Fiji: Entre hamaques i palmeres

Escrit per Marina

La nostra arribada al paradís va ser inquietant, perquè encara no havíem posat un peu a les meravelloses i transparents aigües que veiem un peixot a la vorera de la platja. Tots encuriosits ens atraquem per veure quin peix podria ser ja que tenia un tamany considerable, i quina va ser la nostra sorpresa que un tauró ens donava la benvinguda a Fiji.

Però no ens va llevar les ganes de descobrir aquestes increïbles illes i molt menys d’endinsar-nos a les seves aigües per veure els aurons de més a prop. Tan sols a uns kilòmetres de la costa de Waya Lailai ens trobàvem en mig del Pacífic a un escull de corall on pots veure com els taurons mengen. Per nosaltres és algo impressionant tenir aquestes bestioles al devora, però el “guia” els empaitava i els agafava com si fos un canet!

A part de taurons també vàrem poder veure milions de peixos i tipus de corall a pocs metres de les illes, i aquest pic sense necessitat de vaixell.

Fiji és un arxipèlag de més de 300 illes i la única manera de mourer-te per elles és amb un vaixell que opera com un autobús. Esculls l'illa on et vols aturar i en alta mar et recull una lanxa que et dur al paradís que has escollit.

 

Les platges d’arena blanca i aigües turqueses eren la constant a totes les illes, i tan sols estar a una hamaca llegint un llibre amb la remor de la mar de fons et feia sentir afortunat. 

 

Una de les illes que vàrem visitar, Bounty  al grup de les Mamanucas, era tan petita que només hi havia el resort i la podies recórrer en menys de mitja hora i veure una posta de sol impressionant.

 

   

Però a Fiji no només hi ha platges, el grup d’illes de les Yasawas són d’origen volcànic i tot i que no són grans muntanyes, la més alta és de 500 metres, et permet fer una excursioneta per poder veure tota la cadena d’illes en mig de la immensitat de l’oceà. El que més ens va agradar va ser el cim de Waya Lailai, on després de passar per dins d’una jungla pujaves al cim d’una roca immensa on realment ets conscient de que te trobes envoltat per l’oceà més gran del món. Sensacions molt difícils d’explicar amb paraules.

   

Una altra excursió la vàrem fer a la illa de Nacula, on després de caminar per la platja arribàrem al poble, on la gent ens va rebre amb els braços oberts. Tothom estava a fora de les cases, unes dones fent oli de coco, altres rentant roba, o homes que simplement estaven prenent la fresca.  

Tots feien alguna cosa, però sempre tenien un moment per aturar-se, dedicar-te una rialla i saludar-te. Fins i tot uns homes que bevien té ens varen convidar a entrar a casa seva! Després de passejar entre les cases vàrem anar a l’escola on de seguida ens enrevoltaren un grup de nins que encuriosits ens demanaven d’on érem i com ens dèiem. Va ser una experiència molt gratificant i que no oblidarem mai el fet de poder integrar-te dins la seva vida encara que només siguin unes hores. 

I és que al paradís no hi ha preses, el “fiji time” com li diuen ells, és la seva manera de dir-te que no t’estressis si el vaixell surt amb retràs, o córrer a taula per menjar, aquí t’has d’adaptar-te al ritme de l’illa. I realment la vida a les illes fijianes va així, sense preses ni rellotges. I pareix que aquesta és la clau per la felicitat, ja que els fijians són tot somriure. En qualsevol moment els sents riure i a jo inevitablement me contagiava i començava a riure amb ells.

Una altra cosa bona que té estar relaxat tot el dia sense res més que fer que estar estirat a una hamaca et permet fer molta vida social i conèixer moltíssima gent que com nosaltres Fiji és una de les seves aturades de la volta el món. A part de que per abaratir costos t'has de ficar a una habitació compartida, i això també ajuda a relacionar-te amb el del costat. Això ens va passar amb en Paul i Fiona, una parella anglesa que paraven un mes a Fiji per descansar després de la seva aventura per Rússia i Àsia, i Collin i July uns irlandesos amb els que comapartirem rons el primer vespre!

A una altra illa ens trobàrem a dos catalans viatgers com nosaltres la Txell i el Xavi que feien la nostra mateixa volta al món però en el sentit contrari!! Varem poder compartir consells de la part de ruta que ens quedava i sobretot els nostres somnis viatgers!! Per si teniu curiositat aquest és el seu blog: estemdevacances.blogspot.com

Molta sort per Sud Amèrica!! ens veiem a Barcelona!!

A Fiji hem passat les “vacances” del nostre viatge, quasi a l’equador de la nostra ruta ens hem relaxat i carregat les piles, perquè encara ens queden moltes aventures que viure!!

Resum Nova Zelanda

Mapa illa nord

Mapa illa sud

Nova Zelanda és el paradís pels amants de la natura i del treck. Nosaltres hem gaudit molt perquè amb pocs quilòmetres de distància pots trobar paisatges tan diferents com veure una platja verge d'arena blanca pel dematí i anarte a dormir als peus d'un glaciar! Creiem que la millor manera de visitar aquest país és amb una furgoneta per tenir llibretat de moviment i sobretot un lloc on dormir cada dia. També creiem que se necessita mínim de 20 dies per poder tenir temps per descobrir els principals racons de les illes.

Els nostres llocs preferits i que consideram imprescindibles són: Milford Sound, Fox i Franz Joseph glaciers, Mount Cook, Nugget Point, Malborought Sound, i Rotorua.

Dies d'estada: 29 dies. Del 27-5-2012 al 24-6-2012

Quilòmetres recorreguts: 

• Illa Nord: més de 1.000 quilòmetres
• Illa Sud: més de 1.700 quilòmetres

Despesa total (entre tots dos): 2.000 euros (sense transport 770)

Despesa transport: 1.230 euros

• Lloguer Jucy: 570 euros (inclou el seguro, hagués estat molt menys sense però vàrem preferir no arriscar-nos)
• Benzina: 500 euros
• Ferry Wellington-Picton (dues persones i la furgo): 160 euros

Enllaços a les entrades escrites:

• Nova Zelanda: Illa Sud segona part
• Nova Zelanda: Illa Sud (primera part)
• Nova Zelanda: Illa Nord

Ens ha agradat:

- Els paisatges!! Ens turnàvem per conduir pel cansament, però sobretot per poder mirar el paisatge!!

- L'experiència amb la Jucy!! Ens ha agradat moltíssim la manera de viatjar amb la casa a cuestas.

- Que els parcs naturals siguin gratuits i estiguin impecables. Això si que és estimar la terra!

- Les revistes gratuïtes amb mapes detallats de carreteres i per zones. Tenen molta publicitat però te donen una molt bona idea de què pots visitar a cada lloc!

- Poder dormir cada dia a un lloc/cuneta diferent gratis! 

- Els super Pack'and Save!! Ofertons de les coses a punt de caducar i de "compre 2 y llévese 3". 

- Els menjars que ens cuinaven a dins la Jucy, mai haviem menjat tant com en aquest mes a la furgo!

- La proximitat entre els punts d'interés, no més de 200 o 300 quilòmetres.

No ens ha agradat:

- Lo cara que és la benzina i lo molt que tragava la Jucy.
- L'estat de les carreteres, sobretot del Farth North de la illa nord, les carreteres que en teoria son principals són més xungues que una secundaria i plenes de "one line bridge" d'aquests que passes amb els ulls tancats...
- Que després de fer una quilometrada per arribar al Farth North, arribar a la conclusió que no valia la pena.
- No poder fer el Tongario Crossing, pel mal temps i la boira, que feien impossible avançar. Per algo és Mordor...
- Arribar a una mala època (mes de juny) en que la majoria d'animals havien emigrat pel fred.
- La rasca que fotia a l'illa sud, sobretot al dematí, moment crític en que has de sortir de davall de la manta i vestir-te. 

Nova Zelanda: Illa Sud segona part

Només una altra nit gelada ens separava d’un dels plats forts de Nova Zelanda: Milford Sound. Però abans vam decidir fer un cim per acabar de ser conscients de què anava Fiorland National Park. 

Doncs ja ho veieu, amb l’adrenalina a tope, envoltats de cims nevats i vistes a valls profundes, l’eufòria hem va jugar una mala passada. Com es pot comprovar, el capullu de la foto intenta esbrinar si el gruix del gel es suficient com per aguantar el seu pes. NO HO PROVEU A CASA! Efectivament, el gel es va trencar i una cama fins el genoll va tastar què és l’aigua al punt de congelació. El mitjó empapat era molt incòmode, així que vam improvitzar una bossa de plàstic que volia fer d’aïllant. Com el gos san Bernardo no venia amb la cantimplora de whisky, ens vam veure obligats a fotre’ns la cervesa per passar una mica el fred. Per sort la Jucy anava plena de birres fins als topes. Privilegis de tenir una nevera al cotxe!

                       

Imprevistos a part, posàvem rumb al fiord més famós de les antípodes.

I el paisatge abans d’arribar ja ens feia pensar que mereixeria la pena. Sense cap dubte una de les millors carreteres que hem conduït mai.

I per fi, teníem allà mateix la boca de Milford Sound amb dos muntanyes gegantines que la custodien. 

 

L’endemà preníem un ferry i ens hi endinsàvem. Hem de dir que les fotos no poden fer justícia a aquell paratge. La sensació de sentir-se diminut en una imatge no es pot plasmar de cap manera. Pel camí ens van remullar a una de les moltes cascades que s’hi aboquen i vam veure foques autòctones.

I mira, les foques eren curioses però a nosaltres ens interessava trobar un altre bitxo. El Kea, l’únic lloro alpí del món. I va fer acte de presència quan menys ho esperàvem: cuinant a dins la Jucy. Vam sentir un soroll com si caigués una pedra al sostre, i al obrir la trampilla.... EL KEA!!!! Vam sortir corrents a treure mil fotos pensant que se’n aniria en qualsevol moment però va resultar que era més mansu que un gosset falder. 

 

Era tan mono que no ens vam poder aguantar i el vam alimentar amb uns crispis, cosa prohibida per activa i per passiva. El tema es que ens vam avorrir del kea i teníem el plat a taula, així que vam tancar la porta i ell esperava a fora mirant-nos amb ulls vidriosos: en volia més! El vam tenir que abandonar a la mateixa cuneta on va aparèixer. Suposo que el kea va córrer la veu perquè la furgo es va convertir en una mena d’arca de Noé on tots els bitxos possibles demanaven crispis com a peatge.  

Però al sud no tot són fiords i neu. La costa és plena de penya-segats i platges verges. Un dels llocs més estranys és el bosc petrificat, que data del Juràssic. Allà, fossilitzada, tens la fusta a l’abast de la mà i es poden distingir troncs i arrels. Raru, raru.

 

Teòricament a la costa dels Catlins es poden veure lleons marins, dofins, i pingüins, però ni rastre. Així que seguíem buscant punts panoràmics. A destacar, el Nugget Point.

 

No ens rendim fàcilment i com a zoòlegs professionals fèiem nit a una platja que era la nostra darrera esperança per veure animals salvatges. Encara amb les lleganyes, a les 7 del matí, baixàvem a Sandfly Bay, a la península d’Otago. Quina frustració, perquè ens trobem la platja deserta, plena de troncs i algues. 

Comença a despuntar el dia, i... collons, els troncs es mouen! Estava tot ple de lleons marins! També vam descobrir perquè tenen aquest nom: quan t’acostes massa als mascles per fer una foto National Geographic et foten un rugit d’advertència que ni el lleó de la Metro Golden Meyer. I al fons de la platja, on teòricament no t’hi podies acostar, teníem pingus d’ulls grocs, en perill d’extinció. Després vam espiar-los una bona estona des de un amagatall i vam veure com tota la vida de la platja desapareixia per anar a pescar al mar.

De camí, ja cap al nord, direcció a Christchurch, paradeta a un lloc Expediente X d’aquest que només hi ha a Nova Zelanda. Una platja plena de descomunals roques esfèriques per un procés d’erosió que no ens expliquem ni entenem.

Des del Franz Joseph Glacier ja havíem vist el mont Cook, però ara el plan era acostar-s’hi al màxim. No sabíem si valdria la pena desviar-se del trajecte però una vegada més aquest país no decebia. L’únic petit inconvenient és que tot estava nevadíssim, també el treck que volíem fer. 

Però això no ens va aturar i vam pensar que per això teníem botes amb Gore Tex. El problema és que resulta que té un límit i quan estàvem molt a prop de la base tenia la mateixa sensació que quan vaig fotre la cama al llac glaçat, però als dos peus. En arribar vam fer el gitanu al entrar a un hotel de muntanya 5 estrelles i fotre les botes i els mitjons a sota del seca mans. Només tenim les botes i les xancles! Els pijus que entraven ens miràvem com si tinguéssim la lepra. Ens la bufava. Nosaltres orgullosos del nostre enginy.

I amb només un dia més de propina ens endinsàvem a la península de Banks on vàrem passar la nostra darrera nit a la Jucy.  Visita exprés i.... anava a dir cap a casa! Cap a Fiji!!!