Salta i Cafayate: el salvatge oest

L'arribada a Salta, el nostre primer contacte amb l'Argentina, va ser un caos. Baixem del bus a les 22:30 (que et deixin de nit a un lloc desconegut és més emprenyador) i abans de poder agafar les motxil·les ens ve una alemanya preguntant-nos si pot venir amb nosaltres a cercar hostal. Cap problema! Al minut ve una parella d'australians demanat-nos el mateix. Tenim cara de sherpas?? Amb tota la manada ens dirigim decidits a un hostal que la guia recomana... però resulta que ja no existeix! És el que té dur la Lonely Planet editada al 2008... tampoc és un drama ens deim. Però resulta que tots els hostals estan plens. No haviem caigut que era Setmana Santa. Ens patejam mitja Salta i finalment trobam un de lliure però car. Ens quedam perquè ens fa pena l'australià que carrega una motxil·la gegant i una taula de surf! No li importava estar a més de 1.000 quilòmetres de la costa. Ser surferu mola però compromet massa!!

L'endemà sortim a cercar un nou hostal (l'alemanya ara també se'ns acopla). Tenim un cop de sort i per una carambola trobam un apartament per nosaltres sols a 50 pesos per persona (8,5 euros). Contents amb el "xollo" sortim a explorar la ciutat. Salta té un telefèric que et puja a un cim amb bones vistes. Però hi havia més cua que a Port Aventura, així que optam per fer les 1.100 escales que te duien al cim. El més sorprenent és que de pujada hi havien imatges bíbliques i la gent s'havia d'aturar a resar i encendre espelmes. Sospitam que era més per descansar de les escales inacabables que per fe catòlica. 

            

Donant una volta per la ciutat ens adonam d'una altra curiositat: les esglésies les pinten com si fossin mones de pasqua. Però atenció amb l'èxit que tenen, hi havia cua als confessionaris! A cara descoberta i amb el tio del darrera fotent l'antena sobre els teus draps bruts!

Quan ja en teniem prou de ciutat agafàrem els petates i ens plantàrem a El Cafayate, localitat que dóna nom a una de les "quebradas" (barrancs) més famoses de l'Argentina. Un paisatge que recorda a Arizona, el far west americà. Curtits d'Atacama, repetim experiència amb la bici, aquesta vegada recorrent 55 quilòmetres. Hem dit que l'alemanya seguia acoplada?? Nosaltres varem disfrutar moltíssim però com es veu a la foto, la noia de Colònia es va rostir com un "pollo a l'ast". Qüestió d'adaptació genètica diria en Darwin.

Per ser justos nosaltres tampoc no estàvem molt còmodes amb el sol del desert, ja que ens vàrem veure obligats a fotre'ns a dins un riu que molt cristal·lí no era!

    

Però trobar enclaus com la Garganta del diablo, que era com una olla gegantina de pedra erosionada, feia que continuessis pedalejant esperant trobar nous paratges fantàstics.

             

             

L'endemà vàrem anar a cercar un riu que feia gorgs i cascades. Era una excursió curteta però bastant tècnica i l'alemanya (sí, 4 dies les 24 hores!!) va caure al riu i anàva a pas de tortuga. Això sumat a que n'estavem una mica tips i teníem que tornar a bon ritme per poder agafar un autobús, ens vàrem veure obligats a prendre una desició dràstica... abandonar-la a su suerte! Això sí, vàrem tenir la consideració de deixar-li aigua i tornar-li totes les seves coses (resulta que no tenia motxil·la i li feiem de mules!) Hem de dir que ens queden remordiments perquè no sabem si va sobreviure sola en aquell forat agreste!

 

De tornada a Salta només una cosa a destacar: el nostre primer super "bife de chorizo", la millor carn que hem tastat mai!

Atacama: A la lluna!

Creieu que al 1969 l'home va trepitjar la lluna? També tenint en compte que suposadament van recórrer més de 300.000 quilòmetres amb una nau que tenia un ordinador central amb una capacitat de 72 kilobytes, 200 vegades menys que qualsevol fotografia digital convencional? Potser va ser una gesta sense precedents. Però si va ser una timada històrica, coneixem un escenari excel·lent on podrien haver estat gravades les famoses imatges de la primera passa al satèl·lit. El nom ja és indicatiu: el Valle de la Luna.

Sorprèn saber que no és el Sàhara, ni el Kalahari, ni Gobi, ni tan sols Monegros, el desert més àrid del món. És Atacama, al nord de Xile, on hi ha zones on passen segles sense una gota de pluja. No cal dir que ni una planta o animal pot sobreviure en aquestes condicions. Tot és pedra, sal, i pols. I un sol que transforma els guiris en monstres amb la pell del revés. Amb aquestes condicions, vam decidir que el millor era llogar una bicicleta i fer 30 quilòmetres fins al Valle de la Luna! 

La prova de que era una idea fantàstica era que s'hi va apuntar mig hostal. Masoquistes? Van dos italians, una anglesa, un austríac, una alemanya, i una equatoriana, en bicicleta enmig del desert.... no és un acudit, va anar així!

El paratge era interessant però, tot sigui dit, veníem d'Uyuni i el llistó ja estava molt alt. També esperàvem més camins i racons per ficar-nos amb les bicis i ens vam trobar grans pistes on hi passaven cotxes. 

Però quan la cosa dequeia vam pujar a un cim on vem trobar una posta de sol memorable. Tot el desert canviava de color a cada minut.... no volíem marxar! Tant, que se'ns va fer fosca nit i va tocar pedalar 15 quilòmetres fins el poble amb només dues llanternes per tot el pelotón. El secret està en posar-se dels primers. Les pelis de por ens varen ensenyar que els darrers sempre la palmen! 

                                                      

El darrer dia volíem anar a veure uns guèisers però vaig tenir un accident estúpid. Jugant amb l'italià a ping-pong em vaig lesionar el coll i em vaig quedar postrat al llit tot el dia. Però el més important és que vaig guanyar el partit contra l'spaghetti ! 

L'endemà pallissa per sortir de Xile i entrar a Argentina. Per entrar ja vam veure que els xilenos no van relaxats com els bolivians. A la frontera una Xina va intentar fer una pirula per colar una bossa amb fruita i li van caure 300 dòlars de multa. El cachondeo quan va entrar a l'autobús va ser considerable. Li hagués sortit més a compte intentar colar droga que 4 pomes.

Resum Bolívia

Bolívia ens ha parescut un país espectacular, amb paratges únics al món. Els preus, per les butxaques europees són irrisoris, així que ens vàrem poder relaxar un poc i comprar alguns capritxos. Com a imprescindible no ens cansarem de repetir i recomanar el Salar d'Uyuni. 

Estada: 12 dies

Distància recorreguda: 1.441 km.

Despessa total (entre tots dos): 540 euros (dels quals 265 euros en tours)

Enllaços a les entrades escrites:

• Bolívia és cutre: Copacabana
• LaPaz: Conjurs i adrenalina
• Potosí:Mines de sang
• Uyuni: Un altre planeta

Ens ha agradat:

- El salar d'Uyuni! varen ser tres dies recorrent el sur de Bolívia, gaudint de paratges únics. 

- Els preus!! es pot dormir per menys de 4 euros i menjar per 1!! N'Edu essent català ho agraeix més...

- Pel fet de ser un país poc seriós pots accedir a llocs que per mesures de seguretat a Europa seria impensable, com ara a les mines de Potosí o baixar en bici la carretera de la Muerte. Val la pena la experiència.

No ens ha agradat:

- La gent que ens hem trobat ha estat molt menys amigable que a Perú, sobre tot i més sorprenent la gent que t'ofereix un servei, als restaurants, hostals... 

- Els busos que en ocasions no superen els 20 km/h. Cal armar-se de paciència!

- La necessitat de regatejar-ho tot, molt més que a Perú, ja que per norma t'intenten timar. Si ets ros amb els ulls blaus, en comptes de duplicar el preus t'els tripliquen!

Uyuni: Un altre planeta

Teniem clar que Uyuni era el plat fort de Bolívia. Però no fins aquest punt. El tour de 3 dies ens va deixar bocabadats. Tant, que preferim que les fotografies parlin. Si la dita es bona, cadascuna val per mil paraules. Aquí no hi ha fotoshop. El que veieu és una aproximació en dos dimensions dels paratges que vem trepitjar en el nostre camí cap a la frontera amb Xile. El nostre guia era un bolivià mal parit però res ens podia espatllar aquests moments!!


A un cementeri de trens enmig d'un desert:

En mig del Salar d'Uyuni, un mar de sal de 12.000 kilòmetres quadrats, on es perdia l'horitzó i els efectes òptics eren fàcils d'aconseguir... atenció a qui surt de la meva bragueta!!

A 4.500 metres fa un fred que pela!! teniem que emprenyar a les llames per entrar en calor... sort dels nostres gorros bolivians, 2 euros la unitat!! me los quitan de las manos!! 

Segon dia al Valle de las Rocas i les llacunes altiplàniques

Tenim el privilegi de dormir al costat de la immensa Laguna Colorada.

Tercer dia Geisers i un bany matinal a unes aigües termals de 30 graus d'escalfor!!

Finalment ens dirigim cap a San Pedro de Atacama, ja a Xile, abans però a la frontera boliviana, ens intenten cobrar una taxa que no existeix i que segurament acaba a la butxaca del policia. Som els únics que aconseguim no pagar-la!!! YEAH!