Bolívia és cutre: Copacabana

Frontera entre Perú i Bolívia. La cosa promet. Una corda unida a dos barrils de llauna creua la carretera. Un policia que sembla embarassat i fuma despreocupadament és l'encarregat de custodiar les sortides de la estimada pàtria peruana. Baixem tots de l'autobús, i ens segellen la sortida. Llavors toca fer una excursió a peu per la franja que seria el "tierra de nadie". Imaginem que ja som a Bolívia perquè un uniformat ens acompanya a una garita amb sostre d'uralita per tramitar l'entrada al país. Dues cues. A cadascuna, un policia estampa mecànicament el segell al passaport. Tornem a l'autobús i algú exclama amb incredulitat que hi ha un problema. La data d'entrada és de 10 dies enrere! Us ho podeu creure? Mig autobús té el segell mal posat (nosaltres per sort som de la meitat que no li va tocar el policia retardat). Un argentí al darrere nostre exclama "y ese boludo que sólo tenia que porner un sello y lo pone como el orto!". Era el sentiment general! Tornar a fer la cua i segells 2x1!

                               

Sortim de la frontera bananera comentant que és una bona carta de presentació per un país fer aquesta cagada i just dir això, l'autobús es para. Hi ha un "piquete" de tios vestits de forma tradicional asseguts a la carretera. No sabem que reivindiquen. Ni crits, ni pancartes (els bolivians són mandrosos). El tema és que no es mouen ni ho faran. Baixem de nou del bus, traiem motxil•les i maletes i creuem la zona dels revoltats silenciosos a peu. Ara toca esperar que un altre autobús ens vingui a cercar des de l'altra banda per acostar-nos a la primera ciutat boliviana que visitarem: Copacabana. 

Allà trobem un saldo d'hotel a 8 euros la nit amb vistes al Titicaca i considerem que hem de celebrar el primer país conclòs amb un bon sopar. Ja al restaurant, escollim el menjar i ens bé un altre cambrer dient literalment: "Perdonen, però no hay comida. Se acabó". Es fa un silenci espès."Nada?"."Nada". Flipant, ens aixequem pensant que aquest país és cutre. Posa-li els adjectius que vulguis, però el més encertat és cutre. Per això que detallem aquí i per mil coses més.

Però estàvem allà per anar a la Isla del Sol, la illa més gran de tot el Titicaca. Vam prendre una barca on el capità anava amb el motor auxiliar per no gastar benzina (a rems haguéssim arribat abans). Dues hores després trepitjàvem el nord de la Illa i ens disposàvem a fer una excursió fins el sud. Aquest tros de terra té un significat especial pels inques ja que creien que d'allà va sorgir el Fill del Sol. Una mena de Crist lluminós. 

L'illa tenia ruïnes curioses i d'altres, al meu parer, d'inventades pel gust dels turistes. Però el més impressionant era el paisatge. Escarpat, sec, i amb platges d'aigües cristal•lines i tot. Impropi d'un llac.

El camí del trekking travessa els cims de diferents muntanyes. El que ens sembla increïble és que has de pagar tres peatges per caminar! Nord, Centre, i Sur. Un cachondeo trobar-te a un cim a un tio torrat pel sol assegut a una tauleta que et fa pagar ticket. I tot per una ruta de poc més de 3 hores! Cutres. Recutres.

A l'arribar al sud vam aconseguir el que probablement serà la nit més barata del viatge: habitació doble per 3'5 euros! El problema és que era tamany bolivià i jo no passava per la porta. Per aquest preu, queixar-se és vici. Per la nit vam anar a sopar amb l'Imma i l'Albert, dos catalans que ens trobàrem i que duen prop d'un any i mig viatjant. Consola saber que no som els únics bojos.

Són clons, totes elles!! Clons!!

De tornada a Copacabana ens vam trobar amb una altra situació made in Bolivia. Teníem el bitllet comprat per La Paz i només ens quedava recollir la roba que havíem deixat a una bugaderia del poble. I a una hora de la sortida del bus ens la trobem tancada. Resulta que hi havia una desfilada, on totes les dones anaven vestides de cholitas, amb les faldilles dobles de colors, mantilla, i el barret aquest ridícul que és com un bombín talla XS. El repte: trobar a la dona de la bugaderia enmig d'aquell sarao. Només vam poder saber que es deia Julia. Missió Impossible? Vam preguntar com a un centenar de cholitas si eren o coneixien a la Julia de la Lavanderia. Cadascuna ens deia una cosa diferent. "Ya está en la tienda", "Está desfilando", "Está a puntito de subir", "Hoy no abrirá", "No la conozco", "La conozco pero no la he visto".... 

Totes, velles o joves, ens semblaven iguals. Clonació boliviana! Però quan ja ens resignàvem a perdre bona part de la nostra roba, una vella em diu "Sí, es ésa de allí". Casi l'abraço! El fill de la Julia ens va obrir la botiga i tornar la roba neta i planxada. Pocs minuts després sospiràvem des de l'interior del bus. Si som capaços de trobar a una desconeguda enmig d'una desfilada multitudinària on tothom vesteix igual, res ens podrà aturar. Res!