Bolavén: A dues rodes i a l'aventura

I per seguir amb la tradició, aquesta entrada de Laos comença amb un bus! Però aquesta vegada és per felicitar la inventiva laosiana: autobusos amb llits! La iniciativa només té un “lado oscuro”. Els matalassos són per dues persones. A nosaltres ja ens va anar bé, però al guiri de darrere nostre que li va tocar compartir llit amb un laosiano desconegut igual no li va molar tant! O potser  d’allà en va sorgir una història d’amor, mai se sap.

De Vientiane, el bus ens deixava a Pakse, on la Sara i el Juanjo ja ens esperaven. D’allà el plan va ser anar a explorar l’Altiplà del Bolavén, una ruta plena de cascades, plantacions de cafè, i poblets remots.

Així que una moto per parella i a fer els més de 150 km d’itinerari en 2 dies! El bajón va ser pujar-se a la moto i que es fotés a ploure a l’instant. Això per no parlar de les peripècies que vam passar simplement per trobar un lloc on menjar. Fora dels punts turístics els locals no parlen una paraula d'anglés i sembla que tampoc fan cap esforç per arribar a saber què demanes. La mímica també resulta inútil. Així que anàvem tirant i mentrestant anàvem trobant cascades, algunes d’elles molt interessants. Honestament, no en recordem els noms....

Molta aigua, però el que volíem era menjar. Així que finalment vam arribar a Tat Lo, un poblet de quatre cases contades, on vam trobar un lloc amb un menú amb anglès i allò significava que arribaria el nostre ben merescut dinar-sopar. I esperant el plat ens fixem que sobre els nostres caps hi ha un llangardaix immens. Aquí li’n diuen geckos als dragons aquests que estan per tot arreu, però aquell era la Mare de Tots els Geckos. Descomunal, dos pams. I amb la conya de “imagina’t si ens cau a sobre” i venga tirar-li fotos. Quan ens portaven el plat calent aquell rèptil va patinar amb el sostre d’uralita i va anar a caure entre les meves cames. Parlant clar, als meus collons. I no vaig poder reprimir un crit de maricona i un salt olímpic que em va portar a dos metres d’aquella taula. Encara ara porta cua la anècdota del gecko...! La meva virilitat pels terres!   

I l’endemà quilòmetres enllà, vam aturar a poblets aleatoris on realment dubtem que mai haguessin vist per allà a un occidental. La gent s’agrupava i et mirava fixament sense cap pudor com si vinguéssim d’un altre planeta. I fixant-nos amb la seva forma de vida realment, allò era una galàxia molt molt llunyana.

       

I enmig d’aquests poblets perduts, va i punxem la roda. Estem gafats, igual que a Bali, en les pitjors situacions petem el pneumàtic. I ja sospiràvem pensant com sortíem d’aquella i a sobre plovent, quan a pocs metres d’allà veiem que uns tius reparen motos (no ens atrevirem a dir taller, basta amb veure la foto) així que per poc més d’un euro, càmera nova i tira milles! Yeah!

També aprofitàvem per tirar unes birres al dipòsit de la moto, que així guanya potència. Ho hauríeu de provar! Jajajaj! No, aquí a Laos la benzina es compra a granel a qualsevol lloc i la mesura no va per litres, va per ampolles de cervesa reomplerta amb combustible. Tal com sona. El més sorprenent és que sovint et surt més barat omplir el dipòsit així que a una benzinera. Que m’ho expliquin!

En la nostra marxa també vam descobrir el problema que tenen a Laos amb el que en diuen UXO, que són simplement bombes llançades des d'avions que no han arribat a detonar i que suposen un perill pels civils i sobretot els pagesos que treballen la terra. I d'on han sortit aquests explosius enmig d'aquestes zones rurals? Ho adivineu? Els amics yankees, com sempre promovent la pau! Durant la guerra del Vietnam, per intentar tallar els suministres d'armes i aliments pel Vietcong, van bombardejar sense pietat camps d'arrós i boscos d'aquest país declarat neutral. És un capítol de la guerra gairebé oblidat però Laos va patir un dels bombardejos més intensius de la història amb més de 2 MILIONS de tones de bombes sobre el seu territori, moltes d'elles encara en estat latent. 

I donant gràcies per haver sobreviscut a totes aquestes aventures, ja de tornada a Pakse, només ens quedava un matí plegats. La Sara i el cuñao tornaven a Rajoylandia. I com no podem estar quiets, amb aquella calor de mil dimonis no se’ns va ocórrer res millor que fer un cim  amb centenars d'escales on al capdamunt hi havia un Buda gegant. Vam suar com animals i aquell Buda... era un Buda més dels milions que hem vist fins ara! Però fins que no t'has matat a pujar, no ho descobreixes.

El Dream Team es separava... Gràcies Sara i Juanjo per aquest tram d’aventura compartida!