Austràlia: de Brisbane a Townsville

Us presentem la Paleta-Van. No té estil, ni és còmode. És l’antítesi de la Jucy. Vindria a ser com una furgoneta d’un paleta tunejada per dins amb 4 fustes per poder-hi dormir estirat.

A Austràlia arribàvem més a pelo que mai, sense ni tan sols reserva de vehicle. I aquesta llauna era el que sortia a millor preu, que no barata. Aquest és el país més car, amb diferència, on hem estat i estarem. La nostra ruta començava a Brisbane i el destí era Cairns, 1.750 quilòmetres en línia recta que serien gairebé el doble amb totes les desviacions que vam prendre. Aquí les distàncies són descomunals i el paisatge molt més monòton. Nova Zelanda ens sembla molt més agraïda de conduir.

El cert és que a Austràlia hem tingut molt mal temps. Teòricament juliol és un dels mesos més secs de l’any i totes les matrícules dels cotxes porten la inscripció “Queensland, sunshine state” (l’estat on brilla el sol). Fina ironia que nosaltres ens mulléssim cada dia.

Tornem a la Paleta-van. Després d’una aturadeta i cim a les Glass House Mountains (prescindibles), enfilem cap al nord. Llavors ja descobrim que el tronco-mòvil xupa  més que la Levinsky però la benzina és la única cosa més barata que a Espanya. Algo és algo. 

El tema és que arribem a Rainbow Beach, on hi ha la duna Carlo Sandblow, una muntanya descomunal d’arena que avança imparable i ja s’ha empassat bona part del bosc. Hi anem a la sortida del sol però els núvols ens rebenten l’espectacle. Llavors encara no sabíem que estar en remull seria la tònica habitual. Allà al costat hi ha Fraser Island, l’illa de sorra més gran del món. Però el clima i el pressupost no ho permetien. Així que, p’alante!

Anem al Parc Nacional de Noosa a la caça  del koala i el cangur i re de re. Tots els que vèiem eren aixafats a les cunetes de les carreteres. I clar, amb sang, no són tan guapos.

Capítol a part mereix el tema de dormir «freestyle», és a dir, fora dels càmpings. Si a NZ ens fotíem a on ens venia de gust, aquí estava prohibit a gairebé tot arreu i va passar l’inevitable tot i que nosaltres ens pensàvem que la Paleta-van passava inadvertida.

El relat del drama:

22:30, plou a fora, i nosaltres dormim a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Piquen a la porta fort “PAM! PAM! Open the doooorr!” Ja la hem liat. Un segurata amb xubasquero ens diu que pirem o ens endosa una multa de no sé quants mil dòlars. Adormits i amb mala llet cerquem un racó quilòmetres enllà.

1:30am “PAM! PAM! Open the doooorr!”(bis). El mateix tío! El miro demanant clemència. No molestem a ningú! Que no, go away or police.

I la següent nit, nova sorpresa. Ara amagats a un camí de terra envoltats d’eucaliptus tornen a picar. Cagun la puta. És un noi jove que pregunta si el nostre trastu s’ha avariat. No, gràcies. El tío torna una hora més tard amb birres i ens convida. Situació un tant surrealista. Nosaltres responem traient el ron fijiano (sólo apto para piratas) i ens muntem una festeta allà mateix. La moraleja de la història és que a tot el món hi ha capullus i bona gent. No és pot generalitzar. 

Ja hem fet la meitat del trajecte i vèiem a venir que els animals australians volien peatge, així que anem al Billabong Sanctuary, una mena de zoo però que pots sobar tots els animals i molts estan sueltos. Els cocodrils gegants, no, per motius evidents. 

Flipem amb el cassowari, una mena d’estruç prehistòrica amb colors de dibuix animat. Com a particularitat, és el mascle el que incuba els ous i cuida dels pollitos. Sí, està en perill d’extinció.

   

També el wombat, un bitxo similar a un castor gegant amb el cul blindat. A Austràlia els animals van evolucionar d’una manera diferent a la de la resta del món i els marsupials com el wombat es van fer els amos del territori. La particularitat d’aquests mamífers és que neixen encara sent embrions i es desenvolupen a la bossa de la mare. Sabeu quan és el període de gestació d’un cangur? Un mes! Neix medint 4 centímetres i ha de passar 235 dies a la bossa per acabar de desenvolupar-se. Veure per creure:

L'estrella del zoo eren els koales. Monos, no? Doncs millor quedeu-vos amb les fotos perquè foten una pudor d’espant! Els caçaven seguint el rastre d’olor! A més, com només mengen eucaliptus, que té molt poc valor calòric, es passen 20 hores al dia dormint. El alma de la fiesta!

 

L’animal més timada és el Dingo, un gos salvatge autòcton. A nosaltres ens va semblar un chucho de carrer qualsevol! Que ens tornin els diners! No, el cert, és que ens ho vam passar molt bé en aquest zoo tant particular.

Més hores de carretera i anem percebent que el paisatge sec amb eucaliptus es va transformant en verd i exuberant. Entrem al tròpic, a uns boscos patrimoni de la humanitat. Allà, anem a les Murray Falls i aprofitant unes hores de sol ens fotem un banyet al riu (lliure de cocodrils, important a tenir en compte abans de posar un peu a l'aigua). 

En aquell entorn comencem a intuir fins a quin punt és frondosa aquesta selva... Però això ja al proper post, junt amb la Gran Barrera de Corall!

Fiji: Entre hamaques i palmeres

Escrit per Marina

La nostra arribada al paradís va ser inquietant, perquè encara no havíem posat un peu a les meravelloses i transparents aigües que veiem un peixot a la vorera de la platja. Tots encuriosits ens atraquem per veure quin peix podria ser ja que tenia un tamany considerable, i quina va ser la nostra sorpresa que un tauró ens donava la benvinguda a Fiji.

Però no ens va llevar les ganes de descobrir aquestes increïbles illes i molt menys d’endinsar-nos a les seves aigües per veure els aurons de més a prop. Tan sols a uns kilòmetres de la costa de Waya Lailai ens trobàvem en mig del Pacífic a un escull de corall on pots veure com els taurons mengen. Per nosaltres és algo impressionant tenir aquestes bestioles al devora, però el “guia” els empaitava i els agafava com si fos un canet!

A part de taurons també vàrem poder veure milions de peixos i tipus de corall a pocs metres de les illes, i aquest pic sense necessitat de vaixell.

Fiji és un arxipèlag de més de 300 illes i la única manera de mourer-te per elles és amb un vaixell que opera com un autobús. Esculls l'illa on et vols aturar i en alta mar et recull una lanxa que et dur al paradís que has escollit.

 

Les platges d’arena blanca i aigües turqueses eren la constant a totes les illes, i tan sols estar a una hamaca llegint un llibre amb la remor de la mar de fons et feia sentir afortunat. 

 

Una de les illes que vàrem visitar, Bounty  al grup de les Mamanucas, era tan petita que només hi havia el resort i la podies recórrer en menys de mitja hora i veure una posta de sol impressionant.

 

   

Però a Fiji no només hi ha platges, el grup d’illes de les Yasawas són d’origen volcànic i tot i que no són grans muntanyes, la més alta és de 500 metres, et permet fer una excursioneta per poder veure tota la cadena d’illes en mig de la immensitat de l’oceà. El que més ens va agradar va ser el cim de Waya Lailai, on després de passar per dins d’una jungla pujaves al cim d’una roca immensa on realment ets conscient de que te trobes envoltat per l’oceà més gran del món. Sensacions molt difícils d’explicar amb paraules.

   

Una altra excursió la vàrem fer a la illa de Nacula, on després de caminar per la platja arribàrem al poble, on la gent ens va rebre amb els braços oberts. Tothom estava a fora de les cases, unes dones fent oli de coco, altres rentant roba, o homes que simplement estaven prenent la fresca.  

Tots feien alguna cosa, però sempre tenien un moment per aturar-se, dedicar-te una rialla i saludar-te. Fins i tot uns homes que bevien té ens varen convidar a entrar a casa seva! Després de passejar entre les cases vàrem anar a l’escola on de seguida ens enrevoltaren un grup de nins que encuriosits ens demanaven d’on érem i com ens dèiem. Va ser una experiència molt gratificant i que no oblidarem mai el fet de poder integrar-te dins la seva vida encara que només siguin unes hores. 

I és que al paradís no hi ha preses, el “fiji time” com li diuen ells, és la seva manera de dir-te que no t’estressis si el vaixell surt amb retràs, o córrer a taula per menjar, aquí t’has d’adaptar-te al ritme de l’illa. I realment la vida a les illes fijianes va així, sense preses ni rellotges. I pareix que aquesta és la clau per la felicitat, ja que els fijians són tot somriure. En qualsevol moment els sents riure i a jo inevitablement me contagiava i començava a riure amb ells.

Una altra cosa bona que té estar relaxat tot el dia sense res més que fer que estar estirat a una hamaca et permet fer molta vida social i conèixer moltíssima gent que com nosaltres Fiji és una de les seves aturades de la volta el món. A part de que per abaratir costos t'has de ficar a una habitació compartida, i això també ajuda a relacionar-te amb el del costat. Això ens va passar amb en Paul i Fiona, una parella anglesa que paraven un mes a Fiji per descansar després de la seva aventura per Rússia i Àsia, i Collin i July uns irlandesos amb els que comapartirem rons el primer vespre!

A una altra illa ens trobàrem a dos catalans viatgers com nosaltres la Txell i el Xavi que feien la nostra mateixa volta al món però en el sentit contrari!! Varem poder compartir consells de la part de ruta que ens quedava i sobretot els nostres somnis viatgers!! Per si teniu curiositat aquest és el seu blog: estemdevacances.blogspot.com

Molta sort per Sud Amèrica!! ens veiem a Barcelona!!

A Fiji hem passat les “vacances” del nostre viatge, quasi a l’equador de la nostra ruta ens hem relaxat i carregat les piles, perquè encara ens queden moltes aventures que viure!!