dimecres, 28 de març del 2012

Bolívia és cutre: Copacabana


Frontera entre Perú i Bolívia. La cosa promet. Una corda unida a dos barrils de llauna creua la carretera. Un policia que sembla embarassat i fuma despreocupadament és l'encarregat de custodiar les sortides de la estimada pàtria peruana. Baixem tots de l'autobús, i ens segellen la sortida. Llavors toca fer una excursió a peu per la franja que seria el "tierra de nadie". Imaginem que ja som a Bolívia perquè un uniformat ens acompanya a una garita amb sostre d'uralita per tramitar l'entrada al país. Dues cues. A cadascuna, un policia estampa mecànicament el segell al passaport. Tornem a l'autobús i algú exclama amb incredulitat que hi ha un problema. La data d'entrada és de 10 dies enrere! Us ho podeu creure? Mig autobús té el segell mal posat (nosaltres per sort som de la meitat que no li va tocar el policia retardat). Un argentí al darrere nostre exclama "y ese boludo que sólo tenia que porner un sello y lo pone como el orto!". Era el sentiment general! Tornar a fer la cua i segells 2x1!

                               
Sortim de la frontera bananera comentant que és una bona carta de presentació per un país fer aquesta cagada i just dir això, l'autobús es para. Hi ha un "piquete" de tios vestits de forma tradicional asseguts a la carretera. No sabem que reivindiquen. Ni crits, ni pancartes (els bolivians són mandrosos). El tema és que no es mouen ni ho faran. Baixem de nou del bus, traiem motxil•les i maletes i creuem la zona dels revoltats silenciosos a peu. Ara toca esperar que un altre autobús ens vingui a cercar des de l'altra banda per acostar-nos a la primera ciutat boliviana que visitarem: Copacabana. 


Allà trobem un saldo d'hotel a 8 euros la nit amb vistes al Titicaca i considerem que hem de celebrar el primer país conclòs amb un bon sopar. Ja al restaurant, escollim el menjar i ens bé un altre cambrer dient literalment: "Perdonen, però no hay comida. Se acabó". Es fa un silenci espès."Nada?"."Nada". Flipant, ens aixequem pensant que aquest país és cutre. Posa-li els adjectius que vulguis, però el més encertat és cutre. Per això que detallem aquí i per mil coses més.



Però estàvem allà per anar a la Isla del Sol, la illa més gran de tot el Titicaca. Vam prendre una barca on el capità anava amb el motor auxiliar per no gastar benzina (a rems haguéssim arribat abans). Dues hores després trepitjàvem el nord de la Illa i ens disposàvem a fer una excursió fins el sud. Aquest tros de terra té un significat especial pels inques ja que creien que d'allà va sorgir el Fill del Sol. Una mena de Crist lluminós. 

L'illa tenia ruïnes curioses i d'altres, al meu parer, d'inventades pel gust dels turistes. Però el més impressionant era el paisatge. Escarpat, sec, i amb platges d'aigües cristal•lines i tot. Impropi d'un llac.


El camí del trekking travessa els cims de diferents muntanyes. El que ens sembla increïble és que has de pagar tres peatges per caminar! Nord, Centre, i Sur. Un cachondeo trobar-te a un cim a un tio torrat pel sol assegut a una tauleta que et fa pagar ticket. I tot per una ruta de poc més de 3 hores! Cutres. Recutres.




A l'arribar al sud vam aconseguir el que probablement serà la nit més barata del viatge: habitació doble per 3'5 euros! El problema és que era tamany bolivià i jo no passava per la porta. Per aquest preu, queixar-se és vici. Per la nit vam anar a sopar amb l'Imma i l'Albert, dos catalans que ens trobàrem i que duen prop d'un any i mig viatjant. Consola saber que no som els únics bojos.




Són clons, totes elles!! Clons!!
De tornada a Copacabana ens vam trobar amb una altra situació made in Bolivia. Teníem el bitllet comprat per La Paz i només ens quedava recollir la roba que havíem deixat a una bugaderia del poble. I a una hora de la sortida del bus ens la trobem tancada. Resulta que hi havia una desfilada, on totes les dones anaven vestides de cholitas, amb les faldilles dobles de colors, mantilla, i el barret aquest ridícul que és com un bombín talla XS. El repte: trobar a la dona de la bugaderia enmig d'aquell sarao. Només vam poder saber que es deia Julia. Missió Impossible? Vam preguntar com a un centenar de cholitas si eren o coneixien a la Julia de la Lavanderia. Cadascuna ens deia una cosa diferent. "Ya está en la tienda", "Está desfilando", "Está a puntito de subir", "Hoy no abrirá", "No la conozco", "La conozco pero no la he visto".... 

Totes, velles o joves, ens semblaven iguals. Clonació boliviana! Però quan ja ens resignàvem a perdre bona part de la nostra roba, una vella em diu "Sí, es ésa de allí". Casi l'abraço! El fill de la Julia ens va obrir la botiga i tornar la roba neta i planxada. Pocs minuts després sospiràvem des de l'interior del bus. Si som capaços de trobar a una desconeguda enmig d'una desfilada multitudinària on tothom vesteix igual, res ens podrà aturar. Res!


diumenge, 25 de març del 2012

Resum Perú

               

Perú és un país ple de contrasts. Ha estat un excel·lent punt de partida del nostre viatge per la seva riquesa natural i cultural. És un país barat però s'ha de regatejar i s'ha d'anar alerta de que no et timin. Considerem imprescindible la visita al Macchu Picchu i al Canyó del Colca.

Estada: 21 dies

Distància recorreguda (sense comptar l'avió): 2.610 km

Despesa total (entre tots dos): 750 euros

Enllaços a les entrades escrites:
Ens ha agradat: 
- La riquesa natural del pais. La riquesa d'escenaris és realment sorprenent: desert, selva, serralades, llacs, altiplans...
- La barreja de cultures que desprèn tot el Perú. Des de les antigues civilitzacions inques fins al colonialisme espanyol. Aquesta mescla és palpable en l'arquitectura, religió, llengua, i maneres de fer.
- És un país econòmic per qualsevol europeu. Però alerta que pels guiris els preus s'inflen!
- Encara existeixen comunitats que preserven el seu mode de vida tradicional vivint de l'agricultura i sense necessitat de comoditats tecnològiques ( ni llum, ni mòbils, ni tractors...).

No ens ha agradat:
- T'intenten timar constantment pel simple fet de ser turista. Regatejar és divertit fins a cert punt. Però és que TOT, fins i tot, el bitllet d'autobús s'ha de negociar. I tot i així segur que pagues més que el peruano que s'asseurà al teu costat. Injust.
- L'estat de moltes carreteres que enlenteixen hores i hores l'arribada a destí.
- Tenim la percepció que el Perú té dues cares ben diferenciades. Per una part hi ha els espais pels turistes: centres urbans impecables i nets. Per altra banda, la majoria de la població es concentra a extrarradis on hi ha una pobresa increïble: carrers sense asfaltar, totes les cases a mig construir, nens treballant...

dissabte, 24 de març del 2012

Sillustani: Silenci, les mòmies parlen



Puno ens ha decebut. No entenem perquè aquesta ciutat està a tots els itineraris turístics del Perú. Només trepitjar-la vam saber que ens hi passaríem poc temps. I així va ser. Un vespre i un dia. De fet, només hi vam fer una foto, i és aquesta. La resta de carrers, i fins i tot la Plaza de Armas i la Catedral, no mereixen invertir ni tan sols la bateria de la càmera. 

Fixeu-vos en el pla enmig dels Andes!
Però alguna cosa curiosa té. En primer lloc que està als peus del llac Titicaca, amb una extensió equivalent a més del doble de Mallorca. Per qualsevol europeu això seria un mar. A Amèrica totes les proporcions són colossals. Un altre fenomen estrany és l'Altiplà, un contrasentit de la natura. Estàs a més de 3.000 metres d'altitud però enmig d'una planícia de milers de quilòmetres.



La principal atracció turística de Puno són els Uros, una tribu que, segons et venen, avui en dia encara viuen en unes illes de canya teixides per ells mateixos. Teníem la impressió de que era un Port Aventura, una mena de zoològic humà on et disfressen d'indígena i tot. Així que, com teníem poc temps, vam optar per anar a la propera Sillustani. I vam encertar.



Tota l'extensió d'aquesta zona era una necròpolis inca i de civilitzacions anteriors. Aquestes torres, de nom "chullpas", tenien la mateixa funció que les piràmides. Dipositar-hi les mòmies perquè donessin el salt a l'altra vida. A diferència d'Egipte, aquí s'enrotllaven els cossos momificats en unes mantes, res de sarcòfags, i la posició del cadàver havia de ser sempre fetal. Creien que s'havia de sortir de la vida de la mateixa manera que s'havia entrat.



El millor de tot és que les mòmies evitaven guerres. Eren alguna cosa així com polítics post-mortem. Quan dues tribus tenien diferències irreconciliables, cada una treia de la seva torre la mòmia més vella i, per tant, més sàvia. Negociaven un punt de trobada i les deixaven allà al terra, cara a cara, perquè "dialoguessin". 
L'endemà les anaven a buscar (amb sort cap còndor se les havia emportat per sopar) i es considerava que, des de l'altre món, ja s'havia solucionat el problema i que aquí, per respecte als avantpassats, s'havia de donar el problema per tancat. No cal dir que els espanyols, aixafa-guitarres culturals per excel·lència, varen prohibir aquesta pràctica tant original. L'encertat hagués estat copiar-la. Fa temps que hauríem d'haver tret la mòmia de Franco de la "chullpa" que li varen construir els vençuts. D'aquesta manera, el Caudillo podria dissoldre a tots els fatxes del segle XXI. Convé que el present sigui conseqüent amb el passat.




dimecres, 21 de març del 2012

Colca: L'abisme més profund



3.660 metres. Més de tres quilòmetres i mig de caiguda. El doble que el Gran Canón del Colorado. Agafeu el Teide i invertiu-lo, excaveu el total de la seva altura al terra, i tindreu una idea del que és el Canyó del Colca. Una cosa així d’impressionant, no només s’ha de veure, s’ha de assaborir amb molta calma. Així que ens vam calçar les botes i vam estar tres dies d’excursió per arribar fins al fons de l’abisme.


Arequipa és la ciutat per donar el salt al Colca. Allà vam aconseguir un guia amb un altre grup de joves de diferents països amb ganes de suar. Encara no sabíem a on ens ficàvem, i per això estàvem pletòrics!



               


El primer dia, el nostre principal objectiu era baixar fins a trobar-nos el riu del fons de la vall. Això implicava superar un desnivell negatiu de prop de 2.000 metres! Mai hem clavat tant els genolls per frenar en una espiral de zig-zags inacabable! Més de tres hores després aconseguíem arribar al pont per creuar a l’altra vessant del canyó. 
                             
                    
Però més enllà d’una natura que t’engolia totalment i et feia sentir minúscul, hi havia un altre aspecte que ens va deixar encara més bocabadats. Allà mateix, al fons del Colca, està ple de petits poblats! L’ètnia dels Cabanas viu allà des de temps immemorials, d’esquenes a tot progrés. De fet, fa tan sols 4 anys aquesta gent va viure una gran revolució: l’arribada de l’electricitat. I aquest privilegi només el tenen algunes de les moltes comunitats repartides per la vall. Aquí les comoditats no existeixen, començant pel transport. Caminar per arribar-hi no és una opció, és una obligació. Absolutament tot es carrega en mules o manualment.

 De fet, vam veure un grup de tios que baixaven a pes un tronc de fusta que servirà per sostenir el cablejat elèctric. Us podeu imaginar remotament com viu aquesta gent que té unes 5 hores de caminata per sortir del forat on viuen? 

En aquest entorn és lògic que els natius adorin les muntanyes i abans es portava aquesta devoció fins a extrems increïbles. Als nadons se’ls hi posaven unes fustes fortament cenyides al cap per tal de moldejar el seu crani... i aconseguir que tingués la forma del seu cim sagrat. Ara es conformen en dur un barrets vistosos que serveixen de distintiu entre ètnies.

Però tornem a l'excursió! La primera nit la vam passar precisament a un d’aquests poblats. Va ser un privilegi poder despertar-se amb aquesta vista!


 El que no va ser tant divertit és anar a la cuina després d’haver sopat i trobar-nos això al costat dels fogons!! Una manada de cuys, uns hàmsters gegants que més que mascotes, serveixen de plat principal (la Marina els ha provat, jo no menjo rates). Imagino la cara d'un inspector de sanitat d’aixó!! A Perú et sents molt lluny de casa, és un altre món.

                   

El segon dia, va ser el més relaxat ja que tot va ser pla i baixada. Era el moment de gaudir de les vistes i d’un “museu” que era una habitació amb 4 estris. Pel camí vam anar trobant aquestes torres de pedra, similars a les de l’Himalàia.  També són per demanar als déus sort al camí. Els espanyols (no sé com collons van tenir ganes de baixar fins aquí) les van destruir per no comulgar amb "la religió verdadera". Els locals es van veure obligats a posar-hi una creu perquè els invasors d'ultramar estiguessin contents. La fusió de religions ancestrals i la cristiana és molt comú per aquesta zona.


Poques hores després arribàvem al lloc on passaríem la segona nit. Un oasi oportunament explotat turísticament. Sí, allò blau són piscines. Tampoc us imagineu luxe, en aquesta zona anàvem amb llanternes i espelmes! Però el repòs era necessari pel que ens esperava l’endemà.

El darrer dia, a les 5 del matí ens despertàvem conscients de què teníem al davant un trenca-cames sense precedents. Havíem de pujar del fons fins al cim. El coll no et permetia mirar tant amunt... 


Tres hores després i, per cert, sent els darrers del nostre grup, ens arrossegàvem per fer la darrer passa. Estàvem trencats, però a qui li agradi la muntanya entendrà com ens sentíem després d'haver aconseguit superar aquest repte.

 
                            

divendres, 16 de març del 2012

Machu Picchu, la ciutat perduda



Havíem dormit menys de 4 hores però la nostra principal preocupació era la pluja. El clima d’Aguas Calientes no havia donat treva des de la nostra arribada. L’objectiu era pujar al Macchu Picchu a primera hora i a peu, esquivant la massa de guiris. El més probable era que acabéssim formant part del ramat.
A les 5 del matí sortim de l’hostal llanternes en mà. Xispeja.... però ens diem que precisament per això duem els impermeables. Així que, endavant! Gairebé dues hores després d’un zig-zag d’escales de pedra tallada pels inques, endinsant-nos a la selva i mullant-nos a trams aconseguim l’alçada necessària per arribar a l’accés del Macchu Picchu. El temps no és bo, boirós i plujós. Peròl’escena té un aire de misteri, amb els núvols baixos abraçant la ciutat perduda. 



I diem ciutat perquè té unes dimensions molt més grans del que imaginàvem i diem perduda perquè va ser un dels pocs reductes on els espanyols no van poder arribar. De fet només fa un segle que és mundialment coneguda. Com sempre, va tenir que arribar un europeu, Hiram Bingham, a “descobrir-la”. Tot i que els natius de la zona ja feia temps que la coneixien i fins i tot aprofitaven les terrasses de cultiu d’estraperlo per evitar pagar impostos!


No està clar que va ser el Macchu Picchu. Es creu que va ser un enclau de descans dels poderosos de l’època. Sigui el que sigui, té una màgia especial. Ens vem perdre per aquelles ruïnes, on és fàcil imaginar com vivia aquella gent aïllada de la resta del món. Els seus cultius, llocs de culte, palaus senyorials, fonts, i places.

Just quan anàvem a començar l’escalada al Wayna Picchu (la muntanya en forma de bala del darrere les ruines) els Apus, els dèus de les muntanyes, ens van donar la seva benedicció i van obrir el cel. Llavors tot va prendre colors intensos i vem contemplar un nou paisatge.
L’ascens al Wayna va ser dur. És una paret amb escales. El més sorprenent és que allà dalt també hi ha construccions. Al cim, aprofitant una de les terrasses de cultiu, vem dinar amb una vista de la ciutat totalment desconeguda. L’esforç, de nou, va valdre la pena! 





De tornada al Macchu només ens quedava donar la darrera volta sense aglomeracions i treure fotos. Fotos que no podien il·lustrar el que veien els nostres ulls. Estaven a punt de tancar. I després d’haver-hi passat tot el dia anàvem girant el cap per donar un darrer cop d’ull per retenir aquella imatge. 

Aquesta no l'enculu, contents??  


Coincidim en què és un dels llocs més impressionants on hem estat mai. Tothom hi hauria d’anar almenys una vegada a la vida!!

dimarts, 13 de març del 2012

Cuzco i "El Valle Sagrado". El poder Inca


"Cuzco" en la llengua quechua significa "melic". Pels inques era la capital del seu imperi i, per tant, l'epicentre del món. Els seus dominis anaven des de L'Equador fins al sud de Xile. Ningú esperava que aquesta capital i tota la seva cultura seria arrasada el 1533, amb l'arribada de Francisco Pizarro i tot el pitjor de la meseta espanyola. Aquests senyors, després de la massacre, van imposar no només el seu model social, religiós, polític, i econòmic. També l'urbanístic. I es per això, que passejar per Cuzco es com passejar per un poblet espanyol. Déu (sembla que els espanyols de llavors tenien línia directa amb Nostru Senyor) volia que els indígenes fossin reeducats i cristianitzats. Per això els invasors van construir una  nova ciutat sobre la que ja existia. Pels curts de mires sempre la cultura pròpia es més certa i digna que la aliena. Així, es van aixecar esglésies on hi havia Temples del Sol i palaus senyorials on vivia la noblesa Inca. Per sort, a Cuzco i les seves rodalies encara queden restes del que va ser la cultura nativa. I és apassionant.


Però anem a la ruta que ens ocupa. A Cuzco ens esperava l'Adrián, un bon amic viatger, i 3 amics seus. Així que vàrem ser 6 els qui vem explorar la zona. Les rodalies de Cuzco estan farcides de ruines inques. N'hi ha d'interessants i d'altres que jo els hi dic "actes de fe" perquè t'has de creure que allò era un gran temple quan el que tens al davant són 4 pedres amb molsa. Com a historiadora de l'art, la Marina considera que dir això és ser un garrulo, però ara escric jo! 

Al tema. Vàrem visitar unes fonts (els inques veneraven l'Aigua, el Sol, la Lluna i les Muntanyes) i d'altres assentaments de connotacions religioses. Però el més impressionant de les rodalies de Cuzco és Sacsayhuaman, on es poden contemplar les descomunals pedres angulars amb les que formaven parets sense usar morter. Simplement, encaixen a la perfecció!



Un capítol a part mereix el "soroche", o mal d'altura. Els primers dies recomanan repòs i nosaltres vem fer un excursió d'hores. Andorra la Vella, està a 1.020 metres d'altitud i Cuzco a 3.400. Per una mallorquina i un barceloní, estar tant amunt, passa factura. L'aire té menys densitat d'oxigen i et canses el triple. A mi també em va donar mal de cap (el cervell reclama més carburant) i malestar intestinal. Per sort, el segon dia van fugir el símptomes. Teníem molt per veure!

              
Després de la visita a Cuzco, tocava endinsar-nos al Valle Sagrado de los Incas. Una vall profunda minada d'enclaus d'interés. 


Les terrasses de cultiu són la tònica, ja que d'allà sortien bona part de les reserves d'aliments de l'imperi. També hi ha moltes fortaleses inques que van plantar cara als invasors. Pisaq, Ollantaytambo, o Moray són alguns dels punts visitats. Deixem que les imatges parlin per sí mateixes.


 


               

A més vaig poder fer realitat un dels meus somnis, abraçar una llama. Una mescla d'ovella i camell únic dels Andes. Entranyables! M'encanten!!












Ja s'acaba el post? Sí. I deixem per la propera el plat fort. Que us assegurem que és molt més impressionant del que us pogueu imaginar. Per molt que hàgiu vist mil fotos o reportatges...