Sillustani: Silenci, les mòmies parlen

Puno ens ha decebut. No entenem perquè aquesta ciutat està a tots els itineraris turístics del Perú. Només trepitjar-la vam saber que ens hi passaríem poc temps. I així va ser. Un vespre i un dia. De fet, només hi vam fer una foto, i és aquesta. La resta de carrers, i fins i tot la Plaza de Armas i la Catedral, no mereixen invertir ni tan sols la bateria de la càmera. 

Fixeu-vos en el pla enmig dels Andes!

Però alguna cosa curiosa té. En primer lloc que està als peus del llac Titicaca, amb una extensió equivalent a més del doble de Mallorca. Per qualsevol europeu això seria un mar. A Amèrica totes les proporcions són colossals. Un altre fenomen estrany és l'Altiplà, un contrasentit de la natura. Estàs a més de 3.000 metres d'altitud però enmig d'una planícia de milers de quilòmetres.

La principal atracció turística de Puno són els Uros, una tribu que, segons et venen, avui en dia encara viuen en unes illes de canya teixides per ells mateixos. Teníem la impressió de que era un Port Aventura, una mena de zoològic humà on et disfressen d'indígena i tot. Així que, com teníem poc temps, vam optar per anar a la propera Sillustani. I vam encertar.

Tota l'extensió d'aquesta zona era una necròpolis inca i de civilitzacions anteriors. Aquestes torres, de nom "chullpas", tenien la mateixa funció que les piràmides. Dipositar-hi les mòmies perquè donessin el salt a l'altra vida. A diferència d'Egipte, aquí s'enrotllaven els cossos momificats en unes mantes, res de sarcòfags, i la posició del cadàver havia de ser sempre fetal. Creien que s'havia de sortir de la vida de la mateixa manera que s'havia entrat.

El millor de tot és que les mòmies evitaven guerres. Eren alguna cosa així com polítics post-mortem. Quan dues tribus tenien diferències irreconciliables, cada una treia de la seva torre la mòmia més vella i, per tant, més sàvia. Negociaven un punt de trobada i les deixaven allà al terra, cara a cara, perquè "dialoguessin". 

L'endemà les anaven a buscar (amb sort cap còndor se les havia emportat per sopar) i es considerava que, des de l'altre món, ja s'havia solucionat el problema i que aquí, per respecte als avantpassats, s'havia de donar el problema per tancat. No cal dir que els espanyols, aixafa-guitarres culturals per excel·lència, varen prohibir aquesta pràctica tant original. L'encertat hagués estat copiar-la. Fa temps que hauríem d'haver tret la mòmia de Franco de la "chullpa" que li varen construir els vençuts. D'aquesta manera, el Caudillo podria dissoldre a tots els fatxes del segle XXI. Convé que el present sigui conseqüent amb el passat.