Huacachina: Oasi d’acció

Sempre m’havia imaginat un oasi així. Dunes descomunals i, enmig, un petit bassal d’aigua envoltat de plantes i casetes. I Huacachina respòn exactamente a aquesta descripció. El més sorprenent és que està a només 10 minuts en cotxe d’Ica, una ciutat on ara estem atrapats perquè ens hem quedat sense bitllet per anar cap a Cuzco. La novatada. Però aquesta és una altra història.

Tot just arribar a l’oasi, vaig convèncer la Marina per fer realitat una cosa simple però que em feia il·lusió: escalar fins al capdamunt d’una duna. I collons, nunca máis! Per orgull ho vem aconseguir però és realment esgotador. Qui ho hagi fet, sap de què parlo. Per cada dos passes que avances, te’n vas una enrere. Però el cim va valdre la pena. Tant, que ens hi vem quedar fins que es va pondre el sol.

Potser us imagineu que erem 4 persones a l’oasi però no és ben bé així. Parlem d’un enclau turístic i això implica chirin-guitos i més soroll del que es podria esperar d'un paratge així. Però l’altre cara de la moneda és que hi ha infraestructura per oferir l’activitat estrella de Huacachina: El buggie i el sandboarding. Aquí les mares s’han perdut. Un buggie és el cotxe de la foto (dissenyat per fer el cabra entre les dunes) i sandboarding bé a ser com una taula d’Snowboard però que uses a la sorra. 

Al principi per pendents petites… però al final ens feien baixar autèntiques pistes negres. Aquestes darreres ja les fèiem estirats, no ens volíem trencar el cul al principi del viatge! Pura adrenalina, una passada! No cal dir que dos dies després de fer-ho encara trobem sorra del desert a qualsevol racó del nostre cos, però repetiríem sense pensar-ho!

Que puguem veure aquestes fotos i vídeos és un miracle. De tornada del desert fent un rallie, ara de fosca nit, a la Marina va i se li va caure la seva càmera. Ja heu vist com anava el buggie (el més similar, una muntanya russa) i el tema portes o finestres no s’estila en aquesta meravella del tunning. Quan se’n adona, em diu que li demanem al conductor que torni enrere… a cercar un objecte negre de menys d’un pam, de nit, al desert. Jo que sóc home de poca fe, li comento que ja la pot donar per perduda. Però al arribar a l’hostal i baixar del cotxe, d’alguna manera incomprensible era allà al terra. No havia saltat per la borda!

Per acabar, la mostra de què el català és universal. Imatge presa a Huacachina, senyors!!