Potosí: Mines de sang

Hi ha ciutats esplendoroses que si es miren amb perspectiva històrica tenen les parets impregnades de sang. Com a tants altres llocs, la riquesa de Potosí va ser el motiu de la seva major desgràcia. A1 1545 els espanyols tenien una missió prioritària: esquilmar tot allò de valor. I al cor de Bolívia, a 4.700 metres, van trobar exactament el que buscaven: una de les mines de plata més productives d'Amèrica. La forma d'explotació va ser de les més vergonyoses de la ja de per sí brutal colonització. Milions de natius varen ser obligats a treballar a Potosí cercant un mineral que per ells tenia el mateix valor que qualsevol altra pedra. El cert és que qui entrava a les mines, no en sortia. L'esperança de vida era, amb sort, d'unes poques setmanes. Un observador local de l'època, un tal Fray Antonio de Calancha, escrivia al 1638: "Cada peso que se acuña en Potosí cuesta diez indios muertos en las cavernas de las minas". Davant aquest extermini, es diu que, com a forma de rebel·lió les dones natives van prendre una decisió esgarrifosa: tallar els tendons d'Aquil·les a tots els seus fills. Els preferien coixos a morts.

Potosí avui encara és una ciutat que destil•la la bonança de l'època. Abunden palaus i esglésies. El seu enclau, als peus del Cerro Rico, encara lliga el seu destí a les mines. Tant és així, que ofereixen visites a l'interior tot i que encara hi ha gent que hi treballa. I no ens volíem perdre la oportunitat d'entrar-hi tot i que no estàvem gens segurs del que ens trobaríem allà dins. 

                 

 

La primera aturada és al mercat dels miners on vem comprar obsequis pels treballadors El que més agraeixen són les fulles de coca que rosseguen a totes hores. Treu la gana, la set, i la son. A més pots comprar explosius plàstics TNT. Com ho llegiu. Per 20 bolivianos (2 euros) qualsevol pot comprar un cartuxt que faria saltar pels aires un cotxe. No volem imaginar com celebren el Sant Joan a Potosí! Nosaltres vem optar per unes inofensives fantes i fulles de coca, com no. Ens feia cosa posar-nos explosius dins la motxilla. Digue'ns supersticiosos.

Ens enfunden un mono groc, un casc amb llanterna frontal, unes katiusques i sense més preàmbuls ens foten allà dins. Al mig d'un pas estret on hem d'anar mig acotats, hi ha uns rails i a l'instant descobrim perquè. Per allà circulen les vagonetes repletes de pedres que s'han d'empènyer manualment. Més et val apartar-te a temps. Això és Bolivía i la seguretat és una paraula desconeguda. 

No negarem que quan et vas endinsant en aquell submón et passen pel cap coses que et fan tenir por. Però segueixes endavant tot i que notes que l'aire és cada vegada més dens i la temperatura augmenta. Allà trobes escenes crues sobre com treballa aquella gent. El més sorprenent és que no són assalariats. Ve a ser com una mina pública. Cadascú guanya pel mineral que extrau, així que més et val trobar alguna cosa si vols dur un plat calent a casa. 

Quan ja duiem prop d'una hora allà dins, el guia ens diu que no podem completar la ruta perquè acabaven d'usar explosius i la pols del túnel no ens permetria veure ni respirar. Ningú insisteix i girem cua en aquell terra anegat d'aigua i fang i ens fan passar per un forat on s'havia d'anar a 4 grapes. No apte per a claustrofòbics!

El final de la ruta ens deixa encara més bocabadats. En un dels passatges hi ha la figura de la foto (sota una tona de serpentines). És el Tio. En quechua no saben pronunciar la D. El nom que tenia realment era Dios, i adivineu qui el va posar allà. Els espanyols no tenien problemes per crear nous dèus si es tractava de que els esclaus penquessin més, així que van crear algo així com el Terrible Monstre de la Mina que tenia un objectiu persuasiu. Qui no es deixava la pell picant pedra era perseguit pels mals esperits que evocava la figura. Amb el temps, els natius van donar-li la volta i el van considerar una esperit protector i encara avui se li donen ofrenes per obtenir seguretat o productivitat allà dins.

No oblidarem el primer alè al sortir d'allà dins...

 I també, sense la intenció de ser moralistes, ens preguntem d'on surt l'or, la plata, i els diamants que lluïm en joies a occident... 


De Potosí ens quedem també amb dos amics que vam fer: una parella de francesos, Flo i Sophie. Dos bojos enamorats de sudamèrica on s'hi han passat un any, la major part viatjant en auto-stop i una tenda de campanya.

També menció especial a la millor broasteria de Potosí!

I després de les mines només ens queda el plat fort de Bolívia... el Salar de Uyuni!!