Bali: Illa de déus i temples

El millor d’arribar a Bali és que et fas milionari. Canvies 200 euros i et donen més de dos milions de rupies. I més gràcia et fa veure que el policia de la frontera es diu Puto.

Arribem a les 10 de la nit i no ens queda altra que anar al Magaluf d’Indonèsia: Kuta. Vindria a ser un forat amb platja on tots els australians van a parar per emborratxar-se i liarla.

L’endemà la prioritat és sortir d’allà corrents així que pillem el transport més estès d’Àsia: un moto. En aquella jungla d’asfalt, la nostra conducció va ser impecable. Conduíem amb tanta seguretat que els balinesos que ens avançaven reien i aixecaven el polze en senyal d’aprovació. No crec que fos ironia. 

Sobre dues rodes ens dirigim cap al sud, al temple de Ulu Watu, construït a un enclau increïble, als peus d’un penya segat vertical. 

Més enllà d’això, el temple en sí no és gran cosa, a part de que està ple de monos cabrons ensinistrats per robar-te qualsevol cosa a l’abast. Ja anàvem advertits. A la meva germana li van robar les ulleres de sol! Sort que el meu cunyat, en comptes de donar propina al ensinistrador com fa tothom, ho va solucionar fotent-li una pedrada al mono. Sutil.  

Per cert, no és que m’hagi donat el ramalazo travesti i hagi volgut descobrir com em senten les faldilles. Per entrar a tots els temples t’has de posar el que aquí en diuen “sarong”, com a mostra de respecte als nombrosos Déus que aquí habiten. Tota Indonèsia és musulmana però Bali, com la Gàl•lia, resisteix amb una religió única mescla d’animisme i hinduisme que determina tota l’activitat diària dels seus habitants, però d’això ja en parlarem més endavant.  

Espremem la motoreta per la península de Bukit i descobrim perquè Bali és la Meca del surf. Mai hem vist ones així, i encara menys ningú capaç de surfejar-les. Ho sento molt, però comparat amb això els que intenten fer surf a la platja de la Barceloneta i a Palma fan molta llàstima.

L’endemà pirem definitivament de Kuta, i prenem com a campament base Ubud, considerada la capital cultural balinesa. 

El primer que fem és colar-nos magistralment al Monkey Forest. Estem farts de pagar per tot, molts indonesis et veuen com un caixer automàtic que camina. Com deiem, estem a un bosc frondós amb temples exòtics i ramats de monos. Prou interessant. 

Fem un passeig al nord d’Ubud caminant i tenim el primer contacte amb les terrasses d’arròs que (suposem) ens acompanyaràn per tot el sud-est asiàtic. 

     

La resta de dies els dediquem a descobrir alguns dels molts temples que hi ha per aquí. De fet, les cases balineses típiques semblen temples. Si no, mireu la casa a on ens allotjàvem!!

Caminant per Ubud ja ens vam adonar que per tot arreu hi havia com unes petites cistelles amb flors, arròs, incens, o coses tan variades com caramels, galetes, i fins i tot bitllets! Són ofrenes pels bons esperits que, com omnipresents que són, ja els hi va bé rebre-les a qualsevol lloc, ja sigui enmig de la vorera, a dins dels transports, o a qualsevol racó de la cases o botigues. Creuen que els déus n’absorbeixen l’essència instantàniament. Menys mal, perquè ens vam fotre un tip de xutar-ne pel carrer involuntàriament! Sigui com sigui, ja vàrem veure que a dins dels temples hi havia una activitat extraordinària. 

Preguntant, ens informen que en breu hi haurà la cerimònia de cremació més important dels darrers anys amb més de 60 morts. Primer cal explicar que els balinesos creuen que per continuar amb el cicle de reencarnació t’han d’incinerar les restes mortals. El problema és que no sempre es tenen els calers per pagar tot el ritual així que els cadàvers queden enterrats temporalment a l’espera de què hi hagi prous morts com perquè les famílies, entre totes, puguin pagar el foc purificador als seus estimats. 

Veient la devoció d’aquella gent amb els preparatius, i la torre funerària de més de 15 metres que estaven construint per la ocasió no ens pensàvem perdre aquella cerimònia per res del món.

I, arribat el dia, va esclatar la festa en què tota la comunitat portava més d’un mes treballant. I va superar totes les nostres expectatives. Veure que carregaven amb les espatlles totes les figures engalanades per l’ocasió (amb els cadàvers a dins) ja et deixava amb la boca oberta. Sobretot perquè la processió és imprevisible: corren, s’aturen, aixequen la figura, li donen voltes... Això ho fan per despistar l’esperit que encara habita al cos. D’aquesta manera quan cremen les restes, l’ànima encara pul•lula cercant ca seva i en veure que ja no té on refugiar-se, no té més remei que anar al cel. Interessant,no?

El que no ens esperàvem de cap manera és que els participants fossin capaços també d’aixecar la immensa torre de fusta durant més d’un quilòmetre! Pell de gallina. Com també ens va deixar sense alè veure com, tot allò que tan d’esforç havia costat construir cremava amb un moment. No vam entendre ni la meitat d’aquesta complexa cerimònia però vam ser testimonis de la riquesa cultural excepcional d’aquesta illa.

I seguint amb tradicions, el mateix dia podíem gaudir de les danses típiques balineses autèntiques en comptes dels shows que monten pels guiris. De fet, més que dansa és com una representació teatral muda, amb uns moviments de mans i braços que t’hipnotitzen. Tot això acompanyat d’una música repetitiva amb sitars (una mena de xilòfons metàl•lics), tambors i flautes li donen un aire d’allò més místic. Això si no t’agafa mal de cap abans, perquè les danses duren hores!

Fascinats amb Ubud i la seva gent, era hora d’agafar la moto i anar explorar la illa al nostre aire...