Llacs, volcans i grampons

Després de molt de temps la previsió meteorològica per la setmana era bona, temps solejat i temperatures moderades. Així que aprofitarem la setmana a fons. 

A Puerto Varas ens endinsarem dins del Parc Nacional Vicente Perez Rosales, ple de volcans i llacs per visitar. Decidirem a fer una excursió que pujava per la falda del volcà Osorno, amb unes pujades considerables, i al dia següent, després de dormir a casa d’una madona que ens va cuinar per sopar i berenar com si fos la nostra padrina, férem una més planera però de 20 km, que acabava als famosos Saltos de Petrohué. No és per desmerèixer aquests bots d’aigua però després d’estar a Iguazú... 

  

  

  

Com anècdota dir que al bus que ens va dur a l’entrada del parc venia amb nosaltres un grup de  dones que es passaven tot el dia cercant “murta” unes fruites vermelles típiques de la zona amb les que fan mermelada o pastissos. Com es pot veure a les fotos no ens vam poder estar i durant tot el camí n’anàvem menjant...

I per fi arribam a Pucón, el poble que totes les guies i viatgers pinten com la tierra prometida per la seva varietat d’activitats que pots realitzar. Nosaltres després de la pallissa de bus durant tot el dematí (reconeixem que ens havíem desentrenat de les distàncies argentines...) volíem reposar un dia per recuperar forces per pujar al volcà Villarica. Però un altre cop ens trobaven condicionats pel clima! Tothom ens deia que aprofitéssim l’endemà per pujar perquè sinó el temps empitjoraria i no tornaria a fer bo fins a la setmana que ve...

Ja ens teniu l’endemà amb l’equip i casco posat, botes de muntanya d’aquestes que no et deixen gairebé moure el peu, grampons i piolet a la mà a punt de pujar al volcà! Aquí si que deixarem que les fotos parlin per si soles, perquè veure la sortida del sol pujant un volcà ple de neu amb vistes a tota la serralada andina, no te preu!

 

Tot i l'equip que duiem, les ganes i el bon temps, no vàrem poder fer el cim. I és que a vegades la seguretat mana i si el guia et diu que no se pot és que no se pot. I efectivament, hi havia unes plaques de gel imponents i unes escletxes enormes. Així que ens vàrem quedar al glaciar que es forma a escasos 300 metres del cim. El que no sabem és si el guia exagerava quan ens va dir que feia tres setmanes un turista s'havia matat allà... 

L’endemà ens varem passar tot el dia en remull, i no és perquè plogués, que també, sinó perquè durant tota la tarda estarem ficats dins les termes naturals de los Posones. L’activitat volcànica és el que esclafa l’aigua de les piscines naturals. A més gràcies a que el dia estava mig núvol érem els únics!!!

 Pròxim post, Valparaiso i Santiago... civilització per fi!!!

Patagonia Xilena: Inclemències climàtiques

Les Torres allà al fons! Únic instant visibles!

La meteorologia és totalment determinant. Si el temps és nefast, tot ho impossible. I més val resignar-se, encara que siguis a un dels llocs més esperats, com era el cas del Parc Nacional Torres del Paine. La sort amb el clima que havíem tingut a la Patagonia Argentina es va acabar només creuar la frontera. A Puerto Natales, poble més proper al parc, anem a informació i es riuen a la nostra cara quan expliquem la nostra idea d’acampar al llarg de tres dies per fer el famós trekking, la “W”. Insinuen que després de la primera nit, els forestals trobaran dos ninots de neu en comptes de dos intrépits excursionistes. La previsió meteorològica marca temperatures de màximes sota zero. 

 

Així que acabem optant pel que no ens agrada: un tour d’un dia pel parc però que també inclou alguns passejos a peu. No ens esperàvem que en aquestes petites caminates estaríem desitjant tornar a la furgoneta com abans millor! Posa en una coctelera vents huracanats d’aquests que t’empenyen, pluja insistent, boira, i temperatures gèlides, i voilà! Ja tenim temps patagònic hivernal (també conegut com Mordor). 

No estàvem com per aguantar gaire dies més així per por a gangrenes. Cap al nord no hi ha carreteres, és tot zona verge, de manera que cal tornar a entrar a Argentina amb tot el lío que suposa la frontera. Així que la nostra única oportunitat d’escapar era el Navimag, un vaixell que travessa tots els fiords xilens durant tres dies fins a Puerto Montt. “Oh! Qué pijus, un creuer!” direu. No amics, no. Parlem d’un vaixell de mercaderies on, amb la nostra tarifa, dorms a una llitera del passadís. El punt de més luxe el donen el ramat de vaques que hi ha a la bodega i que (pobres) mugien sense parar el que nosaltres enteníem com un “Socors!”. I això mateix cridàvem nosaltres una nit quan el Barco de Chanquete va sortir de la protecció dels fiords per afrontar una tempesta del Pacífic (qui li va posar aquest nom era amb ironía)! Mireu aquest vídeo de dins el Navimag perquè us feu una idea de com són!! No té desperdici!

Tot i que nosaltres tampoc ens podem queixar perquè encara no sabem perquè ens van donar un camarot per nosaltres sols. El que també val la pena admirar les vistes dels fiords (quan s’aixeca la boira, clar) .

Doncs ja som a Puerto Montt, una ciutat lletja parlant clar. Decidim escapar cap a l’est al Parque Nacional Alerce Andino i va ser una grata sorpresa! Era el bosc de Juràssic Parc, humit en extrem i amb una vegetació exhuberant. Però l’estrella del parc són els alerces, uns arbres gegantins, alguns d’ells amb més de 2.000 anys d’antiguitat. Més que la Duquesa de Alba!

 

Ens va agradar tant que vam decidir quedar-nos al refugi del parc, una caseta tota de fusta per dins i per fora, tota per nosaltres (visca la temporada baixa!). Però quan m’anava a posar satisfet dins el sac de dormir. AAAAAHHHHHH!!! A dins hi havia una puta abella!! Per què em piquen tots els bitxos? Per què?

La següent parada era una de les illes més grans de llatinoamèrica: Chiloé. Històricament rellevant per ser un dels darrers reductes on van resistir els espanyols abans de que els hi donessin una patada definitiva cap a casa. La costa està plena de fortificacions que jutjant els petits murs, es notava que estàven en retirada! 

 

                                 

La illa també és típica per les esglèsies íntegrament de fusta. I no només això, a algunes d’elles, no s’hi va utilitzar ni un sol clau! Tot era un sistema de compressió, com un tetris gegant. La de les fotos es va cremar 4 vegades i els fidels es van prendre com una prova de fe tornar-la a construir. Ningú ho va interpretar com si a Déu no li interessés gens tenir una església de fusta allà. Curiosos humans.

                       

Sent tant hàbils amb la fusta als "chilotes" els hi va donar per fer les seves cases suspeses a l’aire per pals. Són els famosos palafitos de la ciutat de Castro.  Els dos, emocionats, teníem clar que volíem passejar per sota les cases. Però no havíem pensat una cosa clau. Una casa voladora no té desaigües. Ho pilleu? Per molt poc no ens cau el cap el que hauria d’anar higiènicament a una depuradora!

 

                             

I la darrera impressió de Chiloé tampoc va ser gaire positiva. Després d’un viatge llarg per arribar a un Parc Nacional de l'illa (sí, gairebé fem tots els parcs),  ens vam instal·lar a casa d’una parella de pagesos (és una llarga història com vam acabar allà) on va ser interessant veure com es viu en el Xile rural on encara es cuina amb fogons de llenya i les dones cusen tot el día. El tema és que l’endemà començàvem a caminar pel parc amb el mapa en mà. I quan ens vam trobar el forestal casi el matem. Resulta que el que estava senyalitzat com a ruta senderista del parc nacional era... una carretera. Tal qual. La matada per arribar fins allà per acabar caminant per asfalt i ripio. La gran timada! A vegades el que trobes es decebedor o no correspòn amb la imatge mental que t'has creat. Però, ben pensat, equivocar-se també forma part del viatge.