfer el camí i llavors som conscients de l’animalada que hem pujat de nit. Sense advertir-nos i amb la nostra llanterna cutre del Carrefour, ens havien fet pujar al costat d’un penya-segat d’aquests que si caus no et troben. Indonesian style = posar una cordeta de protecció és demanar massa. Al fons del cràter deu haver-hi una fossa comú de guiris. 

En fi. Ja som al campament i mereixem un bon esmorzar. Preguntem al guia quan temps ens portarà la baixada final fins al poble. Impassible respon: “Entre 5 i 6 hores”. Riem incrèduls. Ell manté la cara de poker. Anava en serio...