Java: Volcans i l'infern laboral

Ja sabíem que desmarcar-se dels tours, els tot inclosos, i els itineraris preestablerts suposen un esforç addicional. Però a enlloc fins al punt d`Indonèsia. Teníem clar que volíem veure els volcans Bromo i Kawah Ijen. Però per arribar-hi teníem que sortir de Bali i arribar a la illa de Java. Les informacions contradictòries sobre preus i horaris ens van fer parar bojos així que només teníem dos alternatives: passar per l’aro o llençar-nos  a l’aventura. I no cal dir que vam triar la segona opció i ens va sortir més que bé!

Així que després d’un dia sencer després d’haver agafat dos bemos (furgoneta  que fa de transport públic), un autobús ple de locals que es ficava dins un ferry, i un altre transport (aquest darrer per guiris) ens plantàvem a Cemoro Lawang, el poble al capdamunt del cràter del Bromo. A l’interior d’aquesta impressionant caldera de 10 quilòmetres de longitud hi ha tres grans volcans, sent el Bromo el més conegut. El paisatge és impressionant, és com estar a la lluna!

Just abans de començar a caminar coneixem a la Sandrine i el Gregorie, dos francesos que portaven dos anys viatjant, un d’ells en bicicleta per Mèxic i Centroamèrica, després direu que els bojos som nosaltres! Parlaven un espanyol-chicano afrancesat molt divertit i ens vàrem entendre tot d’una.

                                      

 Caminem tots 4 pel que sembla un desert de lava i sorra envoltat de parets descomunals. Ens sorprenem de trobar un temple hinduista enmig del no-res i ens creuem amb  alguns natius de l’ètnia tengger que tenen en els cavalls els seus millors aliats per moure’s per aquest món apocalíptic.

                                      

Ja només ens separaven del cim del Bromo 253 escales torrades pel sol-barbacoa permanent en aquesta zona. I això que ara és el volcà més baixet de la zona. I dic ara perquè si us hi fixeu és com si l’haguessis tallat per la meitat, no té la típica forma cònica. Això és degut a una forta explosió interna que va volatilitzar mig volcà. Potser és per això que els locals fan peregrinacions periòdiques allà dalt per tirar-hi ofrenes en forma de verdures o flors. Millor tenir els déus dels volcans contents!

                     

Com que estàvem sols allà dalt (tots els guiris en ramat ja havien enllestit el tira-foto-i-pira) ens plantegem el repte de donar la volta a l’arenós cràter. Però no comptàvem amb fins a quin punt aquella pols ens arrebossaria per complert. Mastegant sorra, fem més de 3 quartes parts de l’anell, passem per un petit temple-columna i llavors la cosa es comença a posar realment perillosa. Per una part queies a l’ull del volcà fumejant i per l’altre tenies un precipici imponent. Així que ens rajem i hem de desfer tota la patejada amb l’inconvenient que el vent aixecava més i més pols. Sortim d’allà dins com si ho féssim d’un bombardeig!

L’endemà tothom pilla un 4x4 per pujar a un mirador per veure el trenc d’alba a la caldera. Però nosaltres som més xulos que ningú i caminant una hora, vam arribar els primers de tots. Com fotia molta rasca allà dalt, pillem les mantes dels hostals (disseny últim model) i contemplem com el sol fa mutar tots els colors d’aquell paisatge únic. Memorable. 

                                 

Com també ho va ser que a la baixada un avi indonesi ens convidés a la seva molt humil casa enmig d’un camp de patates a fer un cafè. La conversa era limitada, però la vivència molt rica. Hi coses que parlen per sí mateixes.  

 

La primera parada ens havia sortit rodona així que ens acomiadàvem dels francesos i  enfilàvem amb confiança direcció al Kawah Ijen. Ens barallem perquè ens portin a Paltuding el darrer poble, en comptes de Sempol, on tothom passa la nit. Ens creiem els més llestos, però en comptes d’un poble ens trobem un refugi de muntanya ronyós i un bar-restaurant. L’habitació és de malson i a preu desproporcionat, però ja no tenim elecció. La nit la salven els indonesis del restaurant que ens conviden a l’interior de casa seva i passem un moment molt agradable amb ells i altres miners del volcà al voltant del foc. Sorprèn com, encara que no parléssim el mateix idioma, podíem comunicar-nos i fins i tot bromejar. Tot és qüestió de posar-hi voluntat. 

L’endemà ens esperava una cosa realment impactant. Quan crèiem que les condicions laborals infrahumanes havien tocat fons a les mines de Potosí, descobrim que encara poden ser pitjors. Relatem un dia laboral de un miner que treballa extraient sofre al Ijen: Pujada duríssima de gairebé dues hores fins al cràter (amb sort portaràs sabates, la majoria duen xancles), entrar dins un núvol tòxic de diòxid de sofre sense cap protecció respiratòria i baixar més d’un centenar d’escales fins a on surt el sofre en estat líquid (el fum és conseqüència de la solidificació amb el canvi de temperatura). Carregar a les cistelles uns 70 kilos de material, el que suposa més que el teu propi pes, i fer tot el camí de tornada amb el pal de les cistelles que se’t clava a l’espatlla provocant-te unes deformacions horroroses. 

No podem entendre com al segle XXI encara hi ha gent que es veu obligada a treballar amb aquestes condicions. Ens preguntem a què es destina el preu de la entrada que pagues i com és possible que ni tant sols portin una màscara antigas. Només us direm que nosaltres no vam aguantar ni un minut en aquell núvol: picor d’ulls, cremor als pulmons, mal de cap... Aquests treballadors de totes les edats s’hi estan deixant la vida allà dalt. I el més desconcertant és que encara tenen la dignitat de somriure i saludar quan es creuen amb tu. Vàrem sortir d’allà realment commoguts. Sense cap dubte, a nivell humà, una de les experiències més intenses que hem presenciat en aquest viatge.