Machu Picchu, la ciutat perduda

Havíem dormit menys de 4 hores però la nostra principal preocupació era la pluja. El clima d’Aguas Calientes no havia donat treva des de la nostra arribada. L’objectiu era pujar al Macchu Picchu a primera hora i a peu, esquivant la massa de guiris. El més probable era que acabéssim formant part del ramat.

A les 5 del matí sortim de l’hostal llanternes en mà. Xispeja.... però ens diem que precisament per això duem els impermeables. Així que, endavant! Gairebé dues hores després d’un zig-zag d’escales de pedra tallada pels inques, endinsant-nos a la selva i mullant-nos a trams aconseguim l’alçada necessària per arribar a l’accés del Macchu Picchu. El temps no és bo, boirós i plujós. Peròl’escena té un aire de misteri, amb els núvols baixos abraçant la ciutat perduda. 

I diem ciutat perquè té unes dimensions molt més grans del que imaginàvem i diem perduda perquè va ser un dels pocs reductes on els espanyols no van poder arribar. De fet només fa un segle que és mundialment coneguda. Com sempre, va tenir que arribar un europeu, Hiram Bingham, a “descobrir-la”. Tot i que els natius de la zona ja feia temps que la coneixien i fins i tot aprofitaven les terrasses de cultiu d’estraperlo per evitar pagar impostos!

No està clar que va ser el Macchu Picchu. Es creu que va ser un enclau de descans dels poderosos de l’època. Sigui el que sigui, té una màgia especial. Ens vem perdre per aquelles ruïnes, on és fàcil imaginar com vivia aquella gent aïllada de la resta del món. Els seus cultius, llocs de culte, palaus senyorials, fonts, i places.

Just quan anàvem a començar l’escalada al Wayna Picchu (la muntanya en forma de bala del darrere les ruines) els Apus, els dèus de les muntanyes, ens van donar la seva benedicció i van obrir el cel. Llavors tot va prendre colors intensos i vem contemplar un nou paisatge.

L’ascens al Wayna va ser dur. És una paret amb escales. El més sorprenent és que allà dalt també hi ha construccions. Al cim, aprofitant una de les terrasses de cultiu, vem dinar amb una vista de la ciutat totalment desconeguda. L’esforç, de nou, va valdre la pena! 

De tornada al Macchu només ens quedava donar la darrera volta sense aglomeracions i treure fotos. Fotos que no podien il·lustrar el que veien els nostres ulls. Estaven a punt de tancar. I després d’haver-hi passat tot el dia anàvem girant el cap per donar un darrer cop d’ull per retenir aquella imatge. 

Aquesta no l'enculu, contents??  

Coincidim en què és un dels llocs més impressionants on hem estat mai. Tothom hi hauria d’anar almenys una vegada a la vida!!