Salta i Cafayate: el salvatge oest

L'arribada a Salta, el nostre primer contacte amb l'Argentina, va ser un caos. Baixem del bus a les 22:30 (que et deixin de nit a un lloc desconegut és més emprenyador) i abans de poder agafar les motxil·les ens ve una alemanya preguntant-nos si pot venir amb nosaltres a cercar hostal. Cap problema! Al minut ve una parella d'australians demanat-nos el mateix. Tenim cara de sherpas?? Amb tota la manada ens dirigim decidits a un hostal que la guia recomana... però resulta que ja no existeix! És el que té dur la Lonely Planet editada al 2008... tampoc és un drama ens deim. Però resulta que tots els hostals estan plens. No haviem caigut que era Setmana Santa. Ens patejam mitja Salta i finalment trobam un de lliure però car. Ens quedam perquè ens fa pena l'australià que carrega una motxil·la gegant i una taula de surf! No li importava estar a més de 1.000 quilòmetres de la costa. Ser surferu mola però compromet massa!!

L'endemà sortim a cercar un nou hostal (l'alemanya ara també se'ns acopla). Tenim un cop de sort i per una carambola trobam un apartament per nosaltres sols a 50 pesos per persona (8,5 euros). Contents amb el "xollo" sortim a explorar la ciutat. Salta té un telefèric que et puja a un cim amb bones vistes. Però hi havia més cua que a Port Aventura, així que optam per fer les 1.100 escales que te duien al cim. El més sorprenent és que de pujada hi havien imatges bíbliques i la gent s'havia d'aturar a resar i encendre espelmes. Sospitam que era més per descansar de les escales inacabables que per fe catòlica. 

            

Donant una volta per la ciutat ens adonam d'una altra curiositat: les esglésies les pinten com si fossin mones de pasqua. Però atenció amb l'èxit que tenen, hi havia cua als confessionaris! A cara descoberta i amb el tio del darrera fotent l'antena sobre els teus draps bruts!

Quan ja en teniem prou de ciutat agafàrem els petates i ens plantàrem a El Cafayate, localitat que dóna nom a una de les "quebradas" (barrancs) més famoses de l'Argentina. Un paisatge que recorda a Arizona, el far west americà. Curtits d'Atacama, repetim experiència amb la bici, aquesta vegada recorrent 55 quilòmetres. Hem dit que l'alemanya seguia acoplada?? Nosaltres varem disfrutar moltíssim però com es veu a la foto, la noia de Colònia es va rostir com un "pollo a l'ast". Qüestió d'adaptació genètica diria en Darwin.

Per ser justos nosaltres tampoc no estàvem molt còmodes amb el sol del desert, ja que ens vàrem veure obligats a fotre'ns a dins un riu que molt cristal·lí no era!

    

Però trobar enclaus com la Garganta del diablo, que era com una olla gegantina de pedra erosionada, feia que continuessis pedalejant esperant trobar nous paratges fantàstics.

             

             

L'endemà vàrem anar a cercar un riu que feia gorgs i cascades. Era una excursió curteta però bastant tècnica i l'alemanya (sí, 4 dies les 24 hores!!) va caure al riu i anàva a pas de tortuga. Això sumat a que n'estavem una mica tips i teníem que tornar a bon ritme per poder agafar un autobús, ens vàrem veure obligats a prendre una desició dràstica... abandonar-la a su suerte! Això sí, vàrem tenir la consideració de deixar-li aigua i tornar-li totes les seves coses (resulta que no tenia motxil·la i li feiem de mules!) Hem de dir que ens queden remordiments perquè no sabem si va sobreviure sola en aquell forat agreste!

 

De tornada a Salta només una cosa a destacar: el nostre primer super "bife de chorizo", la millor carn que hem tastat mai!