Hem tornat...

Diuen que només pot sentir nostàlgia qui ha estat feliç. Ha passat mes i mig de la nostra arribada i els nostres sentiments d’enyorança perduren. És curiós tornar a estar a casa i sentir-se estrany, fora de lloc. Quan vens d’una vida nòmada que ha durat gairebé un any, la rutina et dóna una bufetada a la cara i et fa tornar a la realitat més planera. D’un dia per l’altre allò excepcional t’ho canvien per allò habitual, i l’aventura d’estímuls constants és substituïda pel deure i el tedi diari. Entens llavors fins a quin punt ha estat irrepetible aquesta experiència i com ha estat d’especial poder gaudir d’una vida en moviment constant amb incomptables experiències i sensacions noves. És inevitable fer-te’n addicte.  

Sud Amèrica

Ens sentim privilegiats per poder haver fet realitat el nostre somni i estem orgullosos d’haver pres aquesta decisió. I sí, ara estem sense feina, en un impàs incòmode, però el que hem viscut sense cap dubte ho justifica. Som conscients que les coses sempre tenen un preu i si poguéssim fer enrere, tornaríem a deixar-ho tot amb encara més convicció per tornar a experimentar una vivència com aquesta. Era la nostra oportunitat, el nostre moment, i no vam deixar escapar el tren cap allò desconegut. Al marxar només teníem il·lusions i expectatives, ara tenim uns dels millors records de la nostra vida.

Oceania

Sovint mirem les fotos però tenen certa aura d’irrealitat, com si tot hagués estat producte de la nostra imaginació. Potser hem de prendre distancia per entendre la magnitud del que em fet. Toca pair que hem estat 297 dies viatjant per 14 països diferents. Que hem conegut cultures remotes, practicat activitats inèdites, contemplat enclaus naturals espectaculars, i relacionat amb gent local i viatgers amb els qui em compartit les nostres inquietuds. I encara cal destacar el més difícil. Em superat la tant repetida “prova de foc”: la convivència mútua, amb la teva parella 24 hores de forma ininterrompuda i prenent decisions contínuament. I no anem de farol quan diem que discutíem més vivint plegats, quan hi havia cansament després de la feina i plats bruts que fregar, que quan estàvem en ruta. Si comparteixes interessos, ritme, i fas front comú, les coses flueixen sorprenentment bé. No cal dir que una experiència així a la força t’uneix (o et destrueix!).

Sud-est Asiàtic

T’has preguntat mai quin és el teu somni? Què és allò que més desitges i per ara només és una ficció dins el teu cap? Planteja’t llavors què és el que t’impedeix fer-ho realitat. Els límits acostumen a ser els que un mateix es posa.

Sud-est Asiàtic

Ho Chi Minh City o Saigon?

Escriu: Marina

Després d’un dia molt llarg de bus i aturada a frontera corrupte, arribam a Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon, nou nom que li varen donar a la ciutat després de que el Vietcong guanyés la guerra. Vamos que vendria a ser lo mateix que si a partir del final de la guerra civil Barcelona fos Ciudad del Generalísimo Franco. Quina grima no? 

Idò Saigon va patir molt els efectes de la guerra ja que era la base, dels francesos primer, i dels yanquees després per fer front als dimonis comunistes del Vietcong. Però avui en dia és una ciutat congestionada pel tràfic caòtic de cotxes, però sobretot de motos, mitjà de transport preferit a Àsia. Aquí caminar per l’acera en hora punta pot ser un esport de màxim risc. Les persones no tenen prioritat ni tan sols a les aceres, sinó que les motos les comencen a inundar i pobre de tu si no t’apartes, que lo menos que te pot passar és que te pitin...

De la ciutat visitam primer el mercat central, on com a tot mercat asiàtic et dóna la benvinguda una mescla d’olors tan peculiars com intensos que te deixa KO durant uns segons fins que el teu cervell és capaç de processar l’informació. I és que tenir la carn i el peix, ja sigui fresc o sec, sense cap tipus de refrigeració i a pocs metres dels llocs on fan menjar, crea uns aromes molt difícils d’explicar. Malgrat això, nosaltres que ja estem curtits, ens atrevim a dinar a una d’aquestes tasques rodejats de locals que ens miraven encuriosits.

Amb la panxa plena anam a visitar el Museu dels Vestigis de la Guerra, amb ganes de sabre més sobre el conflicte del Vietnam a part del que hem aprés tots de les pelis d’en Rambo... El museu en si ens deixa un poc decebuts, i no és per la meva “deformació” professional, sinó perquè tot eren fotos més o manco gores i morboses de les víctimes i dels posteriors efectes de l’agent taronja sobre la població vietnamita, un seguit de propaganda política i crítica acèrrima als americans. Està clar que estam a Vietnam i que cadascú defensa lo seu però, si és un museu que menos que un poc d’objectivitat, no?

 

Àvids de saber més, anam als túnels de Cu Chi. Aquesta zona a les afores de la ciutat va ser el lloc on els soldats del Vietcong es van atrinxerar per combatre als americans. Immersos a un bosc molt frondós, anàvem trobant petites trampilles del tamany d’un peu que eren entrades i sortides dels túnels. La clau era que només un vietnamita hi cabia, així que als americans els hi sortien “charlies” de per tot. 

També anam trobant trampes exterminadores pròpies del programa “humor amarillo” com una porta giratòria amb caiguda sobre pinxos. De les coses que més ens van impactar va ser poder entrar als túnels, i poder sentir a la nostra pell com devia de ser de difícil viure en aquestes condicions, passadissos de mig metre d’ample per mig metre d’alçada en una xarxa quilomètrica de túnels. Hi havia soldats que es passaven setmanes sense sortir a la superfície. No fa falta dir que n’Edu no va aguantar ni dos segons a dins dels túnels, de seguida es va agobiar d’anar ajupit i que allò cada vegada se fes més i més profund, així que me va deixar tota sola a dins del túnel. Cu Chi va fer para bojos als americans que finalment van optar per bombardejar la zona de forma indiscriminada per intentar que aturessin de sortir “charlies” de sota terra. Tot envà.

Malgrat lo interessant del lloc ho tenen muntat com un Port Aventura cutre, tot ple de maniquins fent de soldats o utensilis fets de cartró pedra... Però és aquí on te n’adones de quina va ser la clau de la victòria del Vietcong: el seu esperit de sacrifici. 

Kampot i Kep: La decebedora costa cambodjana

Fugint de la hostil Phnom Penh, ens dirigim cap a la costa sud de Combodja per passar els darrers dies abans d’entrar a Vietnam. I la veritat és que va ser bastant decebedor. Ens instal•lem a Kampot, a la vorera d’un riu. Si la guía parla de la essència colonial francesa i de la vida als restaurants, nosaltres ens trobem una ciutat lletjota i absolutament morta. 

Però bé, pillem una moto i ens dirigim a Bokor, un poblet de descans que van muntar els colonialistes francesos adinerats al capdamunt d’una muntanya. L’encant és que va ser abandonada amb l’obtenció del poder dels Jemers Vermells i ara (teòricament) és un enclau abandonat i misteriós recobert de líquens taronges. Doncs resulta que el govern corrupte cambodjà ha donat permisos a una immobiliària per muntar centenars de residències i hotels allà dalt i, en comptes de preservar els antics edificis, hi han construït al damunt! S’ha salvat (de moment) l’antiga església, un temple i poca cosa més. Si fins i tot els monjos estaven amb els taladros pneumàtics!! Però això què éeeeeeess?? Increïble, com aquesta gent destrueix el seu patrimoni. 

 

 

Sigui dit que ens vàrem assabentar també que l’explotació dels temples d’Angkor se l'embutxaca una empresa privada a un preu molt per sota dels guanys potencials. Per què? Perquè els governants cambodjans s’han embutxacat una pasta en concepte de suborns per concedir el favor en detriment del benefici social que reportaria una atracció internacional com Angkor. Més greu encara és el que passa amb els Camps de la Mort de Pnom Penh on van assassinar milers de persones. Resulta que també han venut els permisos d’explotació. Cap respecte pels morts, cap respecte pels vius. La societat empobrida, els polítics més rics.

Amb el mal sabor de boca de Bokor, anem a explorar Kep, que sí que té platja, concretament ens dirigim a un enclau que li’n diuen Secret Beach i prometia ser paradisíac. Tampoc vàrem encertar. Després d’un bon passeig a peu, hi arribàvem, i al ser encara temporada de pluges, l’aigua del mar era marró... de fet  ni tan sols vam tenir ganes ni de fer un bany. 

Sense cap dubte, de Kep el millor va ser el Crap Market (Mercat de Crancs). Allò sí que és marisc fresc! Al estar al costal del mar, et treuen les gàbies amb els crancs o llagostes de dins de l’aigua i els pots escollir al gust. Veure això ens va fer venir gana i ens vàrem fotre un bon homenatge: gambes amb salsa de pebre i un peixot amb verdures per 4 durus! Nyam!

I l’endemà, tot i que plovia, vàrem anar fins el Wat Kiri Sela famós per estar construït a l’interior de nombroses coves que pots explorar al teu aire (després de repetir mil vegades a nens i grans que no vols un guía). Va ser curiós.

Per primera vegada a tot el viatge sentíem que les nostres forces començaven a decaure. Potser era pel mal temps, perquè no ens agradava gaire on érem, o perquè simplement portàvem més de 7 mesos a un ritme molt alt.  Probablement era una mescla de tot això. En qualsevol cas va ser llavors quan decidírem allargar només un mes més el nostre viatge. Del 20 de novembre, al 14 de desembre. Sobre la taula estava la possibilitat de tornar després de cap d’any, però finalment ens vam fer enrere. Seran 10 mesos de viatge. Potser ja n’hi ha prou, no?     

Phnom Penh: De la utopia al malson

Any zero. Amb aquest nom els Jemers Vermells suprimien el 1975, any que van obtenir el poder. I aquest gest ho deia tot. Els comunistes radicals iniciaven llavors una de les reestructuracions socials més extremes de la història. Consideraven que l’origen de les diferències s’havia gestat a les ciutats de manera que les van desallotjar a la força per imposar un nou model purament agrari. Es va abolir la moneda, els mitjans de comunicació, les escoles i universitats, els hospitals, els jutjats, la religió, i qualsevol roba que no fos l’uniforme del partit. Cercaven la utopia, tots iguals treballant la terra pel bé comú. I aquest somni es va convertir de seguida en un malson. La presó S-21, a Phnom Penh, la capital, n’és testimoni. 

Aquesta antiga escola es va reconvertir en una presó i centre de tortura en la incansable recerca de “l’enemic interior” que obsessionava el règim. Un genocidi fred i documentat. Els motius per acabar a una fossa comú després d’una breu estada a l’S-21 eren tan trivials com portar ulleres, parlar un idioma estranger, tenir estudis superiors, o una professió qualificada. L’Angkar (el Partit) volia suprimir a qualsevol individu amb la intel•ligència suficient com per plantejar preguntes incòmodes. I després van tenir por de què els familiars vengessin els assassinats, així que van optar per liquidar famílies senceres. En la majoria d’ocasions amb morts horribles perquè el règim no es podia permetre gastar tantes bales. 

Els qui no van morir en presons com aquesta ho van fer en els centenars de camps de treball o comunes agràries on la gent treballava de sol a sol per obtenir un bol d’arròs. Esclavitud, terror, i malaltia. En només 4 anys que van estar al poder, van liquidar a més de dos milions de persones del seu propi país, més d’una quarta part de la població.

Aquest capítol tan fosc de la història el va patir una gent tan innocent com vitalista. Els ciutadans de Phnom Penh fan avui una vida de carrer intensa fins a punts surrealistes. Només cal veure que es monten classes d’aeròbic multitudinàries als passejos! Vergonyes fora i a suar! Podríem copiar la idea enmig de Plaça Catalunya, igual tindria ganxo!

Més enllà de curiositats com aquesta, la capital ens va semblar bastant hostil pels viatgers. Es fa impossible passejar per la invasió total de les voreres per part de negocis i motos. No et queda altra que caminar per la carretera. Això sumat a la bogeria de soroll i trànsit, i als pocs punts d’interès que hi vàrem trobar, va fer que optéssim per marxar al poc d’haver-hi arribat. Phnom Penh, acollidora, no és. 

Les ruïnes d'Angkor

Escriu: Marina

Per fi hem arribat!! Després d’un bus infernal de més de16 hores, amb aturada a frontera corrupte inclosa, arribam a Siem Reap, la ciutat base per visitar un dels un dels highlights del nostre viatge, un d’aquells llocs que has de visitar almenys una vegada a la vida, i malgrat les grans expectatives que hi teníem, vàrem quedar fascinats. Sí, per fi hem arribat a Angkor Wat!!

Angkor va ser la capital del Imperi Jemer durant els seus anys d’esplendor, entre els segles IX i XV. Aquest conjunt es va abandonar per motius poc clars a finals del segle XVI i va ser quan la jungla va començar a engolir els seus edificis. Avui en dia, tot i que s’estan restaurant tots els edificis, encara es pot sentir la força de la natura als edificis.

Nosaltres optam per comprar l’entrada de tres dies (que pots gastar en una setmana) i tot i que l’entrada pica (40 dòlars per cap) aquest és un dels llocs que per res del món ens volíem perdre i molt menys veure amb presses. I com diu n’Edu, els diners i els collons...

El primer dia pillam unes bicis per fer el circuit curt pel recinte. És el més massificat ja que és el típic i tòpic, així que nosaltres ens ho prenem amb calma i gaudim de la jungla que ens envolta tot el camí, fins que arribam al famós Ta Phron, Aquest temple és tan famós perquè en ell s’hi va rodar part d’una peli de la Lara Croft, així que tots els guiris volen la foto al davant del mític arbre que se menja l’edifici. 

Nosaltres com podeu veure no volíem ser menos... però hem de dir que ens va deixar un poc freds aquest temple. Sa veritat és que la carta de presentació del temple fa pena, perquè tot d’una que has passat l’entrada principal te pegues de morros amb els treballs de restauració amb un trui de paletes, grues, pols i andamiatges. 

  

D’aquí posam rumb al Bayon, conegut per tenir més de 200 cares esculpides a cada punt cardinal de cada una de les torres, així a dins d’aquest temple no et pots deixar de sentir observat en tot moment. 

 

Aquí dins se sent una pau especial, un silenci solemne, de grandesa que t’embarga i fa que simplement puguis admirar el teu voltant extasiat de tanta bellesa. Així que tan encantats que ens quedam amb el Bayon que ens quedam fins que comença a fer-se fosc i tornam cap a “casa”.

El segon dia de visita als temples decidim contractar un tuc-tuc perquè ens dugui a visitar el circuit gran que inclou temples que estan a uns de 50 kilòmetres com el Banteay Srei, que té relleus i escultures impressionants però que perd la principal gràcia d’Angkor: poder ficar-te lliurement per tots els passadissos i ruïnes. 

El mateix dia visitam molts de temples, entre ells ens encanten els temples de tipus muntanya que són com a piràmides escalonades que arriben fins al cel.

El que més ens agrada és el temple Prea Kanh un monestir budista descomunal on ens anam perdent per la seva inacabable estructura concèntrica, fins que descobrim que hi ha un temple de dos pisos amb columnes rodones més propi de Grècia que del Imperi Jemer. 

I com que no podíem partir d’Angkor sense veure l’atracció principal, l’Angkor Wat, al tercer dia de visita tornam a llogar unes bicis per acabar de descobrir tots els racons al nostre aire. Així que el primer que feim es aparcar les bicis i visitar el temple més gran del món! On ens agobiam un poc, per la seva magnitud inabastable, perquè està ple de gent i de tendes de souvenirs, o potser perquè ja havíem visitat molts temples. Impressiona però no ens va semblar tan especial com d’altres menys coneguts i que pots visitar tot sol. 

Per acabar la nostra visita ens endinsam a la ciutat de imperial de Angkor Thom plena de palaus, temples, grans terrasses plenes t’escultures.

Així ens despedim d’una setmana genial, visitant temples, coneixent de més a prop la cultura Jemer i sobretot disfrutant del silenci i sensació de grandesa dels edificis, pensant en com hauria de ser viure aquí...