Iguazú: On l'aigua topa amb la gravetat

Per una mallorquina és difícil concebre aquesta magnitud d’aigua. Viure a una illa on no hi ha rius (si senyors, no tenim rius a Mallorca), ja que amb prou feines els torrents que tenim duen aigua quan plou, i que des de ben petits ens han repetit el típics eslògans d’estalviar aigua ens ajuda a tots o que l’aigua és un bé escàs o visitar dessaladores amb l’escola, t’ha de marcar d’alguna manera. I a mi m’ha marcat. 

Fins ara no li havia parat gaire atenció, però davant la Garganta del Diablo de les cascades d’Iguazú m’he quedat bocabadada. El riu Iguazú pareix no esgotar mai l’aigua, constantment davalla per les cascades a un ritme que t’hipnotitza quan les mires, i de la força que agafa al caure crea un vapor que a mesura que puja et xopa tot i va creant núvols.

Al principi passàvem pena de l’aglomeració de turistes al parc, perquè ja fent coa per pujar al tren que et deixava a la Garganta del Diablo, la gran atracció del parc, vàrem veure grups de la tercera edat i famílies amb nins petits dins cotxets, combinació perfecta per un lloc de guiris total! No vos enganarem, aquí ens vàrem acollonar un poc. A la Garganta del Diablo va ser el lloc pitjor en quant aglomeracions, la gent es pegava d’hòsties per un lloc a la barrana a primera fila de la cascada per fer-se la foto postal. Nosaltres com veis no vàrem ser menos...

El primer que faci desaperèixer com sigui a la rossa intrusa, es guanya un souvenir!

Fi del concurs!! Avui (7/5/12) tenim un empat tècnic. Tres persones ens han  enviat la foto eliminant la rossa!! Miguel Ángel Fariña, Ander Muntadas, i Maria Antonia Servera!! Tots tres teniu souvenir!! Gràcies pel temps dedicat!! 

                                      

Al parc a diferència del que ens pensàvem tant sols pots caminar per uns camins habilitats amb baranes i miradors. 

Des del principi això no ens va agradar, ens pensàvem que podríem anar per tot arreu i no pel camí delimitat i darrera tota la manada que esperava el tren... però afortunadament el parc és tan gran i hi ha tantes vies diferents que llevat dels punts claus com la garganta, anàvem al nostre ritme i tot sols. Vàrem podem veure les cascades de tots els angles possibles, fins hi tot vàrem poder nedar al riu!

De la fauna, ja que a altres post les llames han duit tanta cua, ens vàrem relacionar amb milers de papallones de tots els colors que cercant la sal de la nostra pell volaven al nostre costat. I també hi havia coatís una mescla de mofeta i ós formiguer, però amb la diferència que te rondava perquè li donessis menjar, i si hi accedies t’exposaves a que te’n demanés més a base de rapinyades, així que tant sols els vàrem veure d’enfora.

No hem d’oblidar que estàvem a la selva i els ocells abundaven, sobretot les exòtiques i de mils colors, que s’atracaven a tu quan menjaves el bocata per menjar-se les miques que deixaves.

 

Puerto Iguazú té un altre lloc interessant, i és l’anomenat hito argentino, on és pot veure l’absurd de les fronteres ja que aquí dos rius fan aquesta funció, el riu Paraná i el riu Iguazú, separant tres països, Paraguay a l’esquerra, Brasil a la dreta  i sota els nostres peus Argentina.