Ho Chi Minh City o Saigon?

Escriu: Marina

Després d’un dia molt llarg de bus i aturada a frontera corrupte, arribam a Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon, nou nom que li varen donar a la ciutat després de que el Vietcong guanyés la guerra. Vamos que vendria a ser lo mateix que si a partir del final de la guerra civil Barcelona fos Ciudad del Generalísimo Franco. Quina grima no? 

Idò Saigon va patir molt els efectes de la guerra ja que era la base, dels francesos primer, i dels yanquees després per fer front als dimonis comunistes del Vietcong. Però avui en dia és una ciutat congestionada pel tràfic caòtic de cotxes, però sobretot de motos, mitjà de transport preferit a Àsia. Aquí caminar per l’acera en hora punta pot ser un esport de màxim risc. Les persones no tenen prioritat ni tan sols a les aceres, sinó que les motos les comencen a inundar i pobre de tu si no t’apartes, que lo menos que te pot passar és que te pitin...

De la ciutat visitam primer el mercat central, on com a tot mercat asiàtic et dóna la benvinguda una mescla d’olors tan peculiars com intensos que te deixa KO durant uns segons fins que el teu cervell és capaç de processar l’informació. I és que tenir la carn i el peix, ja sigui fresc o sec, sense cap tipus de refrigeració i a pocs metres dels llocs on fan menjar, crea uns aromes molt difícils d’explicar. Malgrat això, nosaltres que ja estem curtits, ens atrevim a dinar a una d’aquestes tasques rodejats de locals que ens miraven encuriosits.

Amb la panxa plena anam a visitar el Museu dels Vestigis de la Guerra, amb ganes de sabre més sobre el conflicte del Vietnam a part del que hem aprés tots de les pelis d’en Rambo... El museu en si ens deixa un poc decebuts, i no és per la meva “deformació” professional, sinó perquè tot eren fotos més o manco gores i morboses de les víctimes i dels posteriors efectes de l’agent taronja sobre la població vietnamita, un seguit de propaganda política i crítica acèrrima als americans. Està clar que estam a Vietnam i que cadascú defensa lo seu però, si és un museu que menos que un poc d’objectivitat, no?

 

Àvids de saber més, anam als túnels de Cu Chi. Aquesta zona a les afores de la ciutat va ser el lloc on els soldats del Vietcong es van atrinxerar per combatre als americans. Immersos a un bosc molt frondós, anàvem trobant petites trampilles del tamany d’un peu que eren entrades i sortides dels túnels. La clau era que només un vietnamita hi cabia, així que als americans els hi sortien “charlies” de per tot. 

També anam trobant trampes exterminadores pròpies del programa “humor amarillo” com una porta giratòria amb caiguda sobre pinxos. De les coses que més ens van impactar va ser poder entrar als túnels, i poder sentir a la nostra pell com devia de ser de difícil viure en aquestes condicions, passadissos de mig metre d’ample per mig metre d’alçada en una xarxa quilomètrica de túnels. Hi havia soldats que es passaven setmanes sense sortir a la superfície. No fa falta dir que n’Edu no va aguantar ni dos segons a dins dels túnels, de seguida es va agobiar d’anar ajupit i que allò cada vegada se fes més i més profund, així que me va deixar tota sola a dins del túnel. Cu Chi va fer para bojos als americans que finalment van optar per bombardejar la zona de forma indiscriminada per intentar que aturessin de sortir “charlies” de sota terra. Tot envà.

Malgrat lo interessant del lloc ho tenen muntat com un Port Aventura cutre, tot ple de maniquins fent de soldats o utensilis fets de cartró pedra... Però és aquí on te n’adones de quina va ser la clau de la victòria del Vietcong: el seu esperit de sacrifici.