dissabte, 17 de novembre de 2012

Phnom Penh: De la utopia al malson

Any zero. Amb aquest nom els Jemers Vermells suprimien el 1975, any que van obtenir el poder. I aquest gest ho deia tot. Els comunistes radicals iniciaven llavors una de les reestructuracions socials més extremes de la història. Consideraven que l’origen de les diferències s’havia gestat a les ciutats de manera que les van desallotjar a la força per imposar un nou model purament agrari. Es va abolir la moneda, els mitjans de comunicació, les escoles i universitats, els hospitals, els jutjats, la religió, i qualsevol roba que no fos l’uniforme del partit. Cercaven la utopia, tots iguals treballant la terra pel bé comú. I aquest somni es va convertir de seguida en un malson. La presó S-21, a Phnom Penh, la capital, n’és testimoni. 




Aquesta antiga escola es va reconvertir en una presó i centre de tortura en la incansable recerca de “l’enemic interior” que obsessionava el règim. Un genocidi fred i documentat. Els motius per acabar a una fossa comú després d’una breu estada a l’S-21 eren tan trivials com portar ulleres, parlar un idioma estranger, tenir estudis superiors, o una professió qualificada. L’Angkar (el Partit) volia suprimir a qualsevol individu amb la intel•ligència suficient com per plantejar preguntes incòmodes. I després van tenir por de què els familiars vengessin els assassinats, així que van optar per liquidar famílies senceres. En la majoria d’ocasions amb morts horribles perquè el règim no es podia permetre gastar tantes bales. 




Els qui no van morir en presons com aquesta ho van fer en els centenars de camps de treball o comunes agràries on la gent treballava de sol a sol per obtenir un bol d’arròs. Esclavitud, terror, i malaltia. En només 4 anys que van estar al poder, van liquidar a més de dos milions de persones del seu propi país, més d’una quarta part de la població.

Aquest capítol tan fosc de la història el va patir una gent tan innocent com vitalista. Els ciutadans de Phnom Penh fan avui una vida de carrer intensa fins a punts surrealistes. Només cal veure que es monten classes d’aeròbic multitudinàries als passejos! Vergonyes fora i a suar! Podríem copiar la idea enmig de Plaça Catalunya, igual tindria ganxo!


Més enllà de curiositats com aquesta, la capital ens va semblar bastant hostil pels viatgers. Es fa impossible passejar per la invasió total de les voreres per part de negocis i motos. No et queda altra que caminar per la carretera. Això sumat a la bogeria de soroll i trànsit, i als pocs punts d’interès que hi vàrem trobar, va fer que optéssim per marxar al poc d’haver-hi arribat. Phnom Penh, acollidora, no és. 

4 comentaris:

  1. Sempre m'ha intrigat com desprès de tal barbaritat o semblants,amb els danys psicològics tan profunds a la societat,la gent d'un país torna a desenvolupar una vida "normal" amb relativament tan poc temps.
    Molt interessant el post
    Salut parella

    ResponSuprimeix
  2. Quina fredor al veure ses fotos......La paranoia de'n Pol Pot ,volguent suprimir qualsevol iniciativa intelectual i religiosa que no fos afí al seu pensament totalitari havia de desaparèixer.... i així ho va fer. Com bé digueu aprop de una quarta part de la població va morir obligada a dir que eren enemics del regim. No havia cap resposta que els hi fos valida..... I al final de tant d'horror moren molts d'ells a un llit.....Que es injust tot això.
    Ha estat commovedor recordar part d'aquest genocidi....però val la pena que no ho oblidem.....
    Un “bravo” molt fort per tota la població que avui ja pot dur una vida a la que anomenen “normal”.
    Moltes besades per a tots dos. Vos estim.

    ResponSuprimeix
  3. A mi l'S-21 i l'esgarrifosa història de Pol Pot em van tocar!!!! I admiro la població cambodjana, com amb el cap ben alt ha sabut començar de nou!

    Una abraçada macus!!!
    Gaudiu! Gaudiu! i Gaudiu!!!!!

    Txell i Xavi

    ResponSuprimeix
  4. Amen a aquest post… casi que es un pais per passar-hi corrents eh… ja torneu??

    ResponSuprimeix