dissabte, 26 de maig de 2012

Patagonia Xilena: Inclemències climàtiques


Les Torres allà al fons! Únic instant visibles!





La meteorologia és totalment determinant. Si el temps és nefast, tot ho impossible. I més val resignar-se, encara que siguis a un dels llocs més esperats, com era el cas del Parc Nacional Torres del Paine. La sort amb el clima que havíem tingut a la Patagonia Argentina es va acabar només creuar la frontera. A Puerto Natales, poble més proper al parc, anem a informació i es riuen a la nostra cara quan expliquem la nostra idea d’acampar al llarg de tres dies per fer el famós trekking, la “W”. Insinuen que després de la primera nit, els forestals trobaran dos ninots de neu en comptes de dos intrépits excursionistes. La previsió meteorològica marca temperatures de màximes sota zero. 

 

Així que acabem optant pel que no ens agrada: un tour d’un dia pel parc però que també inclou alguns passejos a peu. No ens esperàvem que en aquestes petites caminates estaríem desitjant tornar a la furgoneta com abans millor! Posa en una coctelera vents huracanats d’aquests que t’empenyen, pluja insistent, boira, i temperatures gèlides, i voilà! Ja tenim temps patagònic hivernal (també conegut com Mordor). 


No estàvem com per aguantar gaire dies més així per por a gangrenes. Cap al nord no hi ha carreteres, és tot zona verge, de manera que cal tornar a entrar a Argentina amb tot el lío que suposa la frontera. Així que la nostra única oportunitat d’escapar era el Navimag, un vaixell que travessa tots els fiords xilens durant tres dies fins a Puerto Montt. “Oh! Qué pijus, un creuer!” direu. No amics, no. Parlem d’un vaixell de mercaderies on, amb la nostra tarifa, dorms a una llitera del passadís. El punt de més luxe el donen el ramat de vaques que hi ha a la bodega i que (pobres) mugien sense parar el que nosaltres enteníem com un “Socors!”. I això mateix cridàvem nosaltres una nit quan el Barco de Chanquete va sortir de la protecció dels fiords per afrontar una tempesta del Pacífic (qui li va posar aquest nom era amb ironía)! Mireu aquest vídeo de dins el Navimag perquè us feu una idea de com són!! No té desperdici!


Tot i que nosaltres tampoc ens podem queixar perquè encara no sabem perquè ens van donar un camarot per nosaltres sols. El que també val la pena admirar les vistes dels fiords (quan s’aixeca la boira, clar) .


Doncs ja som a Puerto Montt, una ciutat lletja parlant clar. Decidim escapar cap a l’est al Parque Nacional Alerce Andino i va ser una grata sorpresa! Era el bosc de Juràssic Parc, humit en extrem i amb una vegetació exhuberant. Però l’estrella del parc són els alerces, uns arbres gegantins, alguns d’ells amb més de 2.000 anys d’antiguitat. Més que la Duquesa de Alba!

 





Ens va agradar tant que vam decidir quedar-nos al refugi del parc, una caseta tota de fusta per dins i per fora, tota per nosaltres (visca la temporada baixa!). Però quan m’anava a posar satisfet dins el sac de dormir. AAAAAHHHHHH!!! A dins hi havia una puta abella!! Per què em piquen tots els bitxos? Per què?



La següent parada era una de les illes més grans de llatinoamèrica: Chiloé. Històricament rellevant per ser un dels darrers reductes on van resistir els espanyols abans de que els hi donessin una patada definitiva cap a casa. La costa està plena de fortificacions que jutjant els petits murs, es notava que estàven en retirada! 

 

                                 


La illa també és típica per les esglèsies íntegrament de fusta. I no només això, a algunes d’elles, no s’hi va utilitzar ni un sol clau! Tot era un sistema de compressió, com un tetris gegant. La de les fotos es va cremar 4 vegades i els fidels es van prendre com una prova de fe tornar-la a construir. Ningú ho va interpretar com si a Déu no li interessés gens tenir una església de fusta allà. Curiosos humans.
                       

Sent tant hàbils amb la fusta als "chilotes" els hi va donar per fer les seves cases suspeses a l’aire per pals. Són els famosos palafitos de la ciutat de Castro.  Els dos, emocionats, teníem clar que volíem passejar per sota les cases. Però no havíem pensat una cosa clau. Una casa voladora no té desaigües. Ho pilleu? Per molt poc no ens cau el cap el que hauria d’anar higiènicament a una depuradora!

 

                             

I la darrera impressió de Chiloé tampoc va ser gaire positiva. Després d’un viatge llarg per arribar a un Parc Nacional de l'illa (sí, gairebé fem tots els parcs),  ens vam instal·lar a casa d’una parella de pagesos (és una llarga història com vam acabar allà) on va ser interessant veure com es viu en el Xile rural on encara es cuina amb fogons de llenya i les dones cusen tot el día. El tema és que l’endemà començàvem a caminar pel parc amb el mapa en mà. I quan ens vam trobar el forestal casi el matem. Resulta que el que estava senyalitzat com a ruta senderista del parc nacional era... una carretera. Tal qual. La matada per arribar fins allà per acabar caminant per asfalt i ripio. La gran timada! A vegades el que trobes es decebedor o no correspòn amb la imatge mental que t'has creat. Però, ben pensat, equivocar-se també forma part del viatge.

 

5 comentaris:

  1. Llàstima del mal temps, que no vos ha deixat fer el treking planejat. Ja quan vareu ser a la Patagònia argentina, vareu patir una fretada! I d'allò han passat dies... clar el hivern es va acostant i s'ha fet sentir.... però no calia gaire mes mes veure las impressionant fotografies i paratges de boscos, ciutats a vorera del mar, platges amb un encant de conte romàntic... amb una paraula un escàndol de natura! Lo del creuer dels fiords... que he de dir, mirant el video em faig idea del moviment de proa a popa que devia fer el vaixell..... si vareu superar la prova , ja podeu anar a qualsevol parc d'atraccions.... jajaja
    Ara el que contau dels baixos de les cases empalades.... una anècdota!
    Ja esta be que hageu pogut descansar una mica abans del trajecte d'avió que vos espera...
    Que comenceu el mes amb moltes ganes, el nou continent i els nous anys per a tots dos!
    Una besada molt forta. Vos estim un munté.

    ResponElimina
  2. Es veritat nou continent i nous anys!!!. El vídeo "d'el creuer per els fiords" ESGARRIFADOR!! És clar que van donar-se un camarot, podia-ho pendre malt entre les butaques balladores. Ara Nova Zelanda. La Natura,
    per dixar-vos bocabadats. I el fred...?, perqué allá es hivern !!
    Cuide-vos molt. Vos etimo,
    Rosina

    ResponElimina
  3. Ahhh!! se m'oblidava, es diu que s'aprèn més dels errors que dels encerts.
    Un petonas,
    Rosina

    ResponElimina
  4. Nois ! Ara sabent que esteu bé , puc dir que he rigut mooolt amb el vídeo !!Llàstima dels imprevistos però veient aquesta natura de la que heu gaudit no passa res si no heu pogut acampar, haguéssiu patit molt..
    Bé a seguir , els meus millors desitjos , bon vol, i sort a l'altre banda! un petonàs

    Marta

    ResponElimina
  5. Sou uns autèntics Indiana Jones! M'encanta!!! Em feu molta enveja (per si encara no ho sabieu) veure que hi ha poca gent per allà on passeu, i que no hi ha massificacions de turistes de cruzero molestant per allà on passeu. Bé, això o l'Edu s'ha dedicat a treure'ls a tots amb photoshop, que últimament el veig molt manipulador :)
    Per aquí ja comença a fer la calor enganxosa típica de Barcelona.... horrible! I amb la Míriam hem decidit de fer la nostra volta al món particular... anirem a Formentera una setmaneta!!! Toooma viatgeeeee!!!
    Per cert, el nou anunci d'Estrella Damm va sobre la vostra estimada illa i la Serra de Tramuntana. Sou internacionals!
    Un petó gegant als dos! Cuideu-vos!

    ResponElimina