Sortim de la frontera bananera comentant que és una bona carta de presentació per un país fer aquesta cagada i just dir això, l'autobús es para. Hi ha un "piquete" de tios vestits de forma tradicional asseguts a la carretera. No sabem que reivindiquen. Ni crits, ni pancartes (els bolivians són mandrosos). El tema és que no es mouen ni ho faran. Baixem de nou del bus, traiem motxil•les i maletes i creuem la zona dels revoltats silenciosos a peu. Ara toca esperar que un altre autobús ens vingui a cercar des de l'altra banda per acostar-nos a la primera ciutat boliviana que visitarem: Copacabana.
El camí del trekking travessa els cims de diferents muntanyes. El que ens sembla increïble és que has de pagar tres peatges per caminar! Nord, Centre, i Sur. Un cachondeo trobar-te a un cim a un tio torrat pel sol assegut a una tauleta que et fa pagar ticket. I tot per una ruta de poc més de 3 hores! Cutres. Recutres.
Són clons, totes elles!! Clons!! |
De tornada a Copacabana ens vam trobar amb una altra situació made in Bolivia. Teníem el bitllet comprat per La Paz i només ens quedava recollir la roba que havíem deixat a una bugaderia del poble. I a una hora de la sortida del bus ens la trobem tancada. Resulta que hi havia una desfilada, on totes les dones anaven vestides de cholitas, amb les faldilles dobles de colors, mantilla, i el barret aquest ridícul que és com un bombín talla XS. El repte: trobar a la dona de la bugaderia enmig d'aquell sarao. Només vam poder saber que es deia Julia. Missió Impossible? Vam preguntar com a un centenar de cholitas si eren o coneixien a la Julia de la Lavanderia. Cadascuna ens deia una cosa diferent. "Ya está en la tienda", "Está desfilando", "Está a puntito de subir", "Hoy no abrirá", "No la conozco", "La conozco pero no la he visto"....