Vang Vieng. Farra fluvial

Tirar-te per un riu amb un flotador gegant amb el propòsit de sortir de copes és cosa estranya. Però a Vang Vieng aquesta és l’activitat estrella i l’han batejat com a “tubbing”. No sabem a qui se li va ocórrer la idea de construir bars a la vorera del riu i esperar que els clients baixin surant sobre una càmera de roda de camió. Però el concepte és un èxit que, per tots els riscos que comporta, només es podria dur a terme a un lloc com a Laos. 

Nosaltres fèiem conya que la desembocadura del riu deuria estar plena de cadàvers de guiris perquè la combinació d’un riu amb corrents importants, l’alcohol, l’accessibilitat de les drogues (als restaurants t’ofereixen sense problemes “happy pizza” amb maria com a ingredient principal), i la fauna pròpia de Magaluf que es movia per la zona, provoquen una reacció explosiva.

Parlem clar: el tubbing és una guirada però no pensàvem deixar escapar una experiència així. I tots 4 ens ho vam passar de collons! Per estalviar costos només vam pillar un flotador per parella i la conya va ser contínua. 

Ja en el primer bar per agafar la corda que et tiren per acostar-te el bar vàrem bolcar i empassar aigua. Però molt millor beure aquell líquid fangós que el xupito de cortesia que ens van oferir tan sols entrar. Just abans de fotre-li el trago ens adonem que té una mena de cent-peus gegant a dins l’ampolla. Sí, allò actuava com a formol d’un bitxo gegantí però gratis és gratis...! Després d’allò, tot era bo, inclòs el “bucket”, beguda oficial, que és un cubell de platja per fer castells de sorra ple de cubata (primeres marques, és clar!). 

Una altra particularitat dels bars és que cada un té com una atracció  per captar clients. Hi ha trampolins altíssims, tobogans gegants, cordes per llençar-te al riu, i taules enganxades amb una corda per surfejar els ràpids. Una autèntica animalada!! La llàstima és que el govern australià està fent pressió perquè molts dels seus ciutadans s’hi han deixat la pell, així que moltes estaven tancades. Ooooh! Però amb el surf-corda ja va haver-hi prou diversió.

I bucket rere bucket es començava a fer fosc i calia tornar el donut per recuperar la fiança. Així que amb molta pena deixem el darrer bar de manera triomfal: amb una patinada de cul de la Sara combinada amb una entrada al flotador fallida! Quins riures! Els tios del bar deuen haver vist de tot i més perquè en veure allò no es van ni immutar! Baixant tots feliços pel riu acabàvem la farra fluvial. No cal dir que vam fer tard per tornar el flotador i es van quedar part de la fiança, però tal i com anàvem ens va importar bastant poc. 

Però atenció, que Vang Vieng té una altra cara. L’enclau és una passada entre muntanyes gegantines de roca calcària, camps d’arròs, i moltíssimes coves per explorar. Un paisatge que recordava els dibuixos del Son Goku. 

Així que després de llogar una motoreta ens dirigim a Blue Lagoon Cave que té unes dimensions importants i un Buda. El plan era anar fent una ruta per diferents coves però després de que et fessin pagar peatges per cada pont de fusta merdós que creuaves, per cada cova que entraves, i per cada vegada que baixaves de la moto en concepte de “pàrquing”, vam anar mirant si quedava algun lloc sense cap tío en una cadira demanant diners per qualsevol cosa. I finalment, vam trobar una altra cova (vam pactar un 2x1 a l’entrada) i va resultar un encert.

Aquesta era molt més profunda i amb una absència total de llum. Era emocionant anar descobrint escaletes i galeries amb estalactites gegantines. L’assumpte es va tornar més terrorífic quan vaig veure que a les parets hi havia coses que es movien. I jo esperant que la Marina no ho veiés anava dient tira, tira. Però al final n’hi havia tants que va ser evident que aquella cova era un niu d’uns insectes albins, cecs, i fastigosos. Anava sent hora de trobar la sortida!

  

I un cop fora, ens va fer pena un ocellet atrapat en una trampa i amb la navalla, molta cura, i resant perquè el caçador no veiés com rajàvem la seva xarxa, el vam alliberar. Herois! Ens mereixíem un bon bany.

I un altre autobús infernal després ens vàrem plantar a Vientiane. No teníem cap bona referència de la capital i només hi vàrem passar mig dia. Va resultar ser una ciutat on es fa palesa la petjada comunista. Grans avingudes buides i edificis rectilinis en evident decadència. També tenen una mena d’arc del triomf a mig fer des de fa dècades (quina metàfora del país més genial!). I també ho és la seva història. Es veu que els nord-americans tenien mal de consciència per haver bombardejat sense pietat el país durant la guerra del Vietnam (els veïns també van rebre fort) així que van enviar materials perquè es construïssin una nova pista d’aterratge. I els laosians van, i es monten aquest monument. Pa chulo su pirulo. La única pista d’aterratge vertical del món! 

Luang Prabang. La ciutat taronja

Pot sonar a conya, però una vegada més ens quedem tirats a una carretera laosiana per culpa dels despreniments. Era la tercera vegada que tocava suar a un forn amb rodes i ja estàvem per sortir del bus cridant:

Amb dues hores de retard arribem a la bonica Luang Prabang, a la confluència dels rius Mekong i el Nam Khan. Aquesta ciutat és sense cap dubte una de les més guapes de tot el sud est asiàtic. 

La petjada francesa aquí és més que evident i si no fos per la infinitat de temples budistes que s’acumulen a tot el centre urbà un podria pensar fàcilment que està passejant per un poblet europeu... això sí, amb preus impossibles. Al bufet de la foto pagaves un euro i tenies un plat per omplir! Els laosians no saben que a Catalunya tenim tradició castellera! Un gra d’arròs més i aquella muntanya de menjar s’hagués ensorrat!

A Luang Prabang el plan és simplement passejar i xafardejar per alguns dels temples, alguns d’ells força impressionants, però al final tots t’acaben semblant bastant iguals. La densitat de monjos per habitant és una cosa mai vista fins ara. A tot arreu a totes hores veus les túniques taronges. I el millor és que els joves parlen anglès i tenen ganes de practicar-lo. D’aquesta manera, preguntant directament, desvetllem l’enigma a la pregunta a la que li donàvem mil voltes: “com pot ser que hi hagi tants nens i joves monjos?”.

La resposta és que les famílies amb pocs recursos (o masses fills) porten els nens als temples i allà reben educació, sostre, i menjar gratuït. Si bé és cert que els enclaustraments no són de per vida, creiem que hi ha més necessitat que no pas vocació entre els monjos alevins, que dubtem que s’assabentin gaire dels dogmes. Simplement, no tenen alternativa però se'ls veu força feliços.

Dit això, cal ressaltar que el respecte social cap a la comunitat religiosa s’eleva a la màxima potència. I això es va fer evident quan ens vàrem despertar a les 5:30 del matí per veure un ritual que es repeteix a diari: com els monjos demanen almoina en filera peregrinant per tots els principals carrers de la ciutat. La gent, agenollada a centenars, ofereix sobretot menjar a canvi de la seva benedicció. Veure allò ens va impressionar tant que ens va treure la son de sobre. Només a Bali hem vist una  devoció religiosa tan present a la societat. 

I havent patejat per tota la ciutat només ens quedava fer el cim al turonet que hi ha al centre i des d’on es poden contemplar bones vistes... però fins i tot per pujar escales et fan pagar. I com tots 4 ja estem curtits i tenim el “cromosoma latino” ens vàrem unir fent-nos els bojos a un ramat de turistes coreans per colar-nos. Oh yeah! Des de d’alt el més sorprenent és que el panorama no evocava en absolut un paisatge urbà. A Laos sempre predomina el color verd.

Per sopar, un amic francès d’origen laosià que vàrem fer en ruta, ens va dur a una barbacoa típica que consisteix en una mena de paella en forma d’esprimidor que es posa sobre unes brases i on hi pots coure la carn crua i fer-te unes sopes. Boníssim! 

I amb el dia que ens quedava i la calor que fotia, la millor opció era llogar un tuk-tuk i anar cap a les cascades de Kuang Si. Com era temporada de pluges allò estava totalment desbordat i l’aigua no tenia exactament el color turquesa que oferien les fotografies de les agències de viatges. Però mira, va ser més salvatge banyar-se allà. I quan ja marxàvem vam descobrir una corda penjant d’un arbre des d’on et podies tirar als peus de les cascades en plan Tarzan. Menció especial pel primer salt del cunyao que es va fotre un “planchazo” d’aquest que piquen fort provocant el cachondeito de tots els laosians que passaven l'estona mirant els que s’atrevien a tirar-se!

Aquella mescla d’aigua i acció servia de preàmbul pel que ens esperava en la nostra següent aturada: la ciutat impregnada d’alcohol famosa pel “tubbing”: Vang Vieng.

 

Muang Ngoi Neua. Fang i lao-lao

A Laos quedar-te tirat a la carretera ha de ser com una mena de ritual d’iniciació. Aquesta vegada tones de terra i pedres havien caigut a la carretera i calia esperar que les excavadores netegessin la ruta. En temporada de pluges això és el pa de cada dia però llavors encara no ho sabíem.

L’objectiu era descobrir el Laos més remot. De Luang Nam Tha, seguim cap a l’est fins a Nong Khiaw. Només arribar-hi el sol es tant insuportable que ens refugiem a un petit restaurantet. I com teníem tota la roba molla perquè en l’anterior parada havia plogut sobre la nostra colada, sense cap vergonya el cuñao muntava l’estenedor a la porta del local. Aquí tot et fa de forma espontània i ningú es preocupa de protocols.

                   

Passem un nit per 4 euros a un bungalow que dóna al riu amb vistes increïbles... i l’endemà la Marina s’enduia un bon ensurt al descobrir un intrús dins la seva bota. 

Intentem arribar caminant a una cova però resulta que el riu s’ha emportat el pont. Bravo un cop més per les infraestructures laosianes! Així que ens dirigim cap al nostre destí final, Muang Ngoi Neua, un poblet tant remot que només s’hi podia accedir amb una barqueta una hora riu amunt. 

El trajecte una mica incòmode, no tant perquè la barca és estreta i plena fins als topes, sinó perquè teníem una aranyota immensa i peluda al sostre, just a sobre nostre. Li vàrem senyalar amb cara de circumstàncies al laosià del nostre costat i ens va respondre amb una mirada com dient “i què?”. Suposo que per ell era com si a nosaltres un guiri ens senyalés emocionat un colom a Plaça Catalunya!

I ja al poblet de Muang Ngoi Neua, sense cotxes i amb llum elèctrica per generadors (només de 19:00 a 21:00), pillem un altre bungalow (3 euros/nit, 1’5 per persona!) i donem un passeig pels camins de terra. 

               

Però ja hem dit que aquella calor era un turment, així que no estàvem gaire per temples. Fins i tot els monjos feien una becaina. 

I de casualitat, trobem un afluent del riu principal ple de nens banyant-se. Era el que necessitàvem! L’estrany era que de molt a prop del llit del riu, sortien nens que semblaven el monstre del pantà de tant embadurnats de fang que estaven. I seguint la pista trobàvem l’origen del fangal! Allò eren com unes pringoses arenes movedisses. I els nens es van engrescar amb nosaltres i ens ensenyaven el ritual de tirar-t’hi corrents i després treure’t la merderada al riu. I vuelta a empezar! I com vàrem riure i jugar com nens grans amb aquell ramat de nens! Certament, la màgia de Laos és poder interaccionar així amb els locals.  

 

L’endemà, teníem una excursió en ment, així que entre muntanyes càrstiques i camps d’arròs, arribàvem a unes coves d’on naixia com per art de màgia un rierol. 

El més curiós d’aquest país és que, tot i que no té mar, et passes el dia en remull per voluntat o per necessitat, perquè al igual que a la jungla vàrem tenir que creuar mitja dotzena de rius! Al final ja anàvem amb banyador com guiris per Magaluf. 

I força quilòmetres i rius després ja érem a les portes d’un poblat enmig del no-res. Però d’allà sortia una música laosiana estrident d’allò més distorsionada! Allò era com una festa major! I fidels a la seva hospitalitat, ens conviden a menjar i beure! Un d’ells (l’únic que xerrava una mica d’anglès) ens explica que celebren el primer mes de vida d’un nadó. Estrany, no? Resulta que a Laos, fins el primer mes, els nascuts no tenen ni nom! 

Creuen que ha de passar aquest període perquè l’ànima es consolidi al cos i, per tant, siguin plenes persones.  I venga lao-lao (licor d’arròs) i venga aguantar a un borratxo que s’aferrava massa a les noies!

              

Sortint alegres d’allà, la primera prioritat era trobar una ombra. I la trobem a una barraca enmig d’un camp. A la motxilla portàvem “or vermell”, és a dir, pernil del bo que havien portat de Barcelona la Sara i el Juanjo per gentilesa de la mama! Després de mesos a base de noodles i arròs, allò era el més semblant a la glòria. I calor + alcohol + bon dinar = siesta!

      

Ja estàvem ben empapats del que és el Laos rural, així que era el moment de dirigir-nos a una de les ciutats més boniques del sud-est asiàtic: Luang Prabang.