Nova Zelanda: Illa Sud (primera part)

 I tres hores de ferry després, trepitjàvem Picton, a la illa sud. La Jucy ens va portar a un mirador als fiords de Malborought, un dels millors llocs on hem dormit fins ara, també per les vistes nocturnes. Un cel estrellat com no havíem vist mai abans. Ens congelàvem allà fora però merixia la pena contemplar aquell cel amb el rastre de la via làctea. No calien ni telescopis, hi eren totes.

I l’endemà, una mica a l’aventura, ens sortíem de la ruta premarcada i ens aventuràvem a fer un cim de la Queen Charlotte Track. Al no esperar-ho la sorpresa va ser major. Allà estaven tots els fiords en una vista de 360º que no podrem oblidar. La illa sud prometia de bon principi, i al nostre parer, és encara molt millor que la nord. Ja descobrireu amb els posts per què...

                                         

Després de parar a gairebé cada cuneta d’aquestes carreteres, ja estàvem al Parc Nacional Abel Tasman, l’únic que ofereix quilòmetres de platges verges i camins que les voregen. Nosaltres el vam agafar amb ganes i caminàrem prop de 7 hores en total. Potser no calia tant, però quan es posem un punt d’arribada ho donem tot! No cal dir que aquell dia, més que dormir, quedàrem en coma.

Camí de la costa oest, fèiem una paradeta a Wesport en una costa agreste que recorda molt a la d’Escòcia. I de pas, als peus dels penyassegats tenies colònies de foques. Llavors encara no sabíem que més endavant les tindríem a l’abast de la mà i ens conformàvem en veure-les des de  la llunyania com gent civilitzada.

I resseguint la costa cap al sud, ens plantàvem als Pancakes Rocks, una formació geològica única al món. I és que aquestes formes laminades es van formar fa milions d’anys per sediments orgànics (ossos, petxines...) que s’anaven acumulant i fossilitzant fins a crear aquestes formes de muntanya de truites.

Fem un punt i a part per respondre a gent que ens ha preguntat si no conduíem massa o no ens aburríem de tanta carretera. Hem fet 4.600 quilòmetres en total i hem desenvolupar estratègies per divertir-nos. En primer lloc, el joc de la Estampida, que no ens ha cansat en 25 dies. Consisteix en passar al costat dels tancats de les ovelles (aquí hi ha més del doble d’ovelles que de persones), apretar el clàxon, i veure-les córrer com a boges. L’altre és esquivar tots els animals que se’t creuen per l’asfalt o els cadàvers dels qui estan planxats. 

La Marina va trepitjar el que nosaltres en dèiem «conerdilla » (bitxo desconegut mig conejo, mig ardilla) després de que casi ens matem per esquivar-ne una. Ella vol que inclogui que jo vaig trepitjar un cono d’una obra. Però al cono ningú l’esperava a casa amb el plat a taula!

Tornem a la ruta. Una de les coses més màgiques de Nova Zelanda és que els paisatges canvien radicalment en distàncies molt curtes. De les platges del nord, en un moment ens plantàvem a una zona alpina amb glaceres. Aquí teníu el Franz Joseph Glacier, la seva particularitat és que està a només 20 quilòmetres de la costa. No cal dir que està en un clar retrocés, pero encara és digne d’admirar, sobretot per l’altura d’on cau. El problema va ser que aquí són uns exagerats de la seguretat i te’l fan veure des de massa lluny.

Aquest problema el vam solucionar a la següent glacera, el Fox Glacier. Ignorant desenes de cartells que t’advertien de que moriries de les formes més horripilants si seguies endavant sense guia, fèiem un simple caminet de pedres (pagant resulta que el risc s’esfuma), i podíem dir que conqueríem la llengua de gel i fins i tot arríbavem a tocar-la.

Abans de deixar la zona de glaceres, donàvem la volta al llac Matherson, que ofereix uns reflexes perfectes del cim Cook, el més alt de tota Oceania. En aquesta muntanya es va entrenar Edmund Hillary, el primer en pujar a l’Everest, que aquí és una eminència amb museus al seu honor. Fins i tot la seva cara apareix als bitllets!

El roadtrip ens portava a un dels trams de carretera més impressionants que connecta Haast i Queenstown. Una carretera d’aquestes que desitges no arribar a destí. Bé. Menteixo. Al final, tots dos resàvem per arribar perquè ens quedàvem sense benzina. Vam fer més de 40 quilòmetres en reserva. Per aconseguir aquesta proesa amb una campervan, la fórmula és fàcil. No passar de 50, com una yaya nobel.

Al centre de l’illa topàvem amb un fred polar. Sortir de sota els hedredons de la Jucy quan veus l’aigua que t’has deixat al costat del coixí s’ha, literalment, congelat com un calipo es fa moooolt difícil. No és una exageració. 




El vidre, també glaçat. I resulta que la bomba d’aigua va deixar de funcionar i els plats bruts se’ns acumulaven a la pica. L’endemà ressucitava i llavors ho enteníem. El dipòsit d’aigua de 70 litres també es va glaçar. El que al Señor de los Anillos és el regne de Roham, on viuen els homes, sense cap dubte és on més capes de robes duiem. El que nosaltres en diem Full Equip! No us veu adonar que les accions de Maggi es van disparar? Va ser gràcies a nosaltres, que compràvem quantitats industrials de sopes de sobre!

I ens acostàvem a un dels plats més forts de Nova Zelanda, Milford Sound.... Però millor ho deixem per la propera!

No siguis només un voyeur, animat a comentar!!