Resum Bolívia

Bolívia ens ha parescut un país espectacular, amb paratges únics al món. Els preus, per les butxaques europees són irrisoris, així que ens vàrem poder relaxar un poc i comprar alguns capritxos. Com a imprescindible no ens cansarem de repetir i recomanar el Salar d'Uyuni. 

Estada: 12 dies

Distància recorreguda: 1.441 km.

Despessa total (entre tots dos): 540 euros (dels quals 265 euros en tours)

Enllaços a les entrades escrites:

• Bolívia és cutre: Copacabana
• LaPaz: Conjurs i adrenalina
• Potosí:Mines de sang
• Uyuni: Un altre planeta

Ens ha agradat:

- El salar d'Uyuni! varen ser tres dies recorrent el sur de Bolívia, gaudint de paratges únics. 

- Els preus!! es pot dormir per menys de 4 euros i menjar per 1!! N'Edu essent català ho agraeix més...

- Pel fet de ser un país poc seriós pots accedir a llocs que per mesures de seguretat a Europa seria impensable, com ara a les mines de Potosí o baixar en bici la carretera de la Muerte. Val la pena la experiència.

No ens ha agradat:

- La gent que ens hem trobat ha estat molt menys amigable que a Perú, sobre tot i més sorprenent la gent que t'ofereix un servei, als restaurants, hostals... 

- Els busos que en ocasions no superen els 20 km/h. Cal armar-se de paciència!

- La necessitat de regatejar-ho tot, molt més que a Perú, ja que per norma t'intenten timar. Si ets ros amb els ulls blaus, en comptes de duplicar el preus t'els tripliquen!

Uyuni: Un altre planeta

Teniem clar que Uyuni era el plat fort de Bolívia. Però no fins aquest punt. El tour de 3 dies ens va deixar bocabadats. Tant, que preferim que les fotografies parlin. Si la dita es bona, cadascuna val per mil paraules. Aquí no hi ha fotoshop. El que veieu és una aproximació en dos dimensions dels paratges que vem trepitjar en el nostre camí cap a la frontera amb Xile. El nostre guia era un bolivià mal parit però res ens podia espatllar aquests moments!!


A un cementeri de trens enmig d'un desert:

En mig del Salar d'Uyuni, un mar de sal de 12.000 kilòmetres quadrats, on es perdia l'horitzó i els efectes òptics eren fàcils d'aconseguir... atenció a qui surt de la meva bragueta!!

A 4.500 metres fa un fred que pela!! teniem que emprenyar a les llames per entrar en calor... sort dels nostres gorros bolivians, 2 euros la unitat!! me los quitan de las manos!! 

Segon dia al Valle de las Rocas i les llacunes altiplàniques

Tenim el privilegi de dormir al costat de la immensa Laguna Colorada.

Tercer dia Geisers i un bany matinal a unes aigües termals de 30 graus d'escalfor!!

Finalment ens dirigim cap a San Pedro de Atacama, ja a Xile, abans però a la frontera boliviana, ens intenten cobrar una taxa que no existeix i que segurament acaba a la butxaca del policia. Som els únics que aconseguim no pagar-la!!! YEAH!

Potosí: Mines de sang

Hi ha ciutats esplendoroses que si es miren amb perspectiva històrica tenen les parets impregnades de sang. Com a tants altres llocs, la riquesa de Potosí va ser el motiu de la seva major desgràcia. A1 1545 els espanyols tenien una missió prioritària: esquilmar tot allò de valor. I al cor de Bolívia, a 4.700 metres, van trobar exactament el que buscaven: una de les mines de plata més productives d'Amèrica. La forma d'explotació va ser de les més vergonyoses de la ja de per sí brutal colonització. Milions de natius varen ser obligats a treballar a Potosí cercant un mineral que per ells tenia el mateix valor que qualsevol altra pedra. El cert és que qui entrava a les mines, no en sortia. L'esperança de vida era, amb sort, d'unes poques setmanes. Un observador local de l'època, un tal Fray Antonio de Calancha, escrivia al 1638: "Cada peso que se acuña en Potosí cuesta diez indios muertos en las cavernas de las minas". Davant aquest extermini, es diu que, com a forma de rebel·lió les dones natives van prendre una decisió esgarrifosa: tallar els tendons d'Aquil·les a tots els seus fills. Els preferien coixos a morts.

Potosí avui encara és una ciutat que destil•la la bonança de l'època. Abunden palaus i esglésies. El seu enclau, als peus del Cerro Rico, encara lliga el seu destí a les mines. Tant és així, que ofereixen visites a l'interior tot i que encara hi ha gent que hi treballa. I no ens volíem perdre la oportunitat d'entrar-hi tot i que no estàvem gens segurs del que ens trobaríem allà dins. 

                 

 

La primera aturada és al mercat dels miners on vem comprar obsequis pels treballadors El que més agraeixen són les fulles de coca que rosseguen a totes hores. Treu la gana, la set, i la son. A més pots comprar explosius plàstics TNT. Com ho llegiu. Per 20 bolivianos (2 euros) qualsevol pot comprar un cartuxt que faria saltar pels aires un cotxe. No volem imaginar com celebren el Sant Joan a Potosí! Nosaltres vem optar per unes inofensives fantes i fulles de coca, com no. Ens feia cosa posar-nos explosius dins la motxilla. Digue'ns supersticiosos.

Ens enfunden un mono groc, un casc amb llanterna frontal, unes katiusques i sense més preàmbuls ens foten allà dins. Al mig d'un pas estret on hem d'anar mig acotats, hi ha uns rails i a l'instant descobrim perquè. Per allà circulen les vagonetes repletes de pedres que s'han d'empènyer manualment. Més et val apartar-te a temps. Això és Bolivía i la seguretat és una paraula desconeguda. 

No negarem que quan et vas endinsant en aquell submón et passen pel cap coses que et fan tenir por. Però segueixes endavant tot i que notes que l'aire és cada vegada més dens i la temperatura augmenta. Allà trobes escenes crues sobre com treballa aquella gent. El més sorprenent és que no són assalariats. Ve a ser com una mina pública. Cadascú guanya pel mineral que extrau, així que més et val trobar alguna cosa si vols dur un plat calent a casa. 

Quan ja duiem prop d'una hora allà dins, el guia ens diu que no podem completar la ruta perquè acabaven d'usar explosius i la pols del túnel no ens permetria veure ni respirar. Ningú insisteix i girem cua en aquell terra anegat d'aigua i fang i ens fan passar per un forat on s'havia d'anar a 4 grapes. No apte per a claustrofòbics!

El final de la ruta ens deixa encara més bocabadats. En un dels passatges hi ha la figura de la foto (sota una tona de serpentines). És el Tio. En quechua no saben pronunciar la D. El nom que tenia realment era Dios, i adivineu qui el va posar allà. Els espanyols no tenien problemes per crear nous dèus si es tractava de que els esclaus penquessin més, així que van crear algo així com el Terrible Monstre de la Mina que tenia un objectiu persuasiu. Qui no es deixava la pell picant pedra era perseguit pels mals esperits que evocava la figura. Amb el temps, els natius van donar-li la volta i el van considerar una esperit protector i encara avui se li donen ofrenes per obtenir seguretat o productivitat allà dins.

No oblidarem el primer alè al sortir d'allà dins...

 I també, sense la intenció de ser moralistes, ens preguntem d'on surt l'or, la plata, i els diamants que lluïm en joies a occident... 


De Potosí ens quedem també amb dos amics que vam fer: una parella de francesos, Flo i Sophie. Dos bojos enamorats de sudamèrica on s'hi han passat un any, la major part viatjant en auto-stop i una tenda de campanya.

També menció especial a la millor broasteria de Potosí!

I després de les mines només ens queda el plat fort de Bolívia... el Salar de Uyuni!!

La Paz: Conjurs i adrenalina

A 3.600 metres sobre el nivell del mar, La Paz és una de les capitals a més altura del món i concentra la major part de la població de Bolívia. Enclotada en una vall que s'ha quedat petita, la urbanització escala per totes les parets que envolten la ciutat. Pujar al mirador Killi-Killi, a un turó just al centre de La Paz és comprovar fins a quin punt és descomunal aquesta megalòpolis. 

Teníem poques referències d'aquesta ciutat i estàvem advertits dels problemes de seguretat que pateix. En qualsevol cas, a nosaltres, ens va semblar una capital divertidíssima i plena de vida. És el somni dels amants dels tenderetes al carrer i les compres a preus de saldo. Cal dir una vegada més que ens vam moure pel centre, la bombolla turística. Les afores són, igual que al Perú, de pel·lícula de terror. No voldríem trobarnos-hi de nit. 

Però anem als carrers que vam passejar. Una de les coses més curioses és que encara conserven la distribució gremial, així que en un mateix carrer pots trobar mig centenar de perruqueries, ferreteries, botigues d'imitació de samarretes de futbol (ja hi ha la del barça de la temporada que ve, què lletja que és!), xiringuitos de souvenirs...Visca la competència! 

Hi ha però, un carrer que ven coses irrepetibles. És el Mercado de las Brujas, on abunden els amulets, remeis naturals, espelmes, i herbes. Però sabeu quin és l'ingredient estrella pels conjurs? Fetos i bebés de llama! Cabrooonnss!! Es veu que són essencials per les ofrenes a la Pacha Mama (Mare Terra). Ens queda la incògnita sobre què collons s'ha de fer amb las llamitas dissecades allà enmig de la ciutat, però vem veure un tio que en comprava. Pervertit!

Havent explorat tots els racons interessants, era el moment d'una injecció d'adrenalina i fer la famosa Carretera de al Muerte en bici. 

Un descens de gairebé 70 quilòmetres amb més de 3.000 metres de desnivell per una pista excavada en una vessant d'una serralada selvàtica. La única recomanació és no passar-te de frenada a les curves. Per què? No és prou explícit el nom de la carretera?? El cas és que ens van donar colzeres, genolleres, i casc integral. Però si sorties de la pista ni una armadura et salvava!

Durant les 3 hores de ruta vam tenir boira, sol, i pluja. Així és el clima selvàtic, aportant una mica més de dificultat! Com a companys d'aventura ens van tocar a 3 israelites que acabaven de fer la mili obligatòria (3 anys els homes i 2 les dones!) i tenien molta testosterona que cremar. 

El cas és que em van humiliar, vaig ser l'últim tio. Però em va bastar estar a punt de caure de la bici una sola vegada per baixar com una yaya. Donar la volta al món amb la cama o la clavícula trencada per fer-me el mascle no compensa. El cas és que ja podem dir que hem sobreviscut a una de les carreteres més perilloses. Avui en dia ja no circulen vehicles motoritzats perquè cada dos dies se'n despenyava algún. Mireu com funcionava abans! Personalment, preferiríem anar a peu!

                              

 

Seguim en plena forma, en el pròxim post ens endinsem a les mines de plata de Potosí.