Java: Volcans i l'infern laboral

Ja sabíem que desmarcar-se dels tours, els tot inclosos, i els itineraris preestablerts suposen un esforç addicional. Però a enlloc fins al punt d`Indonèsia. Teníem clar que volíem veure els volcans Bromo i Kawah Ijen. Però per arribar-hi teníem que sortir de Bali i arribar a la illa de Java. Les informacions contradictòries sobre preus i horaris ens van fer parar bojos així que només teníem dos alternatives: passar per l’aro o llençar-nos  a l’aventura. I no cal dir que vam triar la segona opció i ens va sortir més que bé!

Així que després d’un dia sencer després d’haver agafat dos bemos (furgoneta  que fa de transport públic), un autobús ple de locals que es ficava dins un ferry, i un altre transport (aquest darrer per guiris) ens plantàvem a Cemoro Lawang, el poble al capdamunt del cràter del Bromo. A l’interior d’aquesta impressionant caldera de 10 quilòmetres de longitud hi ha tres grans volcans, sent el Bromo el més conegut. El paisatge és impressionant, és com estar a la lluna!

Just abans de començar a caminar coneixem a la Sandrine i el Gregorie, dos francesos que portaven dos anys viatjant, un d’ells en bicicleta per Mèxic i Centroamèrica, després direu que els bojos som nosaltres! Parlaven un espanyol-chicano afrancesat molt divertit i ens vàrem entendre tot d’una.

                                      

 Caminem tots 4 pel que sembla un desert de lava i sorra envoltat de parets descomunals. Ens sorprenem de trobar un temple hinduista enmig del no-res i ens creuem amb  alguns natius de l’ètnia tengger que tenen en els cavalls els seus millors aliats per moure’s per aquest món apocalíptic.

                                      

Ja només ens separaven del cim del Bromo 253 escales torrades pel sol-barbacoa permanent en aquesta zona. I això que ara és el volcà més baixet de la zona. I dic ara perquè si us hi fixeu és com si l’haguessis tallat per la meitat, no té la típica forma cònica. Això és degut a una forta explosió interna que va volatilitzar mig volcà. Potser és per això que els locals fan peregrinacions periòdiques allà dalt per tirar-hi ofrenes en forma de verdures o flors. Millor tenir els déus dels volcans contents!

                     

Com que estàvem sols allà dalt (tots els guiris en ramat ja havien enllestit el tira-foto-i-pira) ens plantegem el repte de donar la volta a l’arenós cràter. Però no comptàvem amb fins a quin punt aquella pols ens arrebossaria per complert. Mastegant sorra, fem més de 3 quartes parts de l’anell, passem per un petit temple-columna i llavors la cosa es comença a posar realment perillosa. Per una part queies a l’ull del volcà fumejant i per l’altre tenies un precipici imponent. Així que ens rajem i hem de desfer tota la patejada amb l’inconvenient que el vent aixecava més i més pols. Sortim d’allà dins com si ho féssim d’un bombardeig!

L’endemà tothom pilla un 4x4 per pujar a un mirador per veure el trenc d’alba a la caldera. Però nosaltres som més xulos que ningú i caminant una hora, vam arribar els primers de tots. Com fotia molta rasca allà dalt, pillem les mantes dels hostals (disseny últim model) i contemplem com el sol fa mutar tots els colors d’aquell paisatge únic. Memorable. 

                                 

Com també ho va ser que a la baixada un avi indonesi ens convidés a la seva molt humil casa enmig d’un camp de patates a fer un cafè. La conversa era limitada, però la vivència molt rica. Hi coses que parlen per sí mateixes.  

 

La primera parada ens havia sortit rodona així que ens acomiadàvem dels francesos i  enfilàvem amb confiança direcció al Kawah Ijen. Ens barallem perquè ens portin a Paltuding el darrer poble, en comptes de Sempol, on tothom passa la nit. Ens creiem els més llestos, però en comptes d’un poble ens trobem un refugi de muntanya ronyós i un bar-restaurant. L’habitació és de malson i a preu desproporcionat, però ja no tenim elecció. La nit la salven els indonesis del restaurant que ens conviden a l’interior de casa seva i passem un moment molt agradable amb ells i altres miners del volcà al voltant del foc. Sorprèn com, encara que no parléssim el mateix idioma, podíem comunicar-nos i fins i tot bromejar. Tot és qüestió de posar-hi voluntat. 

L’endemà ens esperava una cosa realment impactant. Quan crèiem que les condicions laborals infrahumanes havien tocat fons a les mines de Potosí, descobrim que encara poden ser pitjors. Relatem un dia laboral de un miner que treballa extraient sofre al Ijen: Pujada duríssima de gairebé dues hores fins al cràter (amb sort portaràs sabates, la majoria duen xancles), entrar dins un núvol tòxic de diòxid de sofre sense cap protecció respiratòria i baixar més d’un centenar d’escales fins a on surt el sofre en estat líquid (el fum és conseqüència de la solidificació amb el canvi de temperatura). Carregar a les cistelles uns 70 kilos de material, el que suposa més que el teu propi pes, i fer tot el camí de tornada amb el pal de les cistelles que se’t clava a l’espatlla provocant-te unes deformacions horroroses. 

No podem entendre com al segle XXI encara hi ha gent que es veu obligada a treballar amb aquestes condicions. Ens preguntem a què es destina el preu de la entrada que pagues i com és possible que ni tant sols portin una màscara antigas. Només us direm que nosaltres no vam aguantar ni un minut en aquell núvol: picor d’ulls, cremor als pulmons, mal de cap... Aquests treballadors de totes les edats s’hi estan deixant la vida allà dalt. I el més desconcertant és que encara tenen la dignitat de somriure i saludar quan es creuen amb tu. Vàrem sortir d’allà realment commoguts. Sense cap dubte, a nivell humà, una de les experiències més intenses que hem presenciat en aquest viatge.

Bali: Diaris de Motocicleta

Ecriu: Marina

“La millor manera d’explorar Bali és sobre una moto” així ens ho recomanava tothom que havia visitat aquesta illa, que de primeres pot parèixer molt turística, i ho és, però també si tens transport propi et permet perdre’t pels racons més rurals i menys explotats. 

Carregats d’energia i amb lo bàsic per sobreviure durant 4 dies posem rumb est cap a la zona d’Amed. A la sortida d’Ubud feim la primera parada, per nosaltres prescindible, al Goa Gajah, o elephant cave com els turistes l’anomenen. Te sablen per entrar i és un temple més aviat modest, ja que a dins de la cova no hi ha res de res. Però clar nosaltres encara no sabíem el que ens esperava, ni tampoc havíem començat a cercar “entrades secundàries” als temples. 

Per arribar a l’est decidim agafar carreteres secundàries plenes de poblets i camps d’arròs direcció una carretera panoràmica per la costa. Demanant a locals ens recomanen el palau d’aigua de Ujung, i com sempre ens fiam més dels locals que no de les guies cap allà anam. 

Quan reprenem el camí s’ens fa fosc i començam a patir per trobar un lloc on dormir... El nostre patiment no era suficient com perquè una de les rodes de la nostra moto decidís per nosaltres on ens hauríem d’aturar! Sí senyors, havíem punxat!! Hem de dir que nosaltres no n’erem conscients fins que uns al•lots ens van començar a fer senyes per la carretera... i sí... amb aquella roda no podíem continuar. Així que teníem motius per tenir suors fredes. I així me trobava enmig d’un poble, Seraya, de quatre cases mal contades envoltada de gent que em parlava indonesi. I jo gesticulant i cridant “wheel”(roda), “motorbikeeeee”! 

Així que es va crear com un fòrum de 50 persones al meu voltant (l’Edu custodiava la moto uns metres més enllà), tothom discutint sobre qui sap què. I en aquest merder apareix l’únic tío que parlava anglès en 20 quilòmetres a la rodona dient que té un homestay (casa particular que acull hostes). I fotuts com estàvem no teníem elecció així que el seguim esperant el pitjor. I pam! Per un doble tibabuixó invertit del destí vàrem trobar el millor allotjament de tota Indonèsia!!! Amb el millor vàter amb vistes a la selva! Yujuuuu!!

                         

I espera`t, que l’endemà, el tío agafa la moto espenyada, l’empeny per una pujada terrible i ens la torna reparada. I encara ens demana disculpes perquè ha sortit molt car canviar la càmera (menys de 5 euros). Ja estàvem per abraçar-lo. Un heroi. El nostre salvador, de nom Ketut i propietari del Sanubari Guest House.

Encara comentant la bona sort que teníem, posam rumb cap a un vaixell japonès enfonsat durant la Segona Guerra Mundial que és a pocs metres de la costa. I d’allà cap a la Lippah beach, on els preus no piquen ni hi ha tanta gent com a Amed. Feim un bon capfico i direcció Tirttaganga! Un altre palau d’aigua amb un passeig de baldoses flotants a sobre el llac!

                                         

                                         

Com a curiositat visitam el Goa Lawah. Per qui no parli l’indonesi li direm que és un temple a dins una cova plena de ratpenats! Si si, aquella cova fotia una pudor que no crec que els deus ho volguesin protegir! Conyes a part ens va encantar, a més perquè està al costat de la mar i varem poder refrescar-nos. 

                                     

No sabem si és que aquesta gent no treballa o simplement té uns horaris molt flexibles, ja que tot el dia estan beneint coses! Una d’aquestes la varem veure dedicada al un deu del mar, vàrem deduir, perquè després de beneir-ho tot varem començar a llençar totes les coses a la mar!! Ara segur que us imagineu flors i encens, doncs no, també eren patos i pollitos inclosos!!! Nosaltres flipant i els locals llançant-se a la mar a la caça d’algo nou que ficar a l’olla que no sigui arròs!!

La pròxima aturada la fem al temple més gran de Bali, el Besakih. Aquí és on ens enamorem per complet dels temples balinesos i sens dubte és el més impressionant que hem vist. Després d’esquivar als “guardianes del temple” que te volien cobrar per acompanyar-te pel temple, i a les ninetes que en lloc d’estar a l’escola et volen vendre postals, podem descobrir tots els racons del temple al nostre aire. Qui es pregunti el per què d’aquests sostres decreixents, la resposta és curiosa. Són escales perquè els dèus puguin baixar a la terra... cómo ta has quedao??

                         

                         

                         

                         

                         

Qui pensi que a Bali no hi ha muntanyes s’equivoca, i el que pensi que hi ha muntanyes i sempre fa calor, també! Collons quin fred que passarem per la zona del volcà Batur (amic en indonesi) i dels llacs! Menys mal que anàvem previnguts, però tot i així teníem el culet estret tot el camí. Per arribar a la zona dels llacs agafam una altra carretera secundària, però es que aquesta no se podia dir ni secundària, el seu títol era carretera bombardejada com a mínim! Era tan dolenta que a alguns trams m’havia de baixar perquè la pobre scooter no tirava...  

Una vegada passats tots aquests entrebancs arribam al temple més fotografiat de Bali, el Pura Ulum Danau, un temple que està al mig d’un llac i que si no cerques l’entrada secundària te fan pagar moltíssim (de fet el més car que hem trobat) per tant sols fer-te una foto perquè no pots ni entrar al temple!! Nosaltres decidim deixar el glamour per una altra ocasió i entrar pels  banys sense pagar un duro!

Com a ginda final de l’excursió de baixada cap a Ubud, on el nostre homestay tenia les nostres motxil•les, ens aturam al Tirta Empul per fer un capfico sagrat entre carpes i balinesos fent rituals. L’única pega era que havíem de nedar amb sarong (pareo perquè ens entenguem) i jo amb camiseta per no ofendre als deus, però amb la calor que fotia no ens ho pensarem ni un moment. I  podem dir que nedarem entre encencs, pètals de flors i carpes.

Tots frescos i perfumats ens plantejem fer una visita a Java per pujar a dos volcans: el Bromo i el Kawah Ijeng.