Patagonia: La fi del món

Patagonia. El nom ja evoca llunyania i misteri. Un dels llocs més remots del planeta, a l’extrem sud de llatinoamèrica, a tan sols mil quilòmetres de l’Antàrtida. I això es nota. Quan sobrevolàvem la zona, abans d’aterrar a El Calafate, ens vàrem quedar muts. Allò era una terra desolada i plana fins a l’infinit. Poblada només per herbots grocs cremats pel fred i ramats de vaques. On eren els boscos, llacs, i muntanyes que esperàvem trobar? Les primeres impressions acostumen a ser injustes i la Patagonia ens reservava algunes de les millors vivències del viatge... 

Aquí encara estàvem vius a la Champions...

Animats per la bona experiència en Couchsurfing a Buenos Aires, repetíem. I la casualitat va voler que acabéssim a casa d’un català, en Rai, una d’aquestes persones amb una professió impossible: professor de kayak entre icebergs despresos de les glaceres. Amb el bon rotllo que es va generar des del principi, ens va anar persuadint perquè fóssim els seus alumnes. 

Així que ens vam anar a informar a l’agència per qui treballava i ens vam posar pàl·lids amb el que costava, sobretot després de que cap de les nostres estratègies peru-bolivianes de regateig sorgissin cap efecte. Però, escolteu, a vegades se’t presenta una oportunitat única, un cúmul de coincidències que fan pensar que el destí et diu “fes-ho”! I abans d’adornar-nos ja estàvem embotits en un equip per suportar temperatures antàrtiques i remant sobre el kayak!

 

Navegar entre icebergs, a part del risc evident de caure a l’aigua i sentir com està de fred un llac amb glaçons gegants, hi ha un altre assumpte que no sabíem. Resulta que aquestes moles de gel es mouen (leáse Titanic) i voltegen sobre sí mateixos. Tenint en compte que el 90% del iceberg està a sota l’aigua, millor no estar a prop en un mal moment! Creieu-nos, és com una casa que gira!

I és que a Patagonia, el gel i les glaceres, són la tònica. Incloent un dels més famosos del món: el Perito Moreno. Que, atenció, és una llengua de gel de 30 quilòmetres de longitud, 5 d’amplada (unes 17 vegades un camp de futbol) i una altura equivalent a un edifici de 15 pisos. 

Veure-ho per creure-ho! I no tan sols basta amb mirar-lo, també s’ha d’escoltar. La pressió del glaç és tan forta que molt sovint esclata com si tingués bombes a l’interior. I si tens sort pots veure com es desprenen tones de gel i cauen al llac provocant mini-tsunamis. 

De fet, anys enrere van tenir que enretirar el mirador perquè en un d’aquests despreniments, les estelles de gel van matar a uns turistes gafats. La forma més absurda de palmar després del tío que es va electrocutar pixant des de l’andana del metro al cablejat de la via.

                                             

                                             

No estava al nostre itinerari inicial, però animats pel bon temps i les recomanacions d’en Rai, vam posar rumb a El Chaltén, un poblet enmig del no-res però que és considerat la capital argentina del trekking. I amb raó. Aquí vam fer algunes de les excursions més memorables de la nostra vida. 

La primera, al Cerro Torre. Les dents de granit es resistien durant 4 hores amagant-se entre el bosc patagònic vermell pel canvi de fulla (aquí és tardor). Però arribar als seus peus, al llac glaçat és indescriptible. I més quan t’estàs fotent l’entrepà i et ve un “carancho” (una au similar a un àguila pels no ornitòlegs) i et mira i s’acosta com si fos un pardal perquè li’n tiris alguna engruna.

I l’endemà, encara ens esperava un cim encara més especial: el Fitz Roy. Molts acampen a prop de la darrera pujada infernal però nosaltres som més xulos que ningú i en un dia vam fer l’anada i la tornada. Davant del Fitz Roy vàrem mirar al nostre voltant i ens sentírem molt lluny de casa. I també satisfets per tot el que estem aconseguint en aquest viatge.

Però atenció, no tot ens va agradar a la Patagonia. A més d'un fred indescriptible, aquest cartell a l’hostal d’El Chaltén ens va tallar el rotllo totalment! Increïble! Resem perquè en Rajoy no s’enteri d’aquesta nova prohibició!!