La Paz: Conjurs i adrenalina

A 3.600 metres sobre el nivell del mar, La Paz és una de les capitals a més altura del món i concentra la major part de la població de Bolívia. Enclotada en una vall que s'ha quedat petita, la urbanització escala per totes les parets que envolten la ciutat. Pujar al mirador Killi-Killi, a un turó just al centre de La Paz és comprovar fins a quin punt és descomunal aquesta megalòpolis. 

Teníem poques referències d'aquesta ciutat i estàvem advertits dels problemes de seguretat que pateix. En qualsevol cas, a nosaltres, ens va semblar una capital divertidíssima i plena de vida. És el somni dels amants dels tenderetes al carrer i les compres a preus de saldo. Cal dir una vegada més que ens vam moure pel centre, la bombolla turística. Les afores són, igual que al Perú, de pel·lícula de terror. No voldríem trobarnos-hi de nit. 

Però anem als carrers que vam passejar. Una de les coses més curioses és que encara conserven la distribució gremial, així que en un mateix carrer pots trobar mig centenar de perruqueries, ferreteries, botigues d'imitació de samarretes de futbol (ja hi ha la del barça de la temporada que ve, què lletja que és!), xiringuitos de souvenirs...Visca la competència! 

Hi ha però, un carrer que ven coses irrepetibles. És el Mercado de las Brujas, on abunden els amulets, remeis naturals, espelmes, i herbes. Però sabeu quin és l'ingredient estrella pels conjurs? Fetos i bebés de llama! Cabrooonnss!! Es veu que són essencials per les ofrenes a la Pacha Mama (Mare Terra). Ens queda la incògnita sobre què collons s'ha de fer amb las llamitas dissecades allà enmig de la ciutat, però vem veure un tio que en comprava. Pervertit!

Havent explorat tots els racons interessants, era el moment d'una injecció d'adrenalina i fer la famosa Carretera de al Muerte en bici. 

Un descens de gairebé 70 quilòmetres amb més de 3.000 metres de desnivell per una pista excavada en una vessant d'una serralada selvàtica. La única recomanació és no passar-te de frenada a les curves. Per què? No és prou explícit el nom de la carretera?? El cas és que ens van donar colzeres, genolleres, i casc integral. Però si sorties de la pista ni una armadura et salvava!

Durant les 3 hores de ruta vam tenir boira, sol, i pluja. Així és el clima selvàtic, aportant una mica més de dificultat! Com a companys d'aventura ens van tocar a 3 israelites que acabaven de fer la mili obligatòria (3 anys els homes i 2 les dones!) i tenien molta testosterona que cremar. 

El cas és que em van humiliar, vaig ser l'últim tio. Però em va bastar estar a punt de caure de la bici una sola vegada per baixar com una yaya. Donar la volta al món amb la cama o la clavícula trencada per fer-me el mascle no compensa. El cas és que ja podem dir que hem sobreviscut a una de les carreteres més perilloses. Avui en dia ja no circulen vehicles motoritzats perquè cada dos dies se'n despenyava algún. Mireu com funcionava abans! Personalment, preferiríem anar a peu!

                              

 

Seguim en plena forma, en el pròxim post ens endinsem a les mines de plata de Potosí.