Austràlia: de Towsville a Cairns

El darrer tram, on la selva tropical es troba amb la Gran Barrera de Corall, ha estat sense cap dubte la zona més interessant de la ruta. Després d'una visita llampec a Mission Beach a la recerca del kasowari i el tree kangaroo, només els trobem en exòtics cartells de carretera. 

Així que ens endinsem a les Atherton Tablelands, cap a la frondositat de la selva tropical. Pel clima juraríem que som a Londres, però quan no plou, ens acostem a les Mila-Mila Falls (ens quedem amb les ganes d'un banyet) i fem una excursioneta fins el Hypipamee Crater, un foradot de 61 metres de diàmetre i 82 de profunditat. El millor, una yaya australiana amb vertigen que va muntar un show divertidíssim per acostar-se a la barana del cràter. 

De camí topem amb el Curtain Fig, un ficus que en realitat són 3 en 1, on pots admirar com les arrels de l'arbre cerquen desesperadament el terra des de més de 10 metres d'altura. 

   

D'allà al poblet de Yungaburra, que recorda els del Far West. Els australians te'l venen amb mil etiquetes de "històric"... i és del 1891! Parlem clar, Austràlia i Estats Units no tenen història (aborígens a part) i el segle XIX ja els hi sembla que els dinosaures dominaven la Terra. Tot és qüestió de perspectiva. A això cal afergir-hi que a les ciutats i pobles no s'ha preservat gairebé res de l'arquitectura original dels primers colons, en favor de centres financers i grans avingudes a lo yankee. Clar, amb aquestes condicions, Yungaburra és una relíquia.

Al tema, en aquest poble hi ha una zona pantanosa on habita un d'aquests animals incatalogables: l'ornitorrinc. L'únic animal del món ovípar i mamífer simultàniament. Pura transició evolutiva. Ens passem més d'una hora mirant l'aigua fangosa esperant que es deixi veure i res. Quan ja desistíem, de tornada a la Paleta-Van, allà estava aquest castor amb bec d'ànec. L'emoció va durar només deu segons (la foto està treta del Google, però com gairebé ningú es llegeix les parrafades, ens apuntem un tanto a lo National Geographic).

D'aquesta ruta circular tan sols ens quedava fer un banyet al llac Echam, envoltat per selva. Tot i ser Parc Nacional, té instal·lades mil barbacoes. Aquest capítol no l'hem comentat, però a tot arreu hi ha com unes planxes a gas gratuïtes que estan sempre impecables. Us imagineu com estarien a Espanya? Ok, potser no tenen història, però són més civilitzats.

 

Resseguim la carretera de la costa cap a Port Douglas (al nord) on hi ha un bon tram de litoral verge. A Austràlia pots estar a una platja paradisíaca per tu sol però no et pots banyar. Tal qual, mil cartells així t'ho adverteixen. Quan no són les meduses assassines (en un minut, parada càrdio-respiratòria), són els cocodrils d'aigua salada o els taurons. Ens quedem a la sorra doncs? Tampoc, allà  un coco inoportú et pot partir el crani com una síndria. Relaxació total, vamos.

   

Abans d'arribar a Cairns, darrera aturada a Kuranda, un poblet  literalment instal·lat enmig de la selva, molt qüestionable ecològicament parlant. Les fotos són de les rodalies del poble, zones que encara no s'han convertit en centres comercials. 

Prou de preàmbuls, i anem al plat fort: la Gran Barrera de Corall, l'escull més gran del món amb 2.500 quilòmetres de llargada, i una de les Meravelles Naturals més espectaculars. Lloguem una càmera submarina, i prou xerrameca, us deixem amb les fotos.

I amb aquest bon sabor de boca posem rumb cap a Indonèsia...

Austràlia: de Brisbane a Townsville

Us presentem la Paleta-Van. No té estil, ni és còmode. És l’antítesi de la Jucy. Vindria a ser com una furgoneta d’un paleta tunejada per dins amb 4 fustes per poder-hi dormir estirat.

A Austràlia arribàvem més a pelo que mai, sense ni tan sols reserva de vehicle. I aquesta llauna era el que sortia a millor preu, que no barata. Aquest és el país més car, amb diferència, on hem estat i estarem. La nostra ruta començava a Brisbane i el destí era Cairns, 1.750 quilòmetres en línia recta que serien gairebé el doble amb totes les desviacions que vam prendre. Aquí les distàncies són descomunals i el paisatge molt més monòton. Nova Zelanda ens sembla molt més agraïda de conduir.

El cert és que a Austràlia hem tingut molt mal temps. Teòricament juliol és un dels mesos més secs de l’any i totes les matrícules dels cotxes porten la inscripció “Queensland, sunshine state” (l’estat on brilla el sol). Fina ironia que nosaltres ens mulléssim cada dia.

Tornem a la Paleta-van. Després d’una aturadeta i cim a les Glass House Mountains (prescindibles), enfilem cap al nord. Llavors ja descobrim que el tronco-mòvil xupa  més que la Levinsky però la benzina és la única cosa més barata que a Espanya. Algo és algo. 

El tema és que arribem a Rainbow Beach, on hi ha la duna Carlo Sandblow, una muntanya descomunal d’arena que avança imparable i ja s’ha empassat bona part del bosc. Hi anem a la sortida del sol però els núvols ens rebenten l’espectacle. Llavors encara no sabíem que estar en remull seria la tònica habitual. Allà al costat hi ha Fraser Island, l’illa de sorra més gran del món. Però el clima i el pressupost no ho permetien. Així que, p’alante!

Anem al Parc Nacional de Noosa a la caça  del koala i el cangur i re de re. Tots els que vèiem eren aixafats a les cunetes de les carreteres. I clar, amb sang, no són tan guapos.

Capítol a part mereix el tema de dormir «freestyle», és a dir, fora dels càmpings. Si a NZ ens fotíem a on ens venia de gust, aquí estava prohibit a gairebé tot arreu i va passar l’inevitable tot i que nosaltres ens pensàvem que la Paleta-van passava inadvertida.

El relat del drama:

22:30, plou a fora, i nosaltres dormim a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme. Piquen a la porta fort “PAM! PAM! Open the doooorr!” Ja la hem liat. Un segurata amb xubasquero ens diu que pirem o ens endosa una multa de no sé quants mil dòlars. Adormits i amb mala llet cerquem un racó quilòmetres enllà.

1:30am “PAM! PAM! Open the doooorr!”(bis). El mateix tío! El miro demanant clemència. No molestem a ningú! Que no, go away or police.

I la següent nit, nova sorpresa. Ara amagats a un camí de terra envoltats d’eucaliptus tornen a picar. Cagun la puta. És un noi jove que pregunta si el nostre trastu s’ha avariat. No, gràcies. El tío torna una hora més tard amb birres i ens convida. Situació un tant surrealista. Nosaltres responem traient el ron fijiano (sólo apto para piratas) i ens muntem una festeta allà mateix. La moraleja de la història és que a tot el món hi ha capullus i bona gent. No és pot generalitzar. 

Ja hem fet la meitat del trajecte i vèiem a venir que els animals australians volien peatge, així que anem al Billabong Sanctuary, una mena de zoo però que pots sobar tots els animals i molts estan sueltos. Els cocodrils gegants, no, per motius evidents. 

Flipem amb el cassowari, una mena d’estruç prehistòrica amb colors de dibuix animat. Com a particularitat, és el mascle el que incuba els ous i cuida dels pollitos. Sí, està en perill d’extinció.

   

També el wombat, un bitxo similar a un castor gegant amb el cul blindat. A Austràlia els animals van evolucionar d’una manera diferent a la de la resta del món i els marsupials com el wombat es van fer els amos del territori. La particularitat d’aquests mamífers és que neixen encara sent embrions i es desenvolupen a la bossa de la mare. Sabeu quan és el període de gestació d’un cangur? Un mes! Neix medint 4 centímetres i ha de passar 235 dies a la bossa per acabar de desenvolupar-se. Veure per creure:

L'estrella del zoo eren els koales. Monos, no? Doncs millor quedeu-vos amb les fotos perquè foten una pudor d’espant! Els caçaven seguint el rastre d’olor! A més, com només mengen eucaliptus, que té molt poc valor calòric, es passen 20 hores al dia dormint. El alma de la fiesta!

 

L’animal més timada és el Dingo, un gos salvatge autòcton. A nosaltres ens va semblar un chucho de carrer qualsevol! Que ens tornin els diners! No, el cert, és que ens ho vam passar molt bé en aquest zoo tant particular.

Més hores de carretera i anem percebent que el paisatge sec amb eucaliptus es va transformant en verd i exuberant. Entrem al tròpic, a uns boscos patrimoni de la humanitat. Allà, anem a les Murray Falls i aprofitant unes hores de sol ens fotem un banyet al riu (lliure de cocodrils, important a tenir en compte abans de posar un peu a l'aigua). 

En aquell entorn comencem a intuir fins a quin punt és frondosa aquesta selva... Però això ja al proper post, junt amb la Gran Barrera de Corall!