Bali: Diaris de Motocicleta

Ecriu: Marina

“La millor manera d’explorar Bali és sobre una moto” així ens ho recomanava tothom que havia visitat aquesta illa, que de primeres pot parèixer molt turística, i ho és, però també si tens transport propi et permet perdre’t pels racons més rurals i menys explotats. 

Carregats d’energia i amb lo bàsic per sobreviure durant 4 dies posem rumb est cap a la zona d’Amed. A la sortida d’Ubud feim la primera parada, per nosaltres prescindible, al Goa Gajah, o elephant cave com els turistes l’anomenen. Te sablen per entrar i és un temple més aviat modest, ja que a dins de la cova no hi ha res de res. Però clar nosaltres encara no sabíem el que ens esperava, ni tampoc havíem començat a cercar “entrades secundàries” als temples. 

Per arribar a l’est decidim agafar carreteres secundàries plenes de poblets i camps d’arròs direcció una carretera panoràmica per la costa. Demanant a locals ens recomanen el palau d’aigua de Ujung, i com sempre ens fiam més dels locals que no de les guies cap allà anam. 

Quan reprenem el camí s’ens fa fosc i començam a patir per trobar un lloc on dormir... El nostre patiment no era suficient com perquè una de les rodes de la nostra moto decidís per nosaltres on ens hauríem d’aturar! Sí senyors, havíem punxat!! Hem de dir que nosaltres no n’erem conscients fins que uns al•lots ens van començar a fer senyes per la carretera... i sí... amb aquella roda no podíem continuar. Així que teníem motius per tenir suors fredes. I així me trobava enmig d’un poble, Seraya, de quatre cases mal contades envoltada de gent que em parlava indonesi. I jo gesticulant i cridant “wheel”(roda), “motorbikeeeee”! 

Així que es va crear com un fòrum de 50 persones al meu voltant (l’Edu custodiava la moto uns metres més enllà), tothom discutint sobre qui sap què. I en aquest merder apareix l’únic tío que parlava anglès en 20 quilòmetres a la rodona dient que té un homestay (casa particular que acull hostes). I fotuts com estàvem no teníem elecció així que el seguim esperant el pitjor. I pam! Per un doble tibabuixó invertit del destí vàrem trobar el millor allotjament de tota Indonèsia!!! Amb el millor vàter amb vistes a la selva! Yujuuuu!!

                         

I espera`t, que l’endemà, el tío agafa la moto espenyada, l’empeny per una pujada terrible i ens la torna reparada. I encara ens demana disculpes perquè ha sortit molt car canviar la càmera (menys de 5 euros). Ja estàvem per abraçar-lo. Un heroi. El nostre salvador, de nom Ketut i propietari del Sanubari Guest House.

Encara comentant la bona sort que teníem, posam rumb cap a un vaixell japonès enfonsat durant la Segona Guerra Mundial que és a pocs metres de la costa. I d’allà cap a la Lippah beach, on els preus no piquen ni hi ha tanta gent com a Amed. Feim un bon capfico i direcció Tirttaganga! Un altre palau d’aigua amb un passeig de baldoses flotants a sobre el llac!

                                         

                                         

Com a curiositat visitam el Goa Lawah. Per qui no parli l’indonesi li direm que és un temple a dins una cova plena de ratpenats! Si si, aquella cova fotia una pudor que no crec que els deus ho volguesin protegir! Conyes a part ens va encantar, a més perquè està al costat de la mar i varem poder refrescar-nos. 

                                     

No sabem si és que aquesta gent no treballa o simplement té uns horaris molt flexibles, ja que tot el dia estan beneint coses! Una d’aquestes la varem veure dedicada al un deu del mar, vàrem deduir, perquè després de beneir-ho tot varem començar a llençar totes les coses a la mar!! Ara segur que us imagineu flors i encens, doncs no, també eren patos i pollitos inclosos!!! Nosaltres flipant i els locals llançant-se a la mar a la caça d’algo nou que ficar a l’olla que no sigui arròs!!

La pròxima aturada la fem al temple més gran de Bali, el Besakih. Aquí és on ens enamorem per complet dels temples balinesos i sens dubte és el més impressionant que hem vist. Després d’esquivar als “guardianes del temple” que te volien cobrar per acompanyar-te pel temple, i a les ninetes que en lloc d’estar a l’escola et volen vendre postals, podem descobrir tots els racons del temple al nostre aire. Qui es pregunti el per què d’aquests sostres decreixents, la resposta és curiosa. Són escales perquè els dèus puguin baixar a la terra... cómo ta has quedao??

                         

                         

                         

                         

                         

Qui pensi que a Bali no hi ha muntanyes s’equivoca, i el que pensi que hi ha muntanyes i sempre fa calor, també! Collons quin fred que passarem per la zona del volcà Batur (amic en indonesi) i dels llacs! Menys mal que anàvem previnguts, però tot i així teníem el culet estret tot el camí. Per arribar a la zona dels llacs agafam una altra carretera secundària, però es que aquesta no se podia dir ni secundària, el seu títol era carretera bombardejada com a mínim! Era tan dolenta que a alguns trams m’havia de baixar perquè la pobre scooter no tirava...  

Una vegada passats tots aquests entrebancs arribam al temple més fotografiat de Bali, el Pura Ulum Danau, un temple que està al mig d’un llac i que si no cerques l’entrada secundària te fan pagar moltíssim (de fet el més car que hem trobat) per tant sols fer-te una foto perquè no pots ni entrar al temple!! Nosaltres decidim deixar el glamour per una altra ocasió i entrar pels  banys sense pagar un duro!

Com a ginda final de l’excursió de baixada cap a Ubud, on el nostre homestay tenia les nostres motxil•les, ens aturam al Tirta Empul per fer un capfico sagrat entre carpes i balinesos fent rituals. L’única pega era que havíem de nedar amb sarong (pareo perquè ens entenguem) i jo amb camiseta per no ofendre als deus, però amb la calor que fotia no ens ho pensarem ni un moment. I  podem dir que nedarem entre encencs, pètals de flors i carpes.

Tots frescos i perfumats ens plantejem fer una visita a Java per pujar a dos volcans: el Bromo i el Kawah Ijeng.