Ica-Cuzco: El bus maleït

Tot viatge té un “lado oscuro”. Moments difícils que mai són fotografiats i queden a l’ombra. Per això, per a qui segueix un blog com aquest es pot crear una imatge idílica que no es correspon del tot amb la realitat. Els imprevistos formen part del viatge i, quan són desagradables, has d’intentar respirar profundament i apel·lar a la filosofia. A països com Perú, de  situacions tragicòmiques se’n donen moltes però com la que ens va passar a nosaltres, crec que poques. I la nostra vivència mereix un post en exclusiva.

 El bus cap a Cuzco se’ns va resistir des del principi. Al anar-lo a comprar s’havien esgotat tots. La novatada. No ens va quedar més remei que passar un dia més a Huacachina. Fins aquí, una situació relativament normal. Vem comprar bitllets per l’endemà i sortíem puntualment a les 21:30 amb una perspectiva de 16 hores de bus. Però a l’arribar als Andes, ja de dia, la cosa es va complicar. El port de muntanya inacabable (Cuzco està a 3.400 metres d’altitud) ens reservava moltes sorpreses. Primer ens vem trobar dos despreniments, de manera que un sentit de la via quedava tallat. La gràcia ens va dur unes dues hores de retard. Però llavors no imaginàvem que el millor encara estava per venir. Amb les plujes, un torrent es va desbordar enmig de la carretera i un bus de 2 pisos s’hi va quedar encallat. 

Sí, aquí al Perú s’intenten creuar  les riuades amb els autobusos. Ja ho veieu, les imatges parlen per sí mateixes. Unes dues hores després, amb ajuda de maquinària pesada, el van poder treure d’allà. I després va ser el nostre torn (sense dificultats, tranquil·les mares). 

Just després del rafting-bus, quan ens pensàvem que tots els imprevistos que podiem patir ja els havíem superat, a un poble perdut dels Andes amb quatre cases mal posades, els miners de la zona es van declarar en vaga i van tallar la carretera per reclamar millores laborals!!

Desesperats, preguntàvem: “Cuándo podremos pasar?” i la gent “Cuando los mineros se cansen”. I es van cansar més de 3 hores després. El millor és que encara teníem més de 6 hores fins a Cuzco i ja demanàvem l’eutanàsia. Van ser 24 hores que arrivàvem a Cuzco. Tot un dia dins d’un autobús!! Un trajecte on vem patir tot l’imaginable i més. Tenim la teoria que vem invertir tota la nostra sort per salvar la càmera al buggie del desert i aquest va ser el nostre preu a pagar.

Sigui com sigui, portem 4 dies aquí i el següent post oferirem tot els tòpics de Perú que esteu esperant: Ruines inques, llames i alpaques, ponxus peruanus, fulles de coca, Machus Picchus i molt més!!! Oh!!